Homenatge a Maria Barbal

11.06.2015

A les set en punt de la tarda d’aquest nou de juny de 2015, la Sala de Llevant de la Biblioteca de Catalunya va ser insuficient per acollir un públic entès i interessat que va seguir amb tota l’atenció -alguns, a peu dret- les dues hores llargues amb què el PEN català, amb la col·laboració de la Biblioteca i la Institució de les Lletres Catalanes, va voler iniciar els actes commemoratius del trentè aniversari de Pedra de tartera, l’extraordinària novel·la de Maria Barbal.

Joaquim Carbó i Maria Barbal durant la celebració dels 30 anys de Pedra de Tartera a la Biblioteca de Catalunya | Foto Biblioteca de Catalunya

Joaquim Carbó i Maria Barbal durant la celebració dels 30 anys de Pedra de Tartera a la Biblioteca de Catalunya | Foto Biblioteca de Catalunya

Eugènia Serra, directora d’aquesta Biblioteca de Catalunya que ha passat a ser un dels centres culturals més vius de la ciutat, tan oberta a tota mena d’actes literaris, teatrals i musicals, va obrir la sessió per passar la paraula a Carme Arenas, la presidenta del PEN català, que ha estat el motor d’aquesta commemoració que precedeix les moltes sessions que se celebraran a partir d’ara. Amb la precisió i rigor que la caracteritza, Carme Arenas es va referir a Maria Barbal en general i va presentar els representants de les altres dues entitats que han organitzat aquesta commemoració, Montserrat Gatell, de l’Institut Català de les Dones, i Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes. Laura Borràs no va limitar el seu paper a unes paraules protocolàries sinó que amb el bagatge cultural i l’entusiasme que la caracteritzen va pronunciar, amb coneixement de causa, una autèntica conferència sobre l’obra i la persona de Maria Barbal. En alguna altra ocasió, en aquest moment s’hauria pogut tancar l’acte, però hi havia moltes més coses a dir, i a veure, com l’audiovisual de Jordi Llorens: un reportatge sobre la Maria i els escenaris del cicle novel·lístic del Pallars: persones, cases, muntanyes, boscos, prats, bestiar… L’ànima d’uns pobles de muntanya tan idíl·lics per passar-hi uns dies, quan fa bon temps, i tan durs quan un s’hi ha de guanyar la vida.

A continuació, amb un canvi de protagonistes a la taula, ens hi vam asseure Roser Caminals, Ricard Ruiz, Heike Nottebaum i qui signa aquestes ratlles, coordinats també per Carme Arenas, eficient i precisa amb cada un de nosaltres, i que si va pecar d’alguna cosa va ser d’un excés de generositat quan es va referir a la meva persona. Suposo que per raons d’edat em va correspondre l’honor d’iniciar la conversa. I, potser, també, pel fet d’haver tingut l’honor, i la sort, de ser un dels cinc primers lectors de la novel·la, ja que vaig formar part del jurat que li va concedir unànimement el premi de literatura juvenil Joaquim Ruyra de l’any 1984. Els altres quatre primers lectors van ser Anna M. Roig, Emili Teixidor, Víctor Mora i Josep Albanell.

Tot i que han passat trenta anys, no em va costar recordar que, en el seu moment, vam lamentar que Pedra de tartera no tingués cinquanta pàgines més, ja que temíem que l’etiqueta que se li podia penjar de “llibre juvenil”, frenés l’accés a d’altres grups de lectors, els adults, als quals podia causar certa indiferència una novel·la situada clarament en una col·lecció, El Nus, de Laia, destinada a nois i noies. Si l’extensió ho hagués permès, hauríem recomanat a l’autora de passar-la als aspirants al premi Sant Jordi. Per sort, el jurat d’un altre premi, el Creixell, que com cada any es concedeix a la millor novel·la escrita en català, no va fer cas de les etiquetes ni del nombre de pàgines, i el 1985 va honorar Pedra de tartera com la millor novel·la publicada al llarg de 1984, tal com també ho va fer la Conselleria de Cultura, que la va proclamar la millor obra literària d’aquell any.

A continuació va prendre la paraula l’escriptora Roser Caminals, que viu als Estats Units, on treballa de professora de Literatura al Hood College, de Frederick, Maryland, i que ha escrit i publicat en català les seves novel·les. La dona de mercuri i Cinc-cents bars i una llibreria (Edicions 62) són les últimes. Roser Caminals va fer un estudi molt rigorós de l’obra de Maria Barbal, en una mena de classe de literatura comparada, que és la seva especialitat.

