I si som els éssers primitius d’una civilització desconeguda?

30.10.2017

Imagineu una persona que va al metge i li diagnostiquen una malaltia. Quelcom erroni està passant dins del seu cos, però ella encara no ho nota. Sap que els efectes vindran i que s’ha de posar a combatre’ls ara, però de moment no hi ha gairebé res obvi. Aquesta és la metàfora que José Luís de Vicente, comissari de l’exposició Després de la fi del món del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), utilitza per parlar del canvi climàtic i afrontar-lo sense por, des d’ara i en tota la seva complexitat. L’exposició es va inaugurar el dia 24 d’octubre amb la participació de Mercè Conesa, presidenta de la Diputació de Barcelona.

La instal·lació “Mitigació del xoc” del CCCB | Foto: © Superflux, 2017

Si el canvi climàtic ho canviarà tot, per què no obre els diaris cada dia? Segons José Luís de Vicente, la resposta és clara: “Parlar d’aquest tema és parlar des d’un trauma”. La ciència-ficció ens ha ensenyat que algun dia tot caurà i la terra ens arrossegarà amb ella. Això, sumat als efectes climàtics que ja podem començar a notar en el nostre dia a dia, ens genera un trauma com a societat: no sabem si ens en sortirem. I davant d’aquest fet, un museu amb una extrema vocació didàctica com és el CCCB no es queda amb els braços plegats.

L’alarmisme no salvarà ningú i tampoc afavorirà la reflexió. És per això que l’exposició Després de la fi del món no busca explicar les causes del canvi climàtic, ni tampoc fer ús de l’art per fer-nos creure en mons improbables. “Tenim la certesa que hi ha un món que s’acaba”, diu el director del museu, Vicenç Villatoro, que afirma que “aquesta no és una exposició sobre el que vindrà, sinó sobre les decisions que prenem ara i com afecten el futur dels ciutadans lliures i informats”.

Perquè el CCCB ens vol preparats. Ja ho va demostrar amb la mostra +Humans i ara torna a insistir-hi, fent palès que en un museu poden confluir la cultura humanística, tecnològica, científica i política, i alhora oferir als seus visitants un contingut que sobrepassi la superficialitat i abordi la innovació de manera realista. “Els ciutadans del 2100 no són gent hipotètica, ja estan vius”, recorda de Vicente, que presenta una mostra no apocalíptica, rica en matisos i que amplia l’imaginari del futur sense allunyar-se de les possibilitats del present.

El comissari defensa que cal repensar molts aspectes de la vida humana. No es tracta només de canviar les energies fòssils per les renovables. Cal canviar el model econòmic, arquitectònic, i sobretot de pensament: “Hem d’abandonar l’antropocentrisme i començar a seguir models en els quals la terra sigui tan important com nosaltres”. Es tracta, doncs, de deixar de posar l’home al centre del món, i entendre que la natura ha de ser una prioritat política, econòmica i moral.

Per transmetre aquest missatge, el CCCB proposa una exposició basada en vuit instal·lacions immersives, és a dir, vuit sales per on els visitants van avançant i que estan separades per passadissos. Els passadissos són per reflexionar, per preparar-se per la instal·lació següent o per rumiar el que acaben de veure. La majoria de les obres estan pensades especialment per l’exposició, i destaca Tots hi guanyen, una experiència teatral de la companyia alemanya Rimini Protokoll que apel·la als visitants per tal de tenir efecte.

Natalie Jeremijenko a l’Estació Beta del CCCB | Foto: © CCCB 2017 Claudia PM Santibáñez

Artistes, filòsofs, muntanyes de sorra, novel·listes, animals marins, dramaturgs, plantes, arquitectes, objectes, dissenyadors especulatius, fan d’aquesta una altra exposició amb el segell de la casa CCCB. La base de la qual parteix és l’Acord de París del 2015, “el primer moment en què tota la comunitat internacional es reuneix per parlar sobre el futur”, explica José Luís de Vicente. Cal aclarir, però, que el juny d’aquest 2017 Donald Trump va desdir-se d’aquest acord.

Tot i això, plantejar la política a llarg termini és vital. De fet, Després de la fi del món compta amb el que els organitzadors han anomenat “un Ministeri del Futur”, encapçalat pel “primer ministre” Thimoty Morton. Morton és un filòsof anglès, pare de la dark ecology i del concepte hiperobjectes. Ell és l’encarregat d’omplir de significat els passadissos que separen les sales, que es converteixen en els llocs on queda plasmat l’assaig del filòsof. Segons el pensador, la fi del món ja ha arribat: va arribar el dia que vam entendre que no és l’ésser humà qui determina el món. “La natura ja no actua com a transfons del nostre drama, n’és la protagonista”, afirma. El futur, creu, és l’art: “L’art és efectiu i deixa oberta la possibilitat que les coses siguin diferents”.

Com ja és habitual en les mostres del CCCB, l’exposició compta amb una Estació Beta, un espai de laboratori on tothom qui vulgui podrà participar a través de tallers, col·loquis, presentacions o visites comentades, entre d’altres. En aquesta ocasió, l’espai també acull la instal·lació de l’artista Natalie Jeremijenko: Clínica de Salut Ambiental. Aquesta Clínica també sortirà al carrer, ja que al barri de Sant Martí s’hi establirà l’Estació Ciutat,  un centre on els ciutadans podran reflexionar sobre la millora ambiental urbana.

Tal com diu Kim Stanley Robinson, reconegut autor de ciència-ficció i autor del pròleg de la mostra, “Tant la catàstrofe com la utopia són possibles a partir d’ara […] Som els homes primitius d’una civilització desconeguda”. Si voleu reflexionar sobre com a partir del present podem explorar el futur, teniu des d’ara fins el 29 d’abril del 2018 per visitar el CCCB. Un museu gens primitiu que ha sabut sortir a temps d’un món que ja s’ha acabat.