I les pomes van volar

7.06.2016

El Festival EVA, En Veu Alta, de narració i tradició oral, s’ha aturat per primera vegada a Gurb (Osona). En un sol dia s’hi han pogut veure mitja dotzena d’espectacles amb la paraula com a protagonista, en un ambient màgic i acollidor.

Les pomes caracteritzen el festival Eva, que acaba de passar per Gurb | Foto: David Serrador

Les pomes caracteritzen el festival Eva, que acaba de passar per Gurb | Foto: David Serrador

Qualsevol espai sembla propici per a celebrar la paraula. La paraula lliure, sàvia, fruit de la passió i engendradora de somnis inversemblants. Enlloc, però, no davalla tan natural i íntima com en aquells racons fets a la mesura humana: els jardins o les places petites, per exemple. Com si aquestes últimes haguessin estat creades, ja en l’antiguitat, per ser el redós de la paraula, del diàleg i de l’amistat entre persones gens apressades; un oasi de repòs enfront la urgència dels quefers diaris i del pas del temps.

Quan entrava a la plaça del recinte de l’Esperança de Gurb, he pensat en una altra plaça, aquesta radicada a Barcelona, on hi havia estat unes hores abans. Era la Joan Coromines, al costat del CCCB. Allà, el músic Robert Forster ( un dels fundadors dels esplèndids The Go-Betweens), ens oferia, dins del Primavera al Raval, un petit però suculent tast de belles cançons. En les seves peces, la lletra, la paraula, hi juga un paper molt important. Forster és un gran narrador d’històries, allò que en anglès en diuen un storyteller. A Gurb, la paraula jugarà “sola” durant la major part del partit, però ho farà a partir de magnífics storytellers, rapsodes, contistes. Narradors orals, en definitiva. La paraula nua no significa que no pugui tenir la companyia del llenguatge corporal i de la presència d’objectes visibles, els quals ajuden a il-lustrar les històries. Tot plegat, doncs, ens submergeix en un mar de màgia i d’utopia, de tendresa i d’expectació.

Catalunya no només viu dels grans festivals. N’hi ha tota una colla que, pel seu caràcter distintiu, propi, així com per la qualitat i la originalitat de les seves propostes, han sabut captar un públic fidel, entusiasta, amb ganes de diversió i àvid de nous coneixements. És el cas de l’EVA, un festival dirigit tan a petits com a grans, disposats a escoltar i també a ser partícips d’històries i de contes vinguts d’arreu. Amb tot això, doncs, somiar fets singulars o extravagants, fins i tot quan l’agulla del rellotge ja ha superat la ratlla del migdia, és molt més senzill.

L’EVA té una cura especial en l’elecció dels entorns, ja siguin espais tancats o bé a l’aire lliure. Òbviament, s’elegeixen places i jardins més o menys menuts, teatres de petit format, però també d’altres indrets més insòlits, com per exemple coves, criptes o fonts. Una combinació d’imaginació, entusiasme, treball i paciència, adquirits al llarg de tots aquests anys, han permès la plena consolidació del festival, encapçalat per la seva directora, la Jordina Biosca, i la responsable de comunicació, la Núria Ferret, però també amb la col-laboració de moltes altres persones.

Aquí, a Gurb, la sessió inaugural, l’espectacle d’en Jordi Font, La República dels contes, té lloc al Teatre Molí, bufó i còmode espai, recentment remodelat, la joia cultural de la població. Fa molts i molts anys hi havia hagut un convent. Allò que ara són els edificis municipals situats a banda i banda de la plaça (inclòs el Teatre) havien estat quadres de cavalls. A la dècada dels 20, les autoritats vigatanes hi volien fer un abocador, però els habitants de Gurb van dir que no. I d’un espai d’acumulació de deixalles i sense vida va passar a ser allò que és ara: un lloc encantador de serveis municipals, encerclat per petites parcel-les naturals.

Adreçat a un públic familiar, hom no pot deixar de simpatitzar amb alguns dels personatges imaginats per en Jordi: l’Oca Clara, el peix Aleix o el d’una noieta que ateny la felicitat perquè és més honesta que ningú. Tots acaben fent la delícia no només dels més petits sinó també dels adults, recordant potser l’infant que encara guardem dins o simplement perquè, en el fons, invoquen qualitats i sentiments ben humans.

Escoltar és una paraula que convindria enaltir, sovint desatesa per una societat en la qual abunden absurdes xerrameques i frases sense significat. És un valor que alhora és tot un acte de resistència, i que l’EVA també se l’ha fet seu. Narrar, escoltar, i tot d’una sorgeix l’emoció.

En el jardí, adjacent al Teatre, roses, espígol, alzines i nogueres ens donen la benvinguda. Aquí, tothom podrà dir-hi la seva: explicar un conte, recitar un poema o compartir pensaments o reflexions. Uns ocells no paren de cantar, actuen com si d’un cor es tractés, dos enormes núvols són tan a prop que ens podrien sentir. Tanmateix, no poden evitar que un sol candent ens atueixi un pèl els sentits. De tant en tant, el senyor del quadre de Magritte, “El Fill de l’home” (i que és probablement un autoretrat), representat en el cartell del festival, puja i baixa per sobtats cops de vent, com les ones de la mar a la platja. La poma és el símbol del festival i a tothora hi és ben present.

