Iago Pericot, un gos i el SEPU

12.02.2018

Dijous passat la sala Plató de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona es va quedar petita per acollir la presentació en societat de Iago Pericot. La llibertat de crear i viure, el primer llibre de la col·lecció Converses que ha iniciat la institució. El volum, escrit per Guillem-Jordi Graells, és una conversa amb un dels escenògrafs més importants que hem tingut i tenim a casa nostra. Escenògraf, pintor, gravador, director d’escena i, sobretot, un artista que ha fet sempre allò que ha volgut. I que ha deixat de fer moltes coses, també, com i quan ha volgut.

Iago Pericot vist per Colita. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques.

Amics, escenògrafs, alumnes, exalumnes, deixebles, simpatitzants, admiradors… No hi cabia ni una agulla, a l’aula de la planta -2 de l’Institut del Teatre, al departament d’Escenografia. Allà a l’inframón, on sembla que hi tinguin els escenògrafs castigats, condemnats a treballar sense llum natural, arraulits sobre les seves màquines de cosir com en un taller il·legal de xinesos en un soterrani de Badalona. Somriures, abraçades i petons van ser la banda sonora d’una trobada que va obligar els més joves a seure a les escales de les grades i a afegir cadires a corre-cuita per als més tardans. Una instal·lació feta per Montse Amenós i Pep Duran marcava el camí i servia  de decorat de la trobada: senyals i símbols d’obra, tanques de plàstic, sensació de provisionalitat… “Atenció! Artista treballant!”, semblava que ens volguessin dir. Iago Pericot va rebre les paraules elogioses de Magda Puyo, directora de l’IT (“Serà impossible donar-li al Iago tot el que ell ens ha donat a nosaltres”), Carles Batlle, director de Serveis Culturals (“Durant molts anys ha desaparegut el llegat dels docents que han passat per aquesta casa”) i Guillem-Jordi Graells, autor del llibre en qüestió.

Graells va reivindicar la capacitat de Pericot de reinventar-se diverses vegades durant la seva vida, i va afegir que si ara l’artista té vuitanta-vuit anys, no li estranyaria gens que es tornés a reinventar als noranta, o fins i tot als cent anys. “El Iago ha llençat el llast del passat quan ha convingut. I sempre té una actitud jove davant la vida”, va afegir. “Quan una cosa està feta, ja està morta”, sembla que és una de les màximes preferides de Pericot. La frontera entre la relació mestre-alumne i l’amistat més autèntica s’endevina difusa amb algú com en Iago, que va ser definit com una mena de “Merlí de l’Institut del Teatre dels anys setanta”, quan Hermann Bonnín va reinventar la institució amb la seva arribada com a nou director. Iago Pericot, juntament amb Juanjo Guillén i Fabià Puigserver, van traslladar ràpidament l’Institut del Teatre del segle XIX al segle XX, amb una sintonia i complementarietat envejable, que no es donava en cap altre departament de la casa. Autodefinits com les “Pili i Mili de l’escenografia”, Pericot i Puigserver impartien classes i conferències on es discutien apassionadament, gairebé com en un espectacle, com recordava divertida Montse Amenós.

‘La Venus de Willendorf’, espectacle de Iago Pericot del 2010. © David Ruano / TNC

“Em sento estrany, aquí. Tots són amics. Mai no he tingut enemics”, deia un emocionat Iago Pericot. L’escenògraf va explicar una anècdota que considera cabdal en la seva vida: la del gos i el SEPU. Pericot va entrar a treballar fent aparadors als mítics grans magatzems situats a la Rambla, els primers que hi va haver a Espanya (“Quien calcula compra en SEPU”). Tenia un contracte indefinit i la seva mare, evidentment, estava contentíssima. Un bon dia, mentre Pericot es trobava dins l’aparador arreglant la decoració, va veure com, al carrer, un gos es plantava davant seu i es quedava mirant com treballava, per marxar al cap de poca estona. La visita del gos curiós es va repetir dos o tres dies més, fins que Pericot ja no va poder més i va pujar a parlar amb el seu cap: li va anunciar que deixava la feina, ja que es va adonar que aquell gos tenia més llibertat que no pas ell. L’aparador, una caixa de vidre lluent, immòbil i inofensiva, es feia massa petita, en tots els sentits, per al futur escenògraf. Mestre de formació, quan va aconseguir una plaça a l’escola rural de Gualba del Montseny, en un paratge idíl·lic i amb uns nens encantadors, Pericot va fer el mateix: “No em vull jubilar fent això”. I va tocar el dos.

