Hiroo Sato guanya el 62è Maria Canals

Barcelona ha esdevingut, un any més, capital mundial del piano en una setmana plena de concerts, competicions i activitats musicals que culminaren, el dia 17 al vespre, amb la celebració al Palau de la Música de la gran final d’aquesta 62a edició del Concurs Internacional de Música Maria Canals. Una prova final en la qual el pianista japonès de vint-i-vuit anys Hiroo Sato s’imposà als altres dos contrincants emportant-se el primer premi.

El Maria Canals és molt més que una competició, es tracta d’un veritable esdeveniment musical que revoluciona tota la ciutat no només posant-la al mapa de les cites anuals ineludibles pels amants de la clàssica a nivell internacional, sinó també apropant aquesta a tot un públic que la resta de l’any potser no la viu com a quelcom proper. És també, doncs, un gran festival pedagògic i social que implica els barcelonins, com pedagogia i col·laboració foren alhora motivacions congènites al concurs que engegà Maria Canals l’any 1954, després d’haver fundat anys abans l’acadèmia musical Ars Nova, peça cabdal de la vida musical de la ciutat comtal durant mig segle.

Sempre podem discutir la idoneïtat intrínseca d’aquest tipus de certàmens i si el concepte de “competició” és la millor manera de promoure tant l’excel·lència artística com la vida musical d’una ciutat, així com promocionar i catapultar la carrera dels joves solistes necessitats d’aquesta oportunitat de fer-se visibles públicament. És cert que el Maria Canals és, des d’aquest punt de vista, un gran altaveu mediàtic. Al llarg dels anys, el concurs ha crescut en importància i repercussió (sent dels primers del món en format part de la Federació Mundial de Concursos Internacionals de Música) i s’han teixit aliances amb altres actors del món musical que fan del premi un objectiu suculent i prestigiós per a un jove pianista.

En aquest sentit, el guanyador del certamen no només rep el primer premi dotat en 15000 euros; el guardó també implica un contracte amb el segell Naxos per a un enregistrament discogràfic i la possibilitat de ser una presència regular en la futura programació de grans sales de concert nacionals i internacionals, unes sortides professionals extensibles, també, a la resta de concursants i guanyadors dels nombrosos premis secundaris que ofereix el concurs.

Paral·lelament, ha anat prenent força cada cop més l’anomenat OFF Maria Canals, que potencia l’esmentat element social del certamen. Activitats escolars i per a estudiants de música, un concurs de vídeo que els usuaris han penjat a Youtube (estem parlant, està clar, d’un certamen viu, efervescent i conscient dels nous canals comunicatius) i, naturalment, la cara més visible i impactant del concurs: la presència, en un gran esforç logístic, dels pianos de cua repartits pels carrers de Barcelona disponibles per a que tothom s’impliqui en la pràctica musical. El Maria Canals, doncs, “porta cua”, com deia el programa del certamen, és un concurs que es fa sentir per tota la ciutat.

Tanmateix, presenciar la gran final, la gran festa del concurs, convida servidor a matisar lleugerament aquest entusiasme quan el gran esforç organitzatiu, la consciència social i pedagògica (especialment emotiu fou l’homenatge a Maria Font, que traspassà recentment), i sobretot l’amor a la música i al piano com a instrument total, queden un pèl enterbolits per una hora de la veritat (que és, al capdavall, l’objectiu del certamen) marcada per cert ambient elitista, actituds millorables per part dels assistents, publicitat comercial i, el més important, un veredicte final bastant discutible.

Com dèiem, el japonès Hiroo Sato s’imposà en aquesta prova final als altres dos finalistes que restaven dels vuitanta-un intèrprets que s’havien presentat a aquesta edició d’enguany, altre cop tant exitosa. Tots tres havien brillat amb llum pròpia a les semifinals i, de cara a la darrera prova, va succeir un fet remarcable (i ho féu per segon any consecutiu!): tots tres contrincants van escollir la mateixa obra per a ser valorats pel jurat presidit per Carlos Cebro. En el cas d’aquest any, es tractà del famós Concert op. 18 n.2 en do menor de Sergei Rachmaninov, obra que permet el lluïment tant tècnic com expressiu de l’intèrpret i que ha esdevingut un dels grans clàssics dels concursos de piano, arrancant habitualment grans ovacions i comentaris acalorats de l’audiència. Aquest fet, si obviem l’apel·lació a la paciència que suposa sentir-lo interpretat tres vegades consecutives, sí que permeté realitzar una comparativa justa i equitativa dels concursants (més delicada quan toquen obres d’estètiques molt diferents).

Els pianistes foren acompanyats, per segon any consecutiu, per la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, dirigida per Manel Valdivieso, en un segon pla respectuós i correcta en la relliscosa tasca d’adaptar-se ràpidament al que foren tres lectures molt diferents del mateix concert quasi sense interrupció. La compenetració amb els diferents concursants fou lloable i només podríem criticar-hi certa manca de flexibilitat per a rebaixar les dinàmiques que podien tapar els pianistes amb menys força. Fou precisament el que passà amb els segon i tercer premi de la nit, incapaços d’extreure els mateixos fortes que Sato del descomunal piano Viena Concert 280, de la casa Bösendorfer, que aquella mateixa nit s’estrenava a nivell mundial en competició oficial (i que se’ns presentà com “el nou millor piano de concerts”…).

Però parlem dels concursants. Sato, era la tercera vegada que es presentava al concurs, denotava amb seva presència escènica no només més experiència als escenaris, sinó un caràcter divertit i informal que, en varis gestos i reaccions, endevinem que l’havia fet molt proper i estimat pels joves músics de l’orquestra, i que teixí ràpidament complicitats amb el públic. No només s’endugué el primer premi, sinó també el premi del públic (que votà omplint unes butlletes) i del jurat especial compost per estudiants de música. Un triomf rotund.

