I si el papa no creu en Déu?

27.04.2017

Lenny Belardo (Jude Law) és Pius XIII, el primer papa nord-americà de la història. Nomenat contra tot pronòstic com a resultat de les ganes de dues faccions de la cúria vaticana de destruir-se entre elles, té menys de 50 anys i moltes idees sobre què ha fet malament l’Església Catòlica i com corregir-ho. Idees radicals. Però, sobretot, és plenament conscient d’allò que el papat li atorga i que la resta de cardenals xarucs i maquiavèl·lics no han previst: té poder absolut. Avantatges de tenir línia directa amb l’esperit sant, que no n’entén de checks & balances ni de mocions de censura. Hom esperaria que un papa jove s’inclinés cap a reformes progressistes que deixarien a Jorge Mario Bergoglio en cosmètica per a principiants. Però, ai las!, i si fos un papa molt (molt) de dretes?

Jude Law interpreta Pius XIII a The Young Pope

The Young Pope ha estat la gran aposta per la coproducció amb Europa de l’HBO, una cadena que, encara avui i per més que Netflix l’arrasi en popularitat, és sinònim d’un prestigi televisiu incomparable. I si hi havia un nom capaç d’excitar la imaginació dels serièfils més donats a la pedanteria, aquest era Paolo Sorrentino. Una sèrie creada i dirigida per l’home de La Grande Bellezza: no feia falta dir gaire més per disparar les subscripcions de cinèfils com déu mana i, sobretot, d’estudiants d’audiovisuals amb prou perícia per enganyar els seus pares.

El pes de Sorrentino dins la sèrie no defrauda. Els moviments de càmera, la llum i la posada en escena duen el segell del cineasta italià del primer pla al darrer. Però hi ha una diferència notable respecte a altres productes on han col·laborat directors de prestigi, com David Fincher a House of Cards o Martin Scorsese a Broadwalk Empire. The Young Pope l’ha parit la mateixa persona que la dirigeix. Això es tradueix en el fet que, allà on altres sèries assoleixen una elegància notable de base i moments d’excel·lència puntuals, la història de Pius XIII fa de la sublimitat estètica una constant. En un mitjà on els guionistes són els reis, a The Young Pope es veu perfectament com cada seqüència ha estat pensada des de la lent de la càmera tant o més que des de la ploma. Aquesta sèrie no es veu, se somia. Monges que juguen a bàsquet, música electrònica, cangurs digitals saltant pels jardins del Vaticà.

Per desgràcia, l’experiment demostra que no és el mateix una pel·lícula de 10 hores que una sèrie. The Young Pope ha estat concebuda en el primer sentit i fa la sensació que més endavant el guionista Tony Grisoni ens confirma: ha faltat feina bruta. Sense tenir res en contra d’un protagonista que fagocita tot el pes de la trama, en una obra amb secundaris (sic) tan espatarrants com Diane Keaton, Javier Cámara o Silvio Orlando, manquen històries que complementin les angoixes existencials de Pius XIII. És molt curiós observar com Sorrentino té una facilitat inigualable per crear personatges carismàtics gràcies a la posada en escena però que, quan han de resistir els dilatats temps que exigeix la televisió, s’ofeguen.

Però fem el que faria en Lenny i deixem de banda els més febles. La història de Pius XIII és tot el que necessita The Young Pope per ser la joia imperdible que és. Una de les frases que millor explica el personatge la diu al seu confessor “des de ben petit he sabut confondre les idees de la gent sobre el que em passa pel cap”. Som davant un home profundament colpit per una infància traumàtica que va dur-lo a tancar les portes del seu cor. Com a espectadors ens sentim igual de confosos i de seduïts davant les seves contradiccions: entre la infal·libilitat papal i una crisi de fe, entre pors infantils i una agressivitat ferotge, entre la ira del Déu venjatiu i l’amor al prohom de Jesucrist. The Young Pope segueix la lògica del miracle: és quan la història sembla més banal que val la pena mantenir la fe en una espurna de gràcia. Sorrentino respon a les pregàries.

The Young Pope va ser el reclam principal del Serielizados Fest celebrat al llarg de la setmana passada. A falta de Paolo Sorrentino, vam poder comptar amb la presència de Tony Grisioni, guionista de la sèrie i col·laborador habitual de Terry Gilliam, amb el qual va signar Fear and Loathing in Las Vegas i, actualment, està a punt d’acabar un ambiciós projecte sobre Don Quixot que ha trigat més de 17 anys en arrancar. Us deixo amb les preguntes que vaig poder-li fer sobre la sèrie:

Tony Girsioni, guionista de The Young Pope o Fear and Loathing in Las Vegas

Com vas arribar a The Young Pope?