A Londres hi va anar a parar amb una beca a estudiar gravat, i de seguida va començar a exposar la seva obra pictòrica (que flirtejava amb el pop art) i a relacionar-se amb la crème de la crème (“Ara no recordo si era el Francis Bacon o el David Hockney”). Pericot ho va voler deixar clar: “Qui em va portar al teatre per primera vegada va ser en Josep Anton Codina”. El director, present a la sala, va treure importància al fet. El creador Roger Bernat, un altre deixeble de Pericot, li va preguntar qui considerava que havien sigut els seus mestres. “Jo no he estudiat mai teatre. Els meus mestres han sigut els meus alumnes”. Paco Azorín, un altre escenògraf de referència que va passar per les classes del Iago, va explicar com el 1992 el mestre va dir als seus deixebles “Ha aparegut una cosa que es diu internet i que us canviarà la vida”. El 1992! Azorín es reconeix deixeble de Pericot, i agraeix que el seu mestre l’encoratgés a dedicar-se també a la direcció escènica.

‘Rebel Delirium’ es va representar a un túnel del metro de Barcelona. CDMAE.

Un altre (i en són centenars) deixeble de Iago Pericot va ser Juanjo Puigcorbé, actual Diputat de Cultura, que no es va voler perdre l’acte tot i que va arribar tard. L’actor i polític va llegir un discurs on definia Pericot com una de les figures claus de la memòria del teatre català, juntament amb noms com Ricard Salvat o el mateix Josep Anton Codina. El polític va deixar pas a l’actor i deixeble agraït, que va recordar com Pericot el va batejar amb el nom de “Pluto”, ja que en la seva època d’estudiant portava unes melenes molt llargues que el feien assemblar-se al gos de la Disney.

Després d’una pausa, l’acte va continuar amb la projecció de la pel·lícula Iago Pericot. La conquesta de la innocència, un documental dirigit per Albert Folk i produït per Batabat. La peça fa un repàs de la vida de Pericot, i també aprofita la creació de Guillotina, la instal·lació que es va estrenar al festival Grec de 2014, i on l’escenògraf va imaginar una guillotina gegant per tallar el cap de tot allò que volguessin els espectadors que passaven pel vestíbul del Mercat de les Flors. “Aquest documental l’has de fer per a tu, t’ha d’anar bé a tu. Jo no el necessito”, va explicar Folk que li havia dit en Pericot, amb una mostra de sincera humilitat.

La pel·lícula narra l’aventura d’una vida, de l’infantesa a la creació del Teatre Metropolità de Barcelona (juntament amb Sergi Mateu) i d’un espectacle imprescindible per a la història del teatre català com Rebel Delirium. Del cartell icònic de Bent a la dansa dels cossos en l’espai de MozartNu. De l’escola de Gualba de Montseny a La venus de Willendorf. I també és, sobretot, la història del Iago i el Josep, que es van conèixer fa vint anys fent cua en una carnisseria del carrer Sant Pere més baix. I encara estan junts.

Cartell de ‘Iago Pericot. La conquesta de la innocència’, la pel·lícula d’Albert Folk.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Estimadíssim Iago, Em sap molt greu no haver assistit a l’acte de l’Institut.
    No en vaig tenir notícia, del contrari ahura estat a primera fila perquè et considero, en primer lloc, un gran amic amb el qui he pogut compartir converses interessants, divertides, profondes, crítiques…. en fi! de tota mena, i sobretot, sinceres, en un món ón és difícil trobar-ne. I he tingut la teva companyia quan necesitava comfort.
    Saps que sóc un fan incondicional, i que t’admiro des de fa moooolts anys per la teva audàcia en tots els terrenys ón t’involucres.
    Felicitats per l’èxit de l’acte, més que merescut.
    T’envio una gran abraçada que espero poguer materialitzar així que et vegi!!!! I també compartir una bona estona de conversa i rialles… com fa tants anys, com sempre.
    Maria

  2. L’enhorabona,Iago. Pel teu concepte de l’amistat, per la teva generositat, per la teva integritat, per la teva tossuderia. Les converses que hem mantingut, les estones que hem compartit, les rialles que ens han fet gaudir formen part dels meus millors records. Gràcies per ser-hi.