No es podria posar cap pega a la seva interpretació. Sato féu valer la seva formació als conservatoris russos per a extreure un Rachmaninov de gran força i intensitat. Estem parlant d’un jove pianista d’una tècnica depuradíssima, perfecta; el preciosisme dels seus dits era un engranatge de rellotgeria mil·limètric, d’un calculat virtuosisme objectiu, mesurat i lliure de màcules dubitatives. Però aquí s’acaba el triomfador de la nit. Sato tocà un concert impecable però sense cap mena d’implicació emocional, sentit musical del fraseig ni apropiació del significat íntim, cultural i sociohistòric de la música que interpretava. El jove concursant no explicà res, es limità a articular les notes com un estudi de digitació. Fou una interpretació tècnica i amb força, sí, però musicalment mediocre, plana i descaradament orientada a exhibir enganyosament el seu virtuosisme i endur-se el premi.

És possible que l’espectacularitat de la seva gestualitat amanerada i hiperbòlica fes pensar a molts assistents que es tractava d’una interpretació expressiva. Pel que sembla, i pel que denota l’ensordidora ovació que rebé, l’histrionisme del pianista japonès impressionà de veritat el públic del Palau; i també el jurat. Personalment, penso que un pianista també toca amb el cos, però quan ho fa de debò hi ha una conseqüència sonora. No fou el cas, i, per tant, la seva gestualitat eren focs d’artifici.

Segurament és del que es tractava, no hauria d’escandalitzar-me que se’l premiés perquè, al cap i a la fi, la seva fou una perfecta interpretació “de concurs”. I aquí és on, com dèiem, ens falla una mica un projecte tant interessant i meritori com aquest.

Sortint del concert, un assistent comentava indignadíssim com s’havia pogut endur el segon premi, i no el tercer, la també japonesa Shiori Kuwahara… amb la quantitat d’errors i imprecisions que havia desplegat! No era el primer de qui li sentia dir. És cert. Kuwahara no tocà un bon concert, ni podem dir que fes una versió de Rachmaninov que quedi pel record, ni tan sols el seu. Sobrepassada per l’obra, s’equivocà en vàries ocasions, tingué desequilibris rítmics importants amb l’orquestra i es mostrà incapaç de superar-la en volum en els passatges que requerien més múscul.

Curiosament, però, no vaig sentir ningú parlar de si Rachmaninov era un autor adequat per a ella, de com tenia les mans… Ni tampoc del seu delicadíssim sentit de la direcció de les frases musicals. La jove pianista mostrà una privilegiada intel·ligència en llegir l’anar i venir dinàmic de la música, fou tota delicadesa i mostrà una finíssima sensibilitat expressiva. Precisament, trencà tòpics respecte la linealitat interpretativa amb la que els europeus sempre intentem restar importància als triomfs tècnics dels orientals. Jo em preguntava si, per als que hi entenen, això no té cap valor.

Shiori Kuwahara inicià el concert amb un crescendo contingut que em deixà sense alè, i tornà a brillar amb l’expressivitat amb la que afrontà l’Adagio sostenuto. Al seu costat, Sato només m’impressionà quan pogué desplegar la seva picardia tot jugant murri amb els ritmes del passatge contrapuntístic del tercer moviment, mentre que naufragà tant a l’inici de l’obra com en els passatges lents de l’esmentat segon moviment, només apte per a veritables romàntics, i on Kuwahara s’aferrà conscient que lluiria amb llum pròpia.

Complementà la nit el xinès Yutong Sun, tercer premi. Podríem dir que la seva fou una interpretació a mig camí de les altres dues de la nit. El públic també es rendí a la seva depurada tècnica (i, de ben segur, li haurien atorgat el segon guardó) malgrat que en els passatges més vertiginosos del segon i tercer moviment fes palesa certa dificultat en destacar la veu principal dins el mar de notes. En general Sun fou excel·lent però sense arribar a ser màgic. Crec que el principal problema és que es veié superat per un repertori que reclama una maduresa interpretativa i personal que encara no ha assolit.

Des de la seva mateixa tímida i encongida presència escènica, com qui no gosava fer-se notar, Sun manifestà falta d’experiència: tot sovint semblava que no sabés què fer, emocionalment parlant, amb el tenia entre mans. Semblava insegur a l’hora d’abordar la partitura i prendre’n decisions estètiques. Però cal dir al seu favor dues coses; la primera és que ho intentà (no així Sato) i la segona és que deixà entreveure un gran potencial incipient. Sun s’enfrontà a un gegant i en sortí més o menys airós. No tinc cap dubte que, un cop desenvolupi aquest potencial i adquireixi seguretat, serà un dels grans noms a tenir en compte i esdevindrà un pianista molt complet, capaç d’unir tècnica i empatia expressiva, ja que va sobrat dels dos. Segurament, d’aquí uns anys, els altres dos contrincants no seran rivals ni de lluny per al jove xinès.

Personalment, doncs, tinc molt clar qui va brillar més com a músic. No sempre és qui toca millor. Entenc, però, que es tracta d’un concurs, i que si el públic ho tingué tan clar, i el jurat format per prestigiosos músics a nivell mundial corroborà aquest sentiment col·lectiu, llavors qui està equivocat i no deu tenir oïda, dec ser jo. Suposo que ells sabran, millor que ningú, quina carrera val la pena promocionar i què és el que la gent espera d’un certamen tan entranyable com aquest.