I si el fotoperiodisme no és art?

12.09.2018

A la Sala 3 del Palau Robert podeu veure-hi la feina de 40 fotoperiodistes de l’Estat Espanyol que han plasmat conflictes de nord a sud del globus terraqüi. Però ho han fet amb una vocació artística? La mostra es titula Creadors de consciència i el seu comissari, Chema Conesa, és contundent: “Si a un fotoperiodista li dieu que és un artista, l’estareu insultant”.

Cotxe bomba suicida | Foto: Ricardo Garcia Vilanova

El Palau Robert i DKV presenten l’exposició Creadors de consciència. 40 fotoperiodistes compromesos, que vol retre homenatge a professionals de la càmera de l’Estat espanyol que documenten conflictes bèl·lics, desastres naturals o règims autàrquics. S’hi presenten 120 fotografies que s’han publicat als mitjans de comunicació més importants del món i que retraten la situació d’indrets com Síria, Colòmbia, Veneçuela, els Balcans o el nostre propi país.

Però el seu comissari, Chema Conesa, es deslliga lleugerament del títol de la mostra: si bé és veritat que els fotoperiodistes poden crear consciència a través de les seves imatges, aquest no té per què ser l’objectiu que els porta a fer la seva feina. Trencant el tòpic, molts fotoperiodistes no volen només crear consciència, sinó que busquen el plaer estètic o tenen la voluntat de ser testimonis directes del que està passant.

Prostitució a Barcelona | Kim Manresa, 1998

“L’art l’aporta l’objecte amb el qual estem treballant”, diu Conesa, que explica que a la mostra del Palau Robert el criteri artístic no ha sigut el més important, tot i que és innegable que les imatges que hi veiem són boniques. La veterana fotoperiodista  Sandra Balsells està d’acord amb les reflexions del comissari i afirma que ella va cobrir el conflicte dels Balcans “per un interès més personal que professional”.

Per Balsells, és vital que un fotoperiodista estigui interessat en viure la situació més enllà de fer les imatges. A més, recalca que “quan es parla de la nostra feina mai es mencionen els bons moments que vivim, que són molt i molt intensos”. El mateix creu el també exposat Ricardo García Vilanova, que explica que un cop a la zona “arribes molt més enllà de l’ésser humà, els codis de conducta es trenquen i veus el millor i el pitjor de tots nosaltres”.

Immigrant subsaharià vivint en una fàbrica abandonada de Barcelona | Foto: Mingo Venero, 2007

La mostra també compta amb altres fotoperiodistes catalans que comparteixen aquesta opinió. Samuel Aranda diu que es dedica a aquesta professió perquè va intentar treballar en una oficina i no ho va suportar, i Javier Corso insisteix en què el projecte Tierra Verde, sobre els treballadors de les mines de maragdes de Muzo (Colòmbia), va néixer del seu propi interès pel lloc.

Però si realment algun fotoperiodista no té la intenció de crear consciència, i ni tan sols pretén que la seva imatge sigui concebuda com un art, aleshores per què la seva feina ens pot arribar a impactar tant? És senzill, creu Conesa: “La revolució de la fotografia no està en mans de qui la fa, sinó de qui l’observa”. És l’espectador mateix el que decideix com s’implica amb la fotografia i quin valor dona al missatge que aquesta li està transmetent.

Miguel Alfonzo abatut per una banda rival. Parroquia d’El Valle, Caracas, Venezuela | Foto: Lurdes Basolí, 2018

Així doncs, l’exposició del Palau Robert ofereix una retrospectiva del fotoperiodisme que s’ha fet a Catalunya i a Espanya els darrers anys, i fa aflorar altres temes de debat que contribueixen a la desmitificació d’aquesta professió. La mostra és un projecte produït per la companyia d’assegurances DKV amb motiu del XX aniversari de les seves accions de Responsabilitat Social. A Catalunya compta amb el suport de la Generalitat, però també es podrà veure a Madrid, Saragossa i València.

Per cert, les mateixes fotografies les trobareu al catàleg de la mostra, que a més col·labora per una bona causa: el col·lectiu Reporters Sense Fronteres rebrà tots els beneficis recaptats amb el llibre de l’exposició. Qui vulgui veure les fotografies en qüestió, té temps per fer-ho fins el 10 de febrer.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. El mateix deia el gran Toni Catany, l’irritava que li diguessin artista, ell era (és) fotògraf i prou. Quina paciència que va haver de tenir, considerat per tanta gent fotògraf ‘artístic’…