Va ser un gran experiment per mi. Però, dit això, és cert que moltes vegades escullo treballar en alguna cosa precisament perquè és un experiment o suposa provar una manera diferent d’escriure, cosa que m’interessa. El que va passar és que l’agent de Paolo Sorrentino es va posar en contacte amb mi i em va dir “Sorrentino vol fer una sèrie, t’interessaria escriure-hi”? I vaig respondre que sí. Jo havia vist les pel·lícules de Sorrentino i tenia moltes ganes de veure què podia fer algú amb una visió tan cinemàtica a la televisió.

I vas escriure com si fos per cine?

Crec que molta gent del cinema s’està interessant en les sèries per diverses raons. En primer lloc, crec que la televisió té un sistema de finançament més robust, com els estudis de Hollywood dels 50. I, a banda d’això, crec que la televisió permet una connexió clara i absoluta amb l’audiència que té fam d’idees.

Creus que The Young Pope és una cosa nova en el món de la televisió?

Sí, absolutament. Quan vaig llegir el que en Paolo havia escrit sobre el personatge de The Young Pope, ho vaig trobar una idea totalment nova i diferent. Em va semblar que era una oportunitat única parlar d’un papa fictici que, a sobre, era tan anàrquic.

Com va ser el procés d’escriptura de la sèrie?

També molt anàrquic. Érem quatre escriptors (Umberto Contarello, Tony Grisoni, Stefano Rulli, Paolo Sorrentino) que gairebé mai vam compartir una sala de treball. Tot es feia des de la distància. En Paolo ens feia arribar resums de la trama molt generals i ens feia escriure episodis sencers, després li enviàvem i ja no en sabíem res més fins a veure el resultat final. I allà veiem tots els canvis i com ell s’havia apoderat del material, amb un resultat increïble.

I ets capaç de trobar la teva veu entre tantes?

Per ser honest amb tu, no puc, de cap manera. Gaudeixo molt veient la sèrie però no puc mirar-la i dir “guaita, aquest tros d’aquí és meu!”. Però tampoc és una cosa que faci amb altres projectes on he tingut un paper més fort. Que no busqui la meva veu no vol dir que no tingui la meva pròpia veu, perquè les meves arrugues psicològiques troben el seu camí fins a la pantalla, però no crec que interessin a ningú més que a mi. A més, em posa nerviós pensar que arruïnaré la meva creença en una història si la identifico amb mi mateix. No és cosa de modèstia, és pragmatisme.

Saps per què en Paolo et va triar a tu per a la sèrie?

No en tinc ni idea! Treballar amb en Paolo no és com amb en Terry Guilliam, amb qui t’asseus i no pares de parlar. En Paolo està per allà, és molt agradable, i ve i et diu “escriu dos episodis”. Després ell fa el que vol. T’adones que no tens cap mena de control en la narrativa, que el té tot ell, però és una cosa molt interessant de fer una vegada.

Sempre has treballat amb directors molt idiosincràtics i molt forts. Per què?

M’agrada treballar amb gent bona. Com a guionistes, no tenim molt poder, però sí tenim el poder d’escollir amb qui treballem. M’agrada la gent que no té por a equivocar-se, que prendrà riscos i que m’empentarà cap endavant. Quan algú és així et fa valent, i espero que hi hagi una atracció mútua. No sempre és fàcil, però les coses fàcils no són interessants.

Com a britànic no tens una connexió emocional forta amb el Vaticà i l’Església Catòlica. Com ho vas fer per escriure sobre un papa contemporani?

Vaig començar fent molta recerca fins que em vaig adonar que no calia. Has de saber alguna cosa però, al final, la recerca és allò que fas quan no pots escriure. És una excusa. Al final, la sèrie és sobre poder i intercanvis entre persones. El més excitant per mi és que al centre de la història tens aquest home que és molt poderós i que no pots predir de cap manera. Mantenir això viu és el que m’interessava, obligar-me a escriure sense un pla predictible.

Quin és per tu el moment més definitori de la sèrie?

Per mi, n’hi ha dos. Un als crèdits: quan en Lenny, després de caminar a través dels tresors del Vaticà, mira a càmera i pica l’ullet. Això diu tot el que es pot dir sobre allò que ets a punt de veure i com veure-ho. L’altre és quan el papa diu que no creu en Déu. Veure que algú tan poderós també té dubtes.

La teleficció catalana està a anys llum de la britànica o l’americana. Què li diries als guionistes catalans?

Us heu de conèixer. Els escriptors catalans us heu d’ajuntar i parlar del que esteu fent. Individualment, els escriptors som vulnerables, però creant una cultura de grup ens fem més forts gradualment.