I tu qui ets?

Joan Arqué dirigieix una adaptació teatral del llibre 'Quiet', de Màrius Serra, al Teatre Lliure.

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

Hi ha un llibre de Màrius Serra on no hi trobareu jocs de paraules. Es titula Quiet i hi narra l’experiència de tenir un fill amb paràlisi cerebral. El va publicar ara fa deu anys, pocs mesos abans que morís el seu fill Lluís, conegut per tothom amb el sobrenom de Llullu. Ara coincidint amb el desè aniversari i reedició del llibre, Quiet puja als escenaris amb adaptació teatral del mateix Serra, dirigida per Joan Arqué. Hem assistit a l’estrena al Teatre Joventut. Una experiència catàrtica que augura una bona recepció. L’obra es podrà veure a partir del 5 de febrer al Teatre Lliure de Montjuïc.

Encara recordo el dia que va néixer el Llullu. En Màrius va venir a l’editorial tot content. Estàvem corregint les últimes galerades de Verbàlia a Empúries i ens va anunciar que si la seva filla es deia Carla, el seu fill es diria Lluís. La combinació de Carla i Lluís resultava evocadora. Amb aquella incontinència tan seva per fer jocs de paraules i, endut per l’emoció del moment, en Màrius ens deia que la suma dels dos noms donava Lewis Carroll o Carl Lewis. Aleshores poc s’imaginava encara que el seu fill acabat de néixer no creixeria com un nen normal ni podria comunicar-se amb els altres, ni caminar, i encara menys córrer com Carl Lewis.

Quiet neix de la necessitat de verbalitzar un dolor. El sedàs del temps i la força catàrtica de la literatura han convertit aquesta experiència en una afirmació de la vida i en una celebració personal. “Prohibir-se la joia es banalitzar el dolor”, ens adverteix l’autor. El primer intent d’abordar aquest tema el trobem ja a l’assaig De com s’escriu una novel·la, publicat uns anys abans. Defugint en tot moment el patetisme i l’autocommiseració, en Màrius va encertar el to i l’actitud amb què s’havia d’enfrontar a una experiència tan dolorosa.

“La distància ja va néixer amb el llibre”. Quiet es va publicar dins la col·lecció Narrativa d’Empúries, on sempre havíem barrejat ficció i relats autobiogràfics o de no-ficció. “Em vaig prendre el repte amb aquesta voluntat d’acollir-me a la literatura per abordar una cosa que m’afectava d’una manera molt intensa”.

“Quan escrivia el llibre, encara no havia fet cap dol”, ens diu l’autor. “Em vaig acollir a la crònica com a gènere, amb voluntat realista amb fugides cap a la comicitat”. El llibre es va publicar el novembre de 2008 i va tenir molta reverberació, per la nuesa del testimoni i la veritat que traspuava el relat. Llullu va morir el juliol de 2009, aviat farà una dècada, i en certa manera la mort del fill, del tot imprevista, el va agafar molt més preparat, amb els deures fets. “Haver escrit el llibre, canvia el dol. T’ajuda. Ara són deu anys sense el Llullu, el tenim sempre present”, diu.

Ara l’únic joc de paraules que s’ha permès a l’hora de traslladar Quiet a l’escena ha estat un desplaçament del títol, que passa a ser: Qui ets? No és un canvi gratuït. L’obra que ha posat en escena Joan Arqué posa l’èmfasi en la socialització d’aquest dolor i de l’impacte, sempre diferent, que la presència d’un discapacitat com el Llullu tenia en la gent que es trobaven pel camí. “Anar al darrere d’una cadira de rodes és un observatori de la condició humana impressionant”.

L’actitud amb què ens encarem al dolor, sigui propi o aliè, ens retrata i en certa manera ens interpel·la de manera reveladora. Anar pel món amb una cadira de rodes ha permès al Màrius ‘calar’ en cada moment qui tenia al davant. Aquesta experiència és potser la més teatralitzable, però no l’única que trobareu en aquesta adaptació dramàtica, on els tres actors que diuen el text damunt de l’escenari encarnen indistintament la figura del Màrius i li donen veu.

L’actriu i músic Judit Farrés, amb els actors Òscar Muñoz i Roger Julià, ha sabut acompanyar el recitat del text amb un embolcall sonor que “ajuda a traslladar l’espectador a espais diferents i a traçar un teixit emcional”, diu Joan Arqué, que ha apostat per una alta dosi de musicalitat per explicar aqueta història. Magí Camps, a La Vanguardia, arriba a definir Qui ets? com un musical, però el pes del relat és el text de Quiet, que l’autor ha decapat força respecte a la primera lectura dramatitzada que vam poder veure a la Sala Beckett. Aquesta nova versió dona al protagonista un anhel molt més dirigit i concentrat. L’obra ressegueix l’obsessió del protagonista per veure córrer el seu fill. La tensió dramàtica de la posada en escena se centra en aquest objectiu, que culmina el dia que el Màrius convoca el fotògraf Jordi Ribó perquè li faci un muntatge de fotografies estàtiques del seu fill que simulin moviment. Tant al llibre com ara en aquest muntatge, el final és alliberador i catàrtic quan veiem, amb els ulls plorosos, el Llullu corrent per les muntanyes com si fos Kilian Jornet.

En el col·loqui postfunció de divendres al Teatre Joventut, hi van participar un públic ben divers. Des d’una noia que confessava que no havia anat mai al teatre i s’havia emocionat fins a Pilarín Bayés, que va fer una observació molt atinada: “Al llarg de l’obra en Llullu no hi és però el sents present com si hi fos”. El director Joan Arqué encara ho va dir millor: “el regal més gran d’aquesta absència ha estat la seva presència”.

Podeu veure Qui ets? de Màrius Serra del 5 al 10 de febrer al Teatre Lliure. També podeu assistir a una funció prèvia el divendres 1 de febrer al Teatre Albèniz de Tiana i el diumenge 3 de febrer al Teatre Plaza de Castelldefels.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació