L’Hivernacle de les humanitats

29.09.2018

La llum de tarda de la tardor que comença travessa les imponents vidrieres del Palau de la Música Catalana. La platea és plena. Jordi Savall i Nuccio Ordine inauguren L’Hivernacle, el cicle d’activitats paral·leles que impulsa el director artístic del Palau, Víctor García de Gomar juntament amb Darío Fernández, director de públics.

Jordi Savall i Nuccio Ordine al Palau de la Música | Foto A. Bofill

Es respira una atmosfera sòbria, senzilla, sense pretensions. A l’escenari, on només hi ha l’imprescindible (els bells instruments del músic, un faristol, dues cadires per seure, una taula, una mica d’aigua, apunts i un parell de llibres), comença una conversa íntima alhora que universal. Entre les idees, les paraules i la música. Entre dues eminències; entre ells i el públic; entre el passat i el present; entre l’ésser humà i el món.

Les reflexions de Nuccio Ordine, apassionat i expressiu alhora que ponderat, interpel·len i capten alhora l’atenció del públic, desgranant una sèrie de citacions clàssiques, gens casuals, i relacionant-les amb les bases que sustenten la nostra civilització, o el que sovint considerem o ens agrada anomenar “humanitat”. El baix continu del seu discurs rau en la convicció que la cultura, el saber, és el que fa la humanitat més humana.

La música de Jordi Savall respon i acompanya els textos, amb la sensibilitat extrema que caracteritza la seva mestria interpretativa i la capacitat de les notes d’expressar el que les paraules no poden dir. Les cordes fregades o “pizzicades” del rebab (Pèrsia s.XV), el rebec (circ.1450), i les violes de gamba (Venècia 1553 i Londres 1697) fluctuen acariciant i pessigant les emocions del públic.

Sèneca serà el primer en recordar-nos valors que sembla que haguem oblidat: ens parla de la solidaritat, del fet que tots formem part d’una gran comunitat humana, que només pot ser sòlida si se sustenta amb peces unides, com una gran cúpula. Aquest mar nostre, darrerament s’ha convertit en un niu de barreres i límits, en una tomba gegantina on s’ha oblidat que tots formem part del mateix gran cos: res d’allò humà, essent humans, ens hauria de ser aliè (exclama Ordine, citant Terenci). El so del rebab, amb Cançons d’Orient i Occident, connecta les ribes que comparteixen les mateixes ones, i ens porta a reforçar la idea d’aquest lligam i la responsabilitat que tenim entre tots de mantenir-lo viu.

La faula dels tres anells de Boccaccio és la metàfora perfecta per reflexionar sobre el fanatisme que tant present està encara a les nostres vides. Una meta-narració en la que es posa de relleu que cap convicció religiosa pot ser un veritat absoluta, ja que cap d’elles és demostrable. El fonamentalisme de qualsevol caire, ens diu el temps i ens diu la història, només ha portat a massacres, horrors i barbaritat. Com els tres anells, i les tres religions del conte, tres peces tocades pràcticament sense pausa, lligades harmònicament i alhora diferenciades pel seu origen, dialoguen entre elles, amb una mateixa ànima, per donar pas al següent text.

Per qui sonen les campanes? El poema de John Donne, clama la igualtat davant la desigualtat, tornant a recollir la idea de Sèneca, que formem part d’un tot. Una oda en contra de l’individualisme i l’egoisme que regeixen els discuros de partits i polítics actuals. Ordine repeteix eslògans de partits amb una ironia i una gràcia que arrenca somriures arreu entre el públic. Critica les gran corporacions que col·laboren per crear una societat on hi ha abismes entre la majoria de la població i uns pocs privilegiats. Somriem de nou, amb una certa tristesa. Diferenciar no és humà. Que l’1% de la humanitat posseeixi el 82% de la riquesa mundial, tampoc ho és.

“ Ningún hombre es una isla entera por sí mismo. Cada hombre es una pieza del continente, una parte del todo. (…) Ninguna persona es una isla; la muerte de cualquiera me afecta, porque me encuentro unido a toda la humanidad; por eso, nunca preguntes por quién doblan las campanas; doblan por ti.”

La vetllada es tanca amb el que és potser el fragment més conegut d’una de les obres més universals, El Petit Príncep de Saint-Exupéry. De l’escena del protagonista amb la guineu, se’n podrien extreure tots i cadascun dels aforismes, però Ordine n’ha destacat el sentit general. La importància de la construcció de vincles entre els éssers humans, la importància del temps per crear relacions, amistats i/o amors profunds, la importància dels ritus, de la cura, de la comprensió de l’altre, del compromís de fer-se “familiar”, de “domesticar-se”. El miracle de convertir-nos en únics uns per als altres. “Només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls.” I per veure amb el cor, es necessita temps. I no un click a facebook, o un missatge per whatsapp. Tenir un amic, no és tenir un like. Sabrem mantenir vincles reals en un futur no tan llunyà?

Abans de la darrera peça musical, un meravellós fragment de Marais, les Muzettes I-II de Les voix humanes, una darrera citació de Federico García Lorca. Potser la millor que es podia escollir per tancar una tarda dedicada a fer un homenatge, un clam i un al·legat -tant necessari avui , tant necessari sempre- en pro que l’educació de la cultura ens hauria de convertir en éssers millors, en éssers més lliures. I fer-ho amb paraules sàvies i belles, i amb música que les porta més enllà del llegible per deixar-nos “touché” , de cap a cor, per l’emoció. Vet aquí discurs de Lorca pronunciat a Fuente Vaqueros (Granada) l’any 1931:

“No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro. Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reivindicaciones culturales que es lo que los pueblos piden a gritos. Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio de Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social.”

Trobeu més informació sobre L’Hivernacle aquí.