Humor per salvar-nos del ridícul

13.07.2018

Semblava que ens havíem quedat estancats a la pantalla i que a Catalunya no hi havia espai per l’humor català en directe, proper a la gent i amb èxit de públic. A la cúspide del riure desenfrenat hi havien arribat l’Eugenio i Pepe Rubianes, que després havien sigut substituïts per uns quants referents televisius o radiofònics com Andreu Buenafuente,  Polònia o La Competència, encara en marxa i clar exemple que la manera de fer i d’entendre l’humor no és una sinó múltiple, i en alguns casos, perdurable en el temps.

Maria Rovira i Ana Polo durant els seus monòlegs a les Nits Poètiques de La Ciutat Invisible | Foto: La Ciutat Invisible

Però sense càmeres ni efectes de so: que aixequi la mà aquell que no hagi sentit vergonya aliena quan algú li ha explicat un acudit de viva veu. Tothom sap que l’humor és també una disposició i que no sempre és tan important el que es diu sinó des d’on es diu. Abans de trobar l’equilibri exacte entre un acudit encertat i la seva expressió no patètica, que ja és difícil, hi ha un altre pas: tenir clar que el que t’acredita per fer un comentari i que la gent rigui en comptes de sentir-se incòmode no són les paraules en si, sinó la posició des d’on les dius.

I tenim la sort d’estar vivint un moment en què un grup de persones han sabut veure els punts febles tant de les seves pròpies situacions com de les situacions d’allò amb què se senten compromeses, i no només això, sinó que aquestes persones han decidit reunir-se per fer broma conjuntament de totes aquestes disfuncions amb què topen dia rere dia.

Em refereixo a espais tèrbols que corren entremig de temes candents, començant per Catalunya i acabant pel feminisme, però passant també pel futbol, per la precarietat laboral i per un bon grapat de referències actuals més. Els humoristes d’aquesta nova onada de stand up comedy catalana se situen en una posició inequívoca: la dels individus que pateixen els errors generalitzats però que per si sols saben que no poden fer prou per canviar-los. No busquen fer gràcia a través del ridícul, sinó al contrari, utilitzen l’humor per salvar-nos-en.

Sense anar més lluny, dijous Ana Polo i Maria Rovira -que fa servir el sobrenom d’Oye Sherman- van omplir un tros del carrer de Riego de Sants fent humor bèstia sobre el masclisme, però és que fa dies que El Soterrani exhaureix les entrades tan bon punt es posen a la venda, o ahir mateix hi havia un sarau muntat a l’Espai Contrabandos per tal de reivindicar la llibertat d’expressió, després que hagin anat a judici Guille Martínez-Vela i Joan Ferrús, director i subdirector de la revista El Jueves, per publicar la notícia satírica “La continua presencia de antidisturbios acaba con las reservas de cocaína en Cataluña”, passat l’1-O.

Què es pot fer per donar suport a les persones que no s’ho pensen tant com nosaltres a l’hora de ridiculitzar el que falla en les nostres lluites? Molt senzill: anar-los a veure. Si us hi atreviu.