Pau Vallvé, avui al BAM

1.12.2012

Xevi Pujol inhala la música de Pau Vallvé, que actua avui  la Plaça dels Àngels  (21,15h). Ni infusions, ni càpsules, ni cataplasmes: inhalació. Música per a ser inhalada. A vegades hi ha àlbums que es converteixen en part del medi i els acabem respirant. de bosc (Amniòtic Records, 2012), el darrer treball de Pau Vallvé, tret a la llum fa cosa d’un mes, n’és un cas paradigmàtic.

 

Pau Vallvé | Foto: Lyona.

 

Es tracta d’una esplèndida invasió subtil, davant la qual, a còpia d’escoltes, com qui no vol la cosa, un acaba brandant la bandera blanca pres per l’entusiasme. El disc aferma la nova línia que, un cop tancada l’etapa Estanislau Verdet, el cantautor inaugurava amb el magnífic 2010 (Amniòtic Records, 2010), però al mateix temps hi traça una sinuositat: per més que s’hi troba una mateixa sonoritat i uns mateixos trets marca de la casa, el nou àlbum és més pausat i sembla que busqui una major simplicitat, que defugi qualsevol artificiositat tant musical com de les lletres. Tal com afirma el mateix Pau Vallvé “és un disc molt més clàssic, més de tocar i cantar i deixar-se d’històries”. de bosc explora doncs la nuesa formal, i convida al recolliment, bo i apregonant-se amb serenor als espessoralls d’un bosc que es mostra dual, exterior i interior.

Com dèiem, el disc esdevé captivador a mesura que es va escoltant, fins al punt de fer-nos assolir el ple convenciment que simplicitat i lentitud no són de cap manera sinònims d’insubstancialitat, sinó tot al contrari. Hi ha melodies, cadències, acords, tan ben trobats que acaben calant endins de manera natural, com si desvetllessin una música ja existent dins el cos. Aquest seria un dels principals encants de l’àlbum, juntament amb una textura sonora exquisida, fruit d’una producció meticulosa, plena de subtileses, i d’una combinació de timbres molt rica, la qual revesteix el so global del treball amb tot de velluts de palp inefable. Nuesa i exuberància, fusta i oxigen, franquesa i ressons onírics, s’imbriquen amb equilibri a través del paisatge lleuger on l’àlbum se’ns emporta. Un paisatge de bosc, però també d’erms i d’horitzons distants. Vist amb perpectiva, amb els dos àlbums que ha llançat com a Pau Vallvé, el cantautor barceloní està bastint un so totalment singular, el qual a hores d’ara ja s’ha convertit en el seu principal tret identificatiu. Amb tot, la influència en molts aspectes dels Radiohead més poètics de l’OK Computer ençà es fa nítidament palesa en la seva música, i fins i tot potser encara més en aquest darrer disc (de fet, és notori que Vallvé s’autodeclara fanàtic empedreït de la formació britànica).

D’altra banda, en aquest treball, el músic, a fi d’aconseguir un so homogeni, qüestió en la qual, creiem, ha reeixit plenament, s’ha limitat a fer servir pocs instruments: tant sols guitarres, baixos, bateries, teclats i veu. Aquesta voluntat es nota també en la composició; al capdavall les cançons del disc, on sovint veu i guitarra acústica prenen el protagonisme, són fàcils de portar al directe. I altrament hi ha diversos elements, a banda d’un mateix so, que solden els temes del disc i els fonen en un tot solidari: línies melòdiques que es repeteixen en diferents temes, com ara la tonada principal d’Adéu Siau, que apareix també a De Bosc II; temes que s’enllacen amb el següent tot i pertànyer a pistes diferents, rodes d’acords compartides, motius recurrents, etc. Quant a les cançons aïlladament, són remarcables Un Gran Riu de Fang, lenta i penetrant, ara delicada ara vigorosa, amb molt ganxo; les dues peces immediatament següents, Jo Només Faig el Que Puc i Jo Només Puc Fer el Que Faig, aparellades temàticament, la segona de les quals amb una línia de veus que reapareixerà amb més embranzida a Nits Que Són Dematins, tema també molt destacable; o també la mencionada Adéu Siau, on el contrast d’intensitats assoleix la màxima expressió, amb un crescendo constant que fa que la cançó s’envoli a molts metres del terra, per tornar-hi a reposar al final, cosa que també ocorre a Nits Que Són Dematins. I a propòsit de crescendos, d’entre tots els del disc, el tema que suposaria en si mateix tot un crescendo per antonomàsia seria Vaga General, el qual va sumant veus i línies instrumentals progressivament, tot simbolitzant el pas del clam individual a la força del clam col·lectiu que el seu títol suggereix. De fet, al llarg d’aquest de bosc trobem constantment l’ús coral de les veus, i moltes tornades són corals o s’hi acaben convertint. N’és un bon exemple el tema que tanca el disc, Tots Som Molt Millors, que va repetint, com diu el mateix Pau Vallvé, a l’estil taverna, “tot va molt millor si estem contents, tots estem contents si ens va millor”, afirmació tan simple com optimista, la qual ens deixa un regust final d’esperança. Per als cors, Vallvé ha comptat en aquesta ocasió amb la col·laboració de nombrosos amics com ara Maria Coma, Joan Colomo, Ramon Rodríguez (The New Raemon), Ricky Lavado (Standstill), Jordi Lanuza (Inspira) i Nico Roig, entre d’altres.

 

Pau Vallvé | Foto: Irene Visa.

 

La manca d’artificiositat global del disc impregna també les lletres de les cançons, de caire més marcadament realista que les de treballs anteriors, les quals reflexionen sobre temes de candent actualitat com ara la crisi, bé que sense mencionar-la explícitament, la vida que portem, com ens afecta el pas del temps, etc. Per exemple, A Baix, a Les Valls diu “Hi ha humans fent soroll/ a baix, a les valls./ La gent va molt trista/ i s’insulta com mai./ Hi ha líders i normes/ a baix, a les valls […]”, lletra amb una patent càrrega social, en la qual veiem també aquest afany de defugir el món bulliciós i corromput de les multituds (aquella “terra baixa” de l’obra homònima de Guimerà), de cercar una puresa en l’aïllament vers un mateix i vers els seus, en la lentitud i en les minúcies quotidianes, cosa que segons explica Pau Vallvé significa per ell el ser “de bosc”. I a les acaballes del disc, al tema De Bosc II, aquest anhel reapareix amb els següents versos, l’últim dels quals, com una destil·lació, en condensa l’essència amb unes senzilles paraules: “I viure més lent/ i disfrutar la gent/[…] i viure tranquil/ i acabar sent de bosc”.

 

Avui dediquem l’speaker’s corner a Pau Vallvé, que acaba de treure un nou disc, de bosc, a Amniòtic Records. A banda d’aquest article de Xevi Pujol publiquem també escrits d’Oriol Rodríguez i Bernat Puigtobella.