Humanitzar la venjança

30.01.2019

El port és i ha estat sempre un dels escenaris predilectes del crim. Deu ser pel murmuri de la mar o el vol baix de les gavines, per l’espetec del vent contra les onades o el ressò metàl·lic dels contenidors. Potser és pels grinyols de taulons i el balanceig de les barques o potser és per la llum del far que il·lumina la foscor. Certament, no hi ha res més tenebrós a la ciutat que un embarcador solitari en la penombra i, per tant, no és estrany que, tant com a espai físic com a territori mental, sigui un dels indrets més recurrents pels escriptors de novel·la negra i el fil conductor de la catorzena edició del BCN Negra. Pel segon port on va atracar el cicle, el ‘Port Venjança’, hi hem passat, en un grau o altre, pràcticament tots. Qui no ha sentit alguna vegada l’ebullició interior de la revenja? Portar-la a la pràctica ja és una altra història i, de fet, és aconsellable no caure mai en la més fosca de les temptacions.

‘Port Venjança’, taula rodona de la BCNegra, amb Marc Moreno, Jordi de Manuel i Carlos Bassas Rey, moderada per Anna Abella © Ester Roig

Així doncs, la biblioteca Jaume Fuster va acollir dimarts una taula rodona sobre la venjança, un dels principals motors del crim en la novel·la negra. Qui ha navegat per aigües tèrboles, com els personatges que han creat els escriptors Carlos Bassas del Rey, Jordi de Manuel i Marc Moreno, ho sap perfectament. Moderats per Anna Abella, redactora de cultura d’El Periódico de Catalunya, van parlar dels darrers llibres que han escrit i van reflexionar sobre com surten a la llum el perdó i els impulsos més foscos en la novel·la negra. I és que, com va dir Abella, sense l’ull per ull, els escriptors es quedarien sense feina.

“Us heu plantejat què faríeu si us toquessin un ésser estimat?”, va plantejar al públic Jordi de Manuel, autor de La barrera (2019), la seva darrera novel·la, i biòleg de professió. Es va produir el silenci, trencat per alguna rialla de fons. “Els escriptors sí que ens ho hem hagut de plantejar”, va respondre’s. Gaspar Garín, el personatge del seu llibre, és un encarregat del Port del Fòrum que l’aplica en defensa pròpia, per salvar-se la vida. “La línia que separa un cantó de l’altre és tan fina com el paper de fumar”, va descriure l’autor.

Això no vol dir que la venjança sigui justificable, “sempre és dolenta i irracional”, va matisar Jordi de Manuel, que es pregunta si, a la llarga, la set de venjança no ens portarà com a espècie a la nostra extinció. En la mateixa línia, Carlos Bassas del Rey, guionista i autor de Justo (2018), i Marc Moreno, periodista, editor i autor de Temps de rates (2017), van coincidir en el fet que el sentiment de venjança pot arribar a ser comprès, perquè forma part de les relacions humanes, però que en cap cas pot tenir justificació. “M’agradaria saber fins a quin punt seríem capaços d’aplicar la justícia pel nostre compte si ens donessin l’oportunitat”, apuntava Bassas del Rey, que reconeix que escriu sobre la venjança per exorcitzar-la. De fet, Justo Ledesma, el protagonista de la seva novel·la negra, encarna el dilema que s’estableix entre allò que la societat entén per llei i allò que entén per justícia, tal com reflecteix el seu nom. Cansat de viure pels carrers dels barris de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera de Barcelona, el Justo decidirà resoldre, pel seu propi peu, comptes que van quedar pendents molts anys enrere.

A Temps de rates, en canvi, Marc Moreno narra la venjança d’un jove de la Verneda contra tota la gent que l’oprimeix i no el deixa sortir del món de drogues i violència que l’envolta. “Francis Bacon suggeria que perdonar és la millor venjança”, va plantejar Anna Abella durant el debat. Però els personatges que crea un escriptor de literatura negra, no poden entendre que és el perdó. La venjança pot ser impulsiva o ben freda, preparada lentament, al detall, com feia Edgar Allan Poe. Però el protagonista de la novel·la negra sempre es venja. “Tothom coneix el perdó inicial, però crec que el dolor que queda dins és molt difícil de superar”, reflexionava Moreno.

Marc Moreno, autor de ‘Temps de rates’ © Ester Roig

La doble moralitat de la venjança

Imaginar mons foscos i posar-se en la pell de personatges venjatius capaços de cometre atrocitats no és gens fàcil, però un bon escriptor de novel·la negra ha de ser capaç de submergir el lector en el crim i arribar a fer-lo partícip de l’assassinat. Tal com va explicar Carlos Bassas del Rey, a ‘El secreto de sus ojos’, per exemple, la venjança genera infelicitat i sacrifici a qui la perpetra, però, en canvi, causa empatia al lector (o a l’espectador, en aquest cas). I en aquesta dualitat, en voler i no voler ser Batman o V de Vendetta, en humanitzar la venjança, rau una de les claus de la literatura. “L’escriptor ha de saber utilitzar la falta d’esperit de venjança del protagonista perquè el lector es posi en la seva pell i es pregunti: Perquè no es venja? Quan ho farà?”, va remarcar Jordi de Manuel. La venjança, com es seveix millor, és ben freda.