Homenatge a Bladé i Desumvila

22.01.2016

Artur Bladé i Desumvila (1907-1995) ha de ser reconegut, finalment, com un dels grans prosistes de la literatura catalana del segle XX. Aquesta serà la tesi que planarà sobre l’homenatge d’aquest divendres al vespre a Tortosa, en ocasió del vintè aniversari de la seva mort. S’exposarà també, segurament, un estat de la qüestió per constatar que, a hores d’ara, aquest reconeixement es limita a una franja costanera d’uns cinquanta quilòmetres d’amplària que s’estén al sud del Principat, entre els rius Sénia i Gaià. Finalment, es convindrà que ja és hora que la Catalunya Vella i la capital del país s’hi afegeixin. Papers parlen i barbes callen, deien els vells: i els papers de Bladé, dotze volums magníficament editats per Cossetània, ens parlen d’un mestre de l’escriptura.

Artur Bladé i Desumvila

Artur Bladé i Desumvila

L’acte, que tindrà lloc a la delegació de cultura de la Generalitat, comptarà amb una interessant taula rodona amb Josep-Lluís Carod- Rovira i Josep-Sebastià Cid, professor de literatura, especialista en Bladé i promotor de l’Institut Ramon Muntaner, la fundació que relaciona i coordina els centres d’estudis dels Països Catalans. Quant a Carod, als seus coneguts mèrits en els terrenys de la política, la cultura i la màntica (recordem el seu llibre 2014, publicat l’any 2008) hem d’afegir el d’haver estat un home clau en la difusió de l’autor, un cop retornat del seu exili mexicà i instal·lat a Tarragona. Perquè, en el tombant dels setanta als vuitanta, va posar en contacte el vell independentista amb la incipient intelligentsia de la Ribera d’Ebre, la comarca natal de l’escriptor, fill de Benissanet. Joves com Pere Muñoz, Andreu Carranza, Josep M. Pros o el propi Cid podien entroncar amb el catalanisme d’esquerres que havia estat derrotat i que, un cop més, sobrevivia als seus il·lusos enterradors. El profeta ho era a la seva terra, com ho demostra la creació, per iniciativa del Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, del premi d’assaig que du el seu nom (1983), igual que la biblioteca de Flix, inaugurada el 1985 i promoguda per Carod com a delegat de cultura de la Generalitat a les comarques tarragonines, amb Pere Muñoz a l’alcaldia de la vila i el sotasignat com a regidor de l’àrea.

Hi ha en Bladé tres àmbits indestriables: el literari, el cívic i el territorial, i és en aquest darrer on se’l pot malinterpretar com a reu d’un localisme de vol gallinaci. Però com en el cas de Pla, amb qui sovint se’l compara pel seu valor literari, és des del localisme que pot assolir una veritable universalitat, igual que succeeix amb Faulkner, Xolokhov o Lampedusa. És prou sabut que el cosmopolitisme per se és una fal·làcia: tothom pensa des d’algun lloc concret, començant pel creador del terme kosmopolités, Diògenes el Cínic, que només des de l’Atenes clàssica podía plantejar una idea així, tan impensable.

La gran literatura de Bladé es manifesta quan tracta de la seva terra. Benissanet, publicat a Ciutat de Mèxic per Edicions Catalònia el 1952, i Crònica del país natal (Selecta, Barcelona, 1958) van ser llibres acollits amb sorpresa i entusiasme per lectors com Joan Coromines o Albert Manent. I és en la construcció literària dels seus microcosmos on hi ha les coincidències i les divergències entre Pla i Bladé, perquè mentre un podia descriure els seus paisatges, l’altre només els podia evocar des de la llunyania. Un havia espiat per a Franco i l’altre n’havia fugit.

La memòria és la materia literària de Bladé, perquè en afrontar l’exili, decideix el seu destí com a escriptor. L’exiliada, probablement l’obra magna sobre la diàspora republicana, es va publicar a Pòrtic, el 1976, però va ser escrita en forma de dietari els anys 1939 i 1940 a Montpeller, quan l’autor vivia en contacte amb personalitats com el mestre Fabra, Rovira i Virgili, i Francesc Pujols, dels quals publicaria, més tard, uns magnífics retrats al natural. També explica la seva relació amb els Barrera, Lladó i Deulofeu, joves desarrelats brutalment pel feixisme que s’adaptaven com bonament podien a les crues circumstàncies. Hi ha un passatge estremidor que il·lumina la situació de Bladé. Mentre juga a la botifarra, com a bon ponentí, Jaume Companys, el germà gran del president màrtir, rep la notícia del suïcidi de Camil, el germà més petit, que s’ha tirat d’un pont. L’escriptor n’aixeca acta, per tal que no caigui en l’oblit, perquè, a diferència de Camil Companys, Artur Bladé no morirà d’enyorança, ans d’enyorança viurà.

Serà més tard, a Mèxic, quan evocarà amb serenitat estòica, i amb una prosa d’elegància clàssica, el món perdut de l’Ebre llegendari, amb els llaguters, els pagesos i els passavolants, amb les petites vides dels homes i les dones que ha deixat enrere. És la serenitat lligada a l’esperança en el retorn: “Amb aquesta esperança s’hi lliga, naturalment, l’inevitable, l’honorable enyor”, que tot ho idealitza. Perquè “la sola realitat posible, en literatura és la realitat idealitzada” i per això a L’edat d’or (1995) parla d’una edat d’or o potser de llautó, perquè “cal no oblidar la capa de purpurina que el Temps, expert decorador, i l’enyorança, reflectidora de llums apagades, posen sobre les nostres evocacions”.

La memòria de Bladé és la d’una generació perduda, castigada per la barbàrie, que intenta ser redimida per la literatura. Per això és un escriptor que hem de conèixer i reconèixer.