Així com Ricard Ruiz, crític literari a diversos mitjans i professor de l’Aula de Lletres de l’Ateneu, que va parlar de les seves experiències com a docent i de les reaccions dels seus alumnes quan el llibre que han de comentar és el de la Maria Barbal. I ens va explicar que, ja que en aquella hora tenia classe, s’havia fet acompanyar pels seus alumnes de manera que la lliçó que havia d’impartir a l’Aula de Lletres es va traslladar a la Biblioteca de Catalunya, ampliada per tot el que va envoltar l’homenatge a l’autora.

La celebració dels 30 anys de Pedra de tartera a la Biblioteca de Catalunya va aplegar

La celebració dels 30 anys de Pedra de tartera a la Biblioteca de Catalunya. D’esquerra a dreta, Joaquim Carbó, Heike Nottebaum (traductora a l’alemany), Carme Arenas, Maria Barbal, Ricard Ruiz i Roser Caminals. 

Finalment, va prendre la paraula Heike Nottebaum, la traductora de la novel·la a l’alemany, que ens va explicar amb naturalitat, pas a pas, el procés que va seguir per realitzar aquesta feina en uns moments que encara li costava força expressar-se en català. I que, ja que trobava fals i fora de lloc recórrer a algun dialecte de l’alemany per intentar reproduir el pallarès de tants diàlegs, en va prescindir i va traslladar el text i els diàlegs a la llengua del carrer. La Heike és una persona d’una gran cordialitat , amb uns ulls que parlen, i va ser l’artífex de la introducció de l’obra de la Barbal a Alemanya a partir de la Fira de Leipzig, preludi de l’èxit que ha aconseguit a tot aquell país. Tot un avís del que es podia produir arreu si es trobaven les persones i els canals adequats.

Finalment, i tal com estava programat, Maria Barbal, prou serena i lúcida, per més que, segurament, la processó anava per dins, va tancar l’acte per agrair l’esforç dels organitzadors d’aquesta commemoració amb unes paraules justes i equilibrades, marca de la casa. L’aplaudiment que va ressonar en aquells moments va ser una mostra de l’admiració i l’afecte de tots plegats. Molts la van rodejar per felicitar-la personalment, per explicar-li com els havia emocionat, ara mateix, o fa anys, la lectura del seu llibre. I fins i tot hi va haver qui l’havia portat de casa per tal que el signés.

En edicions anteriors del Núvol ja s’han anticipat opinions i articles com a tret de sortida d’aquesta commemoració. En un d’ells l’autora ens explica que “En trenta anys cap altra novel·la meva ha estat tan valorada. Ni aquelles que, com és normal, han estat escrites amb més ofici, amb personatges presumptament més ben perfilats que els de la primera obra, amb estructures més pensades, amb més bagatge literari”. És evident. Les obres posteriors que l’autora ha produït amb tenacitat i amb més ofici, tot i que han estat ben considerades per la crítica i acceptades pel públic, no han tingut una projecció semblant. Això, potser, només passa un cop a la vida. Ella mateixa ho reconeixia en una altra entrevista: “Sóc conscient que, molt probablement, no escriuré res de tan ben acollit. Però aquesta certesa no em frena: segueixo escrivint amb total llibertat. Em considero molt afortunada, una cosa aixi podria no haver-me passat mai.” I tant! El món literari té prou exemples d’obres que en vida dels autors van passar sense pena ni glòria i que, posteriorment a la seva mort, han esdevingut grans èxits. Què hi pot haver més gratificant que haver-ho pogut celebrar en vida! Em permeto afegir que vam tenir la sort que quan la Maria escrivia aquesta novel·la ho feia tocada amb la vareta màgica d’alguna fada pallaresa.

A la sortida, tots plegats vam poder recollir l’àlbum titulat La construcció de la novel·la, editat pel PEN, amb unes pàgines molt gràfiques, i una introducció de l’autora que acaba així: “Però la novel·la fa temps que no em pertany i el neguit quasi s’ha esfumat. Ja no em necessita. Celebro que l’adhesió dels lectors durant trenta anys hagi convertit Pedra de tartera en anònima tal com ho són els personatges que li donen vida.”

A més de l’interès de veure reproduïdes una pila de les portades que la novel·la ha tingut en diferents llengües, hi podem trobar imatges familiars, de paisatges, esquemes i el procés que va seguir l’escriptura de la novel·la, a mà; algun full picat amb una màquina d’escriure de les d’abans. I, en pla personal, la il·lusió de retrobar el veredicte del jurat que li va atorgar el premi, escrit també amb una màquina que he identificat immediatament com la vella Olivetti que vaig jubilar fa molts anys, i que m’ha permès rellegir, emocionat i satisfet: “Es proclama, per tant, guanyadora per unanimitat del Premi Joaquim Ruyra 1984 l’obra PEDRA DE TARTERA, de Mari Barbal i Farré. Barcelona, 14 de desembre de 1984”. En aquesta ocasió sí que es pot assegurar que el jurat la va encertar.