Hopkinson Smith. El somni del FeMAP

Hopkinson Smith va realitzar un gran recital a l’església preromànica de Sant Vicenç d’Obiols, a Avià (Berguedà). El concert va ser el segon que el llaütista nord-americà realitzava dins la 5a edició del Festival de Música Antiga dels Pirineus (FeMAP).

Forma part de la filosofia del FeMAP la voluntat de portar música de bona qualitat artística als indrets de muntanya que tenen un alt valor històric, arquitectònic o paisatgístic. En aquest sentit, el recital de divendres passat acomplia amb escreix tots aquests requisits. L’església de Sant Vicenç és un bonic temple dels segles X-XIII que s’alça damunt d’una roca als peus de la Serra de Queralt. Els assistents al concert vam arribar tot just a l’hora del capvespre. Aquest fet incrementava, juntament amb el paisatge i les olors del bosc, la sensació d’encontre místic que solen tenir els concerts d’en Hopkinson Smith.

El programa escollit, titulat El llaüt a la cort isabelina, girava al voltant dels grans llaütistes John Dowland (1563-1626), John Johnson (? – 1594) i Anthony Holborne (1545-1602). La música de l’època elisabetiana és una part important del repertori del llaüt. Aquest va ser, als segles XVI i XVII, un dels instruments cortesans més importants, tant en la seva vessant solista com en la de l’acompanyament de la veu. Hopkinson Smith va dividir el concert en cinc episodis de dues o tres peces de caràcters diferents. L’estructura habitual començava amb una composició de caràcter reflexiu, com ara una fantasia, per seguir amb d’altres de més animades. El llaütista nord-americà explicava en un perfecte català – car posseeix un astorador do de llengües – les característiques de les peces i dels compositors a un públic poc avesat als concerts de música antiga.

Algunes de les peces que voldríem destacar són A Dream de John Dowland i les pavanes de John Johnson i William Byrd (1542-1623). Aquestes pavanes, lluny de ser realment ballables, es converteixen en peces d’alta abstracció musical. En elles i en totes les altres obres, Smith va exhibir un cop més aquelles qualitats que l’han convertit en un referent per a tantes generacions d’intèrprets: una gran claredat en l’articulació del contrapunt, l’exploració de tots els matisos dinàmics que permet l’instrument, una meravellosa capacitat improvisadora en els preludis que inventa per a afinar, ornaments encantadors «marca de la casa», i sobretot un fraseig tan lògic i coherent que resulta insultant per la seva aparent senzillesa. Si haguéssim de trobar alguna cosa perfectible en el seu estil, potser apuntaríem que el so de l’instrument és molt uniforme. El llaütista prefereix una articulació propera al rosetó del llaüt, cosa que li fa perdre alguns harmònics i una mica de potència sonora. Però tot plegat és conseqüència de les seves decisions estètiques, molt encertades donat que les interpretacions assoleixen sempre un altíssim nivell poètic.

Les tres peces finals, Lady Clifton’s Spirit, Mignarda i Lady Hunsdon’s Allmand, de John Dowland, van esdevenir un deliciós final de concert. Cadascuna d’elles retratava musicalment el caràcter d’aquestes dones: capriciosa la primera, purament bella la segona, i tossuda i impulsiva la tercera. Amb aquestes interpretacions Smith va arrencar un somriure al públic. Un somriure que va esborrar-se després per la commovedora interpretació, com a comiat, del Flow my tears de Dowland, segurament el cim expressiu de la vetllada.

Poder gaudir d’un recital d’un intèrpret de la categoria de Hopkinson Smith en un lloc com Sant Vicenç és un punt molt important a favor del FeMAP i, per què no dir-ho, del país. El FeMAP és un festival que en poques edicions ha assolit la categoria de ser el festival de música antiga més gran d’Europa, cosa que ha aconseguit lluitant contra mil obstacles. Enfront de la mediocritat musical que es viu a la capital catalana a l’estiu, la programació, el bon gust i el valor per tirar-ho endavant del FeMAP contribueixen a la materialització del somni d’una societat culta.