Himmelweg a l’era de la postveritat

30.11.2017

Dins dels horrors més atroços que la Humanitat ha viscut, sens dubte l’Holocaust compta amb una pàgina pròpia. De la Segona Guerra Mundial en coneixem tota la història: Causes, cronologia, protagonistes… hi ha una quantitat d’informació ingent sobre tot plegat. I tant la literatura com les arts escèniques han contribuït a recordar tots els episodis d’aquest episodi traumàtic, sigui des de la ficció o desenterrant històries que van quedar silenciades.

Himmelweg a la Sala Atrium

Un dels millors exemples de retrat dramatúrgic de l’horror sorgit de l’Holocaust és Himmelweg de Juan Mayorga, una obra construïda a través d’un fet real succeït el juny de 1944. El camp de concentració de Theresienstadt, a 60 km de Praga, servia com a camp de transició per deportar els seus presoners al temible Auschwitz. Però en una operació cosmètica per no deteriorar les seves relacions amb Dinamarca i Suècia, des de Berlín es va decidir que entrés al camp una delegació de la Creu Roja perquè veiessin amb els seus ulls que aquell era un indret de pau pels jueus o, tal com deien els propis nazis, una “ciutat balneari” on els jueus alemanys ancians podien “jubilar-se” amb seguretat. Però com s’ho van fer per netejar aquell camp de concentració i fer que els jueus empresonats donessin la imatge que allò era un oasi i que les seves condicions de vida eren òptimes? Tot el que Mayorga va escriure per explicar el procés d’embelliment d’aquell infern està documentat i des d’aquests fets va construir una ficció històrica. Però com tots els textos del madrileny, Himmelweg busca un aprofundiment ètic i moral que s’estén més enllà del concret temporal per interpel·lar l’actualitat. Mayorga és un d’aquests autors que aposta per la transcendència i la universalitat. D’aquí deu anys, segur que qualsevol dels seus textos continuaran reflectint i denunciant quelcom del moment en què són interpretats.

Ara, i per tercera temporada, els de l’Atrium han desenterrat la història que amaga Himmelweg. Capitanejats per Raimon Molins, director de la companyia i de la sala, i flanquejat per la Patricia Mendoza i el Guillem Gefaells, tots tres fan molt bona feina i el resultat és colpidor. La història s’inicia en blanc i negre. Una pantalla des d’on es projecta imatges de la pel·lícula de propaganda que les SS van gravar durant la visita del delegat de la Creu Roja. Jueus jugant a futbol, una funció d’una òpera infantil… Aquestes imatges es veuen a l’arribada del públic i un encara no és capaç d’interpretar-les com el que són. Fins al final no es lliguen caps. La primera persona que ens parla ens explica com va arribar ella al camp de Theresienstadt. És la delegada de la Creu Roja i ens mostra (o més ben dit, ens suggereix) el passeig que va fer acompanyada del comandant nazi, qui dirigeix el camp, i del cap de la comunitat jueva. El relat d’aquesta delegada està explicat anys després i correspon al testimoni verídic del suís representant de la Creu Roja que va inspeccionar el camp. La seva conclusió, malgrat tot, és que tornaria a redactar el mateix informe positiu on negava l’existència de morts i tortures. No és el que havia vist. I tal com ho explica, tal ho veiem nosaltres. El comportament del nazi és estranyament irreprotxable i el relat del pres jueu és tranquil i amigable. No hi ha peticions de socors, ni fugides. Sols un home que sembla feliç i còmode amb la vida que li han donat. Lògicament, res més lluny de la realitat.

La historia en sí és tan potent que val la pena mesurar bé l’impacte, però deixant a l’espectador la construcció i la comprensió dels fets. És per això que Mayorga aposta per començar pel final. Ens mostra la representació final a què assisteix la delegada i plantar la llavor del dubte i de la incomprensió a l’espectador. Després ens explica tot el que va abans, el procés de creació de la pantomima. Així, a poc a poc, l’espectador va entrant en l’horror de l’artifici, descobreix el monstre nazi, un home culte, persuasiu, i veu el procés de manipulació i degradació del pres jueu.

Pel que fa a la posada en escena, la companyia bascula entre dos espais: un definit i un altre indefinit. Veiem el despatx del comandant amb la seva taula, el seu mapa del món, i en segon pla, la seva biblioteca des d’on cita els seus filòsofs de capçalera: Spinoza, Corneille i Shakespeare. Rodejant aquest espai definit tot de flors liles, un espai enjardinat que és per on es passejaran els protagonistes, on assajaran. El detall escenogràfic per mostrar la pantomima. Flors crescudes en un camp de mort.

L’èxit de la proposta sobretot rau en les tres interpretacions, intenses en cada matís. Però destaca sobretot el viatge que fa Raimon Molins amb el comandant. Les primeres impressions que ens emportem del suposat monstre són d’un home calmat, un militar culte que vetlla pels seus hostes com si fos el director d’una casa de colònies. Però un cop el veiem en solitari, assistim a un procés de transformació gradual, on el to de veu es va elevant, el discurs integrador es va radicalitzant i els gestos autoritaris es van fent cada cop més grans. Fins a una explosió enorme a sobre la taula emulant el Hitler dels mítings nazis. Una interpretació molt ben mesurada en cada moment. Al seu costat, Guillem Gefaell va agafant força i consistència en el seu personatge, des de la incredulitat i la por al coratge del líder que vetlla pel seu poble malgrat ser conscient de la mentida que suposa tot plegat. Molt delicat i amb una mirada que transmet tot el dolor que les paraules no s’atreveixen a dir.

I mentre l’espectador es va endinsant en aquesta fosca història, les connexions amb la realitat es fan soletes. Tot plegat ens està parlant de la manipulació de l’horror, de maquillar o amagar uns fets delictius de gran gravetat. I vivim en una època on les mentides i les negacions de l’evidència acaben sent acceptades com a veritats irrefutables per un sector de la societat. L’era de la postveritat, en diuen. El procés, Trump, canvi climàtic… I sempre hi ha un Himmelweg que està davant dels nostres nassos, o un tren a primera hora de la matinada, o aquest fum espès. Proves irrefutables que alguns no volen veure.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Al gener del 2014, vaig veure «El último de los injustos», de Claude Lanzmann, al cinema Zumzeig, a Barcelona. La pel·lícula és una entrevista amb Benjamin Murmelstein, que fou el tercer i darrer president del Consell Jueu del gueto de Theