“L’únic gest possible –com ho ha sigut sempre- és el gest de revolta”. Amb aquesta declaració de Roger Canadell arribàvem al final de Miquel Martí i Pol: Hivern plàcid, l’acte que dijous 18 d’octubre a les set de la tarda va aplegar al cafè del Teatre-Auditori al professor Roger Canadell, a l’actor Jordi Bosch i al seu germà Xavier a la guitarra per oferir-nos una visió acadèmica i alhora poètica de l’obra Un hivern plàcid de Miquel Martí i Pol.
Canadell i Bosch van anar alternant les seves veus, acompanyades per la guitarra de Xavier Bosch, per així mostrar-nos, a través de l’anàlisi i la lectura d’Un hivern plàcid, el pensament i les inquietuds d’un Miquel Martí i Pol que, amb el pas dels anys i la malaltia, acceptava el seu destí però al mateix temps mirava de trobar la manera de reinventar-se. El poeta experimenta amb la construcció de poemes de versos més llargs i noves fórmules que li permeten jugar amb tensions, ritmes i cadències que l’allunyen d’altres llibres com La fàbrica o Estimada Marta, i ens parla de l’experiència viscuda i la proximitat de la mort sense defugir la duresa en els seus poemes. “La maduresa deixa poc espai per a la sorpresa”, diu Canadell d’un Miquel Martí i Pol que es refugia en la seva vida interior i en la contemplació d’allò que l’envolta per acceptar el nou moment vital, pactar renúncies i ser discretament feliç, sense estridències. En definitiva, Miquel Martí i Pol: Hivern plàcid és un acte que sap combinar rigorositat, música i poesia amb elegància per retre homenatge al poeta de Roda de Ter.
I si parlàvem de germanor entre música i paraula, l’espectacle que ens esperava tot just després ens il·luminaria sobre aquesta qüestió amb una llum ben peculiar. A l’Aula Magna de l’Escola de Música Victòria dels Àngels, Josep Pedrals reunia a l’escenari poetes i cantautors per celebrar la Nit de Poetes en el marc del Festival Nacional de Poesia a Sant Cugat d’enguany amb El llenguatge és una música universal. Rosa Fabregat, Valentí Gómez Oliver, José Luis García Herrera, Begonya Mezquita, Joan Todó i Meritxell Nus van anar recitant-se a ells mateixos en paritat a l’abric d’una escenografia intimista creada a través d’un joc de clarobscurs gràcies a taules i lamparetes que s’anaven apagant i encenent en funció dels diversos actors. El mestre de cerimònies, Carles Pedragosa, a voltes excessiu en el seu paper de pianista-filòleg, anava alliçonant el públic sobre com la música i el llenguatge poden complementar-se a la perfecció mitjançant una anàlisi sintàctica i morfològica d’acords de diversos compositors clàssics, com Stravinsky o Mompou. “Un acord pot esdevenir un poema en si mateix”, va afirmar Pedragosa tot referint-se a l’acord metàl·lic de Frederic Mompou, també anomenat Barri de platja. Per amanir aquesta comunió entre música i llenguatge, Ferran Palau i Pere Figueres, guitarres en mà, van interpretar diverses cançons del seu repertori, i la poeta Laura Torres va executar la seva poesia audiovisual amb un ball d’imatges, subtítols i rapsodes-robots. Els dos moments àlgids de la nit els van protagonitzar Meritxell Nus i Rosa Fabregat. Nus recitant Un pleyel de París i Pedragosa al piano proporcionant el ritme que reclamava el poema van saber resumir en un instant magnífic allò que Pedrals ens volia fer entendre. Fabregat, que no ha perdut força i valentia malgrat l’edat, va alçar la veu per brandar el vers “No callarem les dones. No callarem” i va posar el punt i final a l’espectacle amb un contundent “L’art ens transforma!”. A El llenguatge és una música universal, Josep Pedrals aconsegueix -amb un gest tan senzill com llençar postals plenes de versos al ventre ofert d’un piano- que, en un punt concret de la nit, música i poesia arribin a tocar-se. Màgia.