Humanitats, ciència i tecnologia es necessiten ara més que mai

11.12.2018

En un altre context, parlar d’humanitats, ciència i tecnologia ens faria entrar en tres debats diferents. Envers la tendència que tenim de separar disciplines i pensar solucions concretes per a cadascuna, la setena edició de la trobada internacional Generant sinergies entre Ciència Tecnologia i Humanitats, organitzada per la GUNI (Global University Network for Innovation) el 19 i 20 de novembre al CosmoCaixa Barcelona, ha demostrat que, per entendre la realitat, no podem deslligar els tres àmbits.

Rosi Braidotti, ©Dani Codina

La creativitat també és clau per vehicular un missatge i per arribar a comprendre’l. Així doncs, l’Escola d’Art i Disseny Massana va dissenyar una galeta de la sort com a leimotiv creatiu per unir, amb paraules, el cicle de conferències i tallers, que van sumar un total de 160 assistents de 22 països.

Quin lloc ocupen les humanitats en l’educació superior i en la societat?

“Vivim en un món fabulós, però complicat”, deia Rosi Braidotti, filòsofa, professora i directora del Centre per a les Humanitats de la universitat d’Utrecht, en la conferència que va inaugurar la segona jornada del simpòsium. La tecnologia i la ciència propicien un accés al coneixement més ràpid i dissenyen una nova intel·ligència, però viuen allunyades de les humanitats que, segons el president de Guni, Josep A. Planell, “són les donen sentit i valor a l’experiència humana”.

Encara que el debat sobre el futur generi suspicàcies, l’humor de Braidotti contagia optimisme perquè considera que “encara estem en temps de regeneració”. Marina Garcés, filòsofa i professora de la UOC, llegia metafòricament Braidotti com “la intersecció de llenguatges, territoris, orígens i referents” atenent els llocs on ha viscut, les àrees de pensament a què s’ha dedicat i els reptes contemporanis en els quals opera (feminisme, post-humanisme i el problema de l’emancipació). Garcés subratllava a les jornades del CosmoCaixa que Braidotti no només analitza què passa al món, sinó que també s’hi implica proactivament generant sinergies.

D’acord amb Braidotti, el posthumanisme ha d’incorporar els nous estudis media (Internet, software, algoritmes), els col·lectius exclosos i les crisis socials. Diferents intel·lectuals s’han apropat a les posthumanitats amb un glossari extens. Tot i això, si bé algunes disciplines afegeixen les “humanitats” al seu camp d’estudi, no l’acaben de situar en el centre d’atenció. La qüestió rau a extreure conclusions sobre què són les humanitats en aquest posthumanisme, com encaixen en la convergència de sabers i avenços científics i amb quines pressions i contradiccions conviuen. El que apunta el títol de la premiada obra teatral del Lliure Rebota, rebota i en tu cara explota, ho va confirmar Braidotti: “El vessant crític de les posthumanitats és fràgil i complex. Per tant, els canvis de la societat i les transformacions de les humanitats s’han d’abordar des d’un punt de confluència més enllà de la visió antropocèntrica i catrastròfica que mostren les pel·lícules de Hollywood. Tenim nous reptes, però si no actuem amb un discurs unificat, ens caurà tot a sobre. Encara que s’estimi el passat necessitem entrar en el present”.

Els assistents de la segona jornada del simposi, ©Dani Codina

En quin punt de la intersecció ens trobem?

Braidotti va analitzar l’actualitat des de la ciència, la tecnologia i les humanitats.  Va proposar un canvi en l’estil de vida actual en un futur no gaire llunyà. Va reflexionar sobre neurociència, robots, drons, la sisena extinció mundial ‘enmig una sopa de plàstic’ i sobre la indústria animal pel que fa als programes sintètics i els aliments artificials genèticament modificats així com “l’eco nostàlgia” que genera l’agricultura, és a dir, “el fet de trobar a faltar alguna cosa que no sabies que tenies”. Aquesta problemàtica també ha tingut ressò en el cicle Animals Humans del CCCB.

D’altra banda, va parlar sobre el moment en què Steve Jobs va veure les ciències inseparables de les humanitats i com paradoxalment les marques tecnològiques segueixen venent els seus productes sense fer-se responsables del conseqüent impacte mediambiental. Davant aquest panorama, “hem de canviar sistemàticament la manera com consumim, mengem i ens relacionem entre nosaltres i hem d’aconseguir que les grans empreses tecnològiques paguin les taxes corresponents”, diu Braidotti. Ciència, tecnologia i humanitats són el camí, no una de les opcions.

Gènere i igualtat: enfocaments transdisciplinaris

La conferència de Braidotti va donar peu a tres tallers. Un dirigit per Marina Garcés dedicat al gènere i a la igualtat. Un segon que abordava la sostenibilitat i l’ètica i com l’educació superior contribueix als reptes del món, i un tercer sobre les humanitats en una societat equitativa, responsable i democràtica.

