Iconofília vs. iconofòbia o com representar la divinitat

Rafael Argullol va fer ahir la segona conferència del cicle Art i Poder del CaixaForum, “El poder de la religió”, en què va repassar la influència que ha tingut històricament en el món de l’art i en les diferents èpoques i cultures a l’hora de relacionar la humanitat amb la divinitat, per una banda, i de cohesionar multituds, per l’altra.

L’esfera religiosa és un recurs a través del qual busquem una perspectiva transcendent per enfrontar-nos a l’enigma (allò que es vela i ensems es revela), per intentar entendre’l i transgredir els límits humans per arribar més enllà. Per fer-ho ens hem servit, infinitat de vegades, de la importància representativa de l’art, i hem intentat vincular-nos amb aquest enigma, amb allò que és diví, espiritual, etcètera. Això és la transcendència, que explora aquest més enllà.

Argullol va explicar que totes les disciplines artístiques tenen aquesta voluntat: la pintura, l’escultura, l’arquitectura, la música, la literatura. I la filosofia, per descomptat. Només cal pensar en Miquel Àngel, en Bach, en Dante, en Nietzsche… I la religió sempre hi ha intercedit. Tenint en compte que l’art és causa i efecte de l’enigma, les cultures històriques s’hi han relacionat de maneres diferents: les iconofòbiques, sense representar-lo (l’enigma, la divinitat); les iconofíliques, representant els Déus a imatge dels homes. Tot i que el cristianisme sigui actualment una religió iconofílica, el catedràtic d’Estètica de la UPF va revelar que, abans d’arribar al poder a l’Imperi Romà, havia passat una etapa inicial de representació abstracta i simbòlica, que no té res a veure amb el naturalisme realista que es va consolidar més tard i que es va acabar imposant durant el Renaixement.

Per Argullol, les imatges són “mediadores” entre els homes i els Déus, com es pot comprovar, de la mateixa manera, en la religió hinduista i la cultura grecoromana. La separació entre religions iconofòbiques i iconofíliques és fonamental, segons ell, perquè no només determina els camins de l’art, sinó també els de les cultures. I aquestes opten, juntament amb l’art, per espais o territoris de mediació naturals tals com les muntanyes, les valls, els mars… o bé per construccions amb una simbologia claríssima: els temples, que es poden considerar “les muntanyes construïdes pels homes”. Argullol va mostrar-nos diversos tipus de temples:

El Partenó grec, el Panteó romà, la Catedral de Chartres (al seu entendre, “la catedral gòtica més perfecta”), el complex descomunal de Sant Pere del Vaticà i la Sagrada Família, aquest darrer inicialment destinat a Déu i actualment destinat als turistes. Però tornem a la Catedral de Chartres, perquè Argullol considera que, juntament amb la Divina Comèdia, és la gran obra de referència de tota l’Edat Mitjana. Pel que fa a Sant Pere del Vaticà, no hi ha dubte que la seva gran conquesta fou erigir-se com el temple més gran del món, concentrant al mateix temps el poder espiritual i el poder terrenal: “l’art (pro)crea la religió, i al revés”.

Un altre canvi decisiu en l’art occidental, en el context del catolicisme, fou la substitució de la imatge del Pantocràtor (el Déu totpoderós) per la presència del cos nu i del Déu crucificat. Aquest canvi d’esdevingué després de l’any 1000, quan el cristianisme va deixar definitivament enrere la seva visió apocalíptica del món. El traspàs entre el Déu totpoderós i el Déu crucificat va anar acompanyat de la “creació” del purgatori, que ja apareix a l’obra de Dante. Uns anys després, mentre una altra nuesa, la de Venus, es consolidava entre els artistes del Renaixement, va començar a irrompre el dramatisme, la cruesa i el detallisme del barroc, que va igualar definitivament, en l’àmbit de l’art, Crist i els homes. Després, a l’època de la Il·lustració, el dogma de la religió va donar pas al dogma de la raó. L’art, com sempre, torna a deixar-ne testimoni i capta una nova interpretació del fet religiós.

Argullol va cloure la conferència parlant del món contemporani, on el fet religiós ha continuat i continua present –també, i sobretot– en altres esferes, com la política (el cas més clar, els moviments feixistes del segle XX). En una altra òrbita, més actual, també s’ha recuperat el mite de la Torre de Babel, amb la construcció d’edificis macarrònics basats en les dues grans estructures de poder simbòlic de l’arquitectura: la cúpula i la piràmide, tal com succeeix amb el Burj Khalifa, a Dubai, el més alt del planeta.

Per últim, l’ex guanyador del Premi Nadal va mostrar-nos la imatge d’un altre temple d’una religió de masses terriblement instaurada: els estadis de futbol, “temples prosaics d’una determinada mística, bàrbars, però potser amb més força que cap altre”. L’última iconografia que vam veure en pantalla, i que va posar el punt final al recorregut artístic de la jornada, va ser la Capella Octogonal de Rothko, concebuda com un espai de mediació amb l’enigma… però sense el dictat de cap religió. La setmana que ve (4 de febrer), tercera conferència: “El poder de la política”.

Trobareu més informació sobre el cicle Art i poder aquí.