La Diana Kerbelis és una de les artistes que participen en el Fòrum obert del jardí. Ha treballat amb la Fura dels Baus i, en bona part, la seva vida transcorre en un carro de contes. Avui no l’ha portat, però el seu vehicle ambulant ha viatjat per molts pobles i ciutats regalant contes i emocions. La història que ens explica és com un arbre al qual li neixen moltes ramificacions. La interacció amb el públic té això: cal explorar camins no previstos, actuar, però, sense treva, gairebé a l’instant. Improvisar constantment a partir dels suggeriments rebuts. La creativitat i l’espontaneïtat, en aquest cas, són màximes.

En el seu escenari itinerant també hi ha lloc pels contes pintats, interpretats damunt dels rostres dels més petits, mentre els explica una història que s’acabaran fent seva fins molt després. La Diana vol aprofundir en els mites clàssics i en les narracions sobre les bruixes. Li interessa especialment l’educació emocional, les pors que palpiten dins nostre: “Els contes són com herbes remeieres, una espècie de medicina”.

A mitja tarda, després d’una pausa per dinar, sento una quietud ambigua; sobtadament m’arriben de més enllà unes veus disperses. S’han format tres grups de persones, separats uns metres, guiats per en Jordi Font, la Judit Carrera i la Martha Escudero. Cadascun d’ells expliquen una o dues històries davant d’un públic canviant, que passarà d’un narrador a un altre gairebé sense interrupció.

Hi ha pomes per terra, acuradament disposades, caixes plenes d’aquesta fruita. Alguna, víctima d’una mossegada, reposa momentàniament en un racó…. La imaginació combat Newton i la seva llei de la gravitació i les fa aixecar cap amunt, toquen els núvols, fins i tot. Si en algun moment a Saturn hi han plogut diamants, per què no hi pot haver un planeta on, per exemple, les pomes hi puguin davallar com gotes d’aigua?

La Martha Escudero fa uns quants anys que viu a Barcelona; és originària, però, de Mèxic. Habitualment narra els seus contes en castellà, però avui n’ha contat un en català. Pere Calders. Prefereix les històries de ficció, algunes manllevades, d’altres originals. Abans, a primera hora de la tarda, ha homenatjat Roald Dahl, en el centenari del seu naixement. La tradició literària indígena del seu país (bàsicament l’oral) és d’una gran riquesa. Parlem de Rulfo, un referent, sens dubte. Les seves narracions, nascudes en un espai molt concret, van assolir l’universal. Fins i tot les seves fotografies semblen indissociables dels seus contes.

La Martha també considera que el conte, el narrador i el públic actuen com un tot. Es necessiten mútuament. Reivindica el seu ofici com un art, un riu cabalós de creativitat i d’emocions. Cada vegada, encara que expliqui el mateix conte, percep una emoció distinta: “La història no viu fins que algú no se l’escolta”. I aquest algú sempre és diferent. Però no només es tracta de dir i d’explicar sinó també cal tenir en compte la música, el ritme i el to de la història. També els seus silencis. Posar convenientment un silenci ja implica una agudesa artística excepcional.

En Jordi quan actua no ho fa davant d’un guió escrit i ben acabat, n’agafa les quatre idees essencials, com si esbossés un esquema; prefereix jugar amb la improvisació. Ho compara amb el mètode que s’utilitzava a la Commedia dell’arte. El teatre i la dansa l’ajuden en les seves narracions. Aquestes han de transmetre vitalitat. La Judit, prop seu, hi està d’acord. Encara notem en l’aire els ressons de les històries suggestives que fa poc ens acaba de narrar…

La Teresa Saborit, a partir d’unes propostes que li ha transmès el públic, ha construït, al cap d’una estona, unes històries desbordants d’imaginació i d’una tendresa subtil, com aquella que parla d’un racó, prop del sol, on viuen els nens que encara no han nascut.

Ben entrada la tarda, en Pep Duran, històric llibreter de Mataró, ja jubilat, puja dalt de l’escenari del Teatre envoltat de contes i d’animals de peluix. La llum, a la sala, s’imposa finalment sobre la foscor: ”El narrador no pot prescindir de veure les cares de les persones”. Els contes ens parlen aparentment de coses senzilles. Un senyor ha perdut el seu barret. Les màscares són contínues; com en la física quàntica, el conte ens porta cap a una altra manera d’estar. El narrador ha de ser transparent i deixar l’ego ben endreçat. Les coses sorgeixen quan l’autor, d’alguna manera, desapareix.

La llum, a fora, cau precipitadament. Quan surto d’allà les històries encara em persegueixen enmig del silenci de l’entorn. Somiar ja no és només una cosa de les nits.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Una crònica fantàstica, David! “Qualsevol espai sembla propici per a celebrar la paraula. La paraula lliure, sàvia, fruit de la passió i engendradora de somnis inversemblants.” La paraula, capaç d’atresorar petits fragments d’ànima. La paraula, capaç de qualsevol miracle. La paraula: capaç dels més meravellosos regals.

    He fet menció del teu article en un post que he publicat al meu blog: http://lallibretavermella.cat/2016/07/02/cronica-festival-eva-narracio-oral-gurb-osona-teresa-saborit. Si hi fas un cop d’ull, també hi trobaràs els tres microrelats que vaig escriure en directe durant l’espectacle “Inspirats, escrits i transformats” que esmentes en el teu escrit: el tercer, “El País dels Nasciturus”, és el conte que parla d’un racó, prop del sol, on viuen els nens que encara no han nascut 😉 Moltes gràcies per venir a escoltar-nos! Llarga vida a les històries capaces de fer realitat qualsevol somni.