Focus Group sobre ‘diversitat’ al taller, ©Dani Codina

Les paraules que van marcar el taller sobre igualtat i gènere van ser desigualtat, invisibilitat, violència verbal i diversitat. Els presents -més de la majoria eren dones- es van reunir en grups, segons el mot que els havia tocat, i van conversar per després exposar i compartir les idees. Es va comentar que a l’acadèmia no hi ha paritat i que, de vegades, quan s’escull una dona per formar part d’una comissió o grup de recerca sorgeix el dubte de saber per què l’han agafat, si per la seva vàlua o bé pel fet de ser dona, cosa que arriba a ser insultant. A més, hi ha una falta de referències femenines en l’educació i en els Premis Nobel. Aquest context implícitament advers frena a les noies a emprendre carreres cientificotecnològiques. En canvi, en l’àmbit del disseny, l’art i filologies això no succeeix.

Els altres grups van comentar la segregació horitzontal i vertical, de manera que hi ha menys dones en ciència que en humanitats i, tot i haver-hi més dones en educació superior, aquestes no ocupen alts càrrecs. També es va abordar el vessant segregacionista de les joguines, la no dualitat de gènere, la maternitat, la disposició dels lavabos, les professions ‘adequades’ per a la dona que involucren efecte i amor i les de ‘domini masculí’ que inclouen tecnologia i negocis en corporacions d’alt nivell, els estereotips i etiquetes, l’assetjament sexual als campus i la bretxa salarial. Sarah Hunt, professora a la universitat de Columbia de Vancouver, va exposar que “encara que tinguem programes innovadors que inclouen noves variables, les institucions estan lluny d’aquest canvi”.

Els tres ponents de la conferència, Josep Joan Moreso, professor de dret a la UPF i president de l’Agència Catalana per a la qualitat de la Universitat (AQU), Irene Jorge, membre del projecte al centre de la Tecnologia Transfer de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i Maria Olivella de la unitat d’igualtat de la UOC i del centre IRIDIA van reprendre les idees i les van desenvolupar a partir dels programes en els quals treballen.

Moreso va desmentir que la universitat no contribueixi a la creació de treball però va reconèixer els biaixos implícits de les institucions i la controvèrsia de les quotes que l’acadèmia encara no té assimilades. Moreso va indicar que el problema és estructural i que, encara que en les primeres etapes de la carrera no s’evidencien les diferències, després es fan notables. Quant als professors assistents, els homes ocupen un 60% i les dones un 40%, en associats és de 70% i 30% i en professors complet és de 80% i 20%, respectivament (dades d’ UNEIX col·lectiu universitari, 2017). També, va emfatitzar la necessitat de disposar d’altres elements que fomentin la igualtat de gènere i incloure’ls a totes les etapes de la recerca. Per exemple, per facilitar la reincorporació de les professionals després del permís de maternitat.

En aquest sentit, Jorge participa en GEECCO, un programa que s’espera que augmenti la perspectiva de gènere en la ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques (STEM). Implantat a nou universitats de la Unió Europea del 2017 al 2021, planteja les polítiques d’igualtat següents: comptabilitzar l’augment de la igualtat de gènere en la recerca científica pel que fa programes de docència i recerca, en els processos de presa de decisions i en la contractació i desenvolupament de la carrera d’investigació. Això no obstant, va subratllar que els temes d’investigació en STEM són neutrals de gènere, per tant, és necessari “preguntar-nos qui decideix la recerca, sota quins interessos es treballa i qui usarà o es pot beneficiar del coneixement obtingut”.   

En referència a la transformació de les institucions dins la dimensió de gènere, Olivella va centrar-se en els reptes que presenta la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Com a plataforma digital online, va estimar que la transició és més complicada “en un entorn en què els estudiants poden sentir-se aïllats”. Així doncs, són indispensables la cooperació i comunicació junt amb l’anàlisi de l’impacte i la responsabilitat social. Relacionat amb això, un assistent va compartir la seva preocupació sobre la lluita contra la diferència de gènere en la ciència i ho va exemplificar amb la declaració d’un grup de científics emesa contra els comentaris sexistes d’un físic del CERN. Olivellas va destacar l’abisme entre la producció de coneixement a les institucions i les polítiques d’igualtat d’empreses i va apuntar que aquest comunicat “no només va retreure l’actitud sinó que la va confrontar amb arguments”.

Arribats a aquest punt i sabent a què ens enfrontem, s’obre un nou paradigma capaç de vincular els tres sabers i de revertir el present. Garcés va sostenir que, perquè el canvi sigui possible, “s’han d’introduir al sistema tots els elements invisibles i oblidats que fins ara restaven al marge de la societat”. Certament, s’ha donat informació i adquirit coneixement. Ara s’ha de resistir la força de l’hàbit, segons diu Braidotti, i actuar plegats. Ens necessitem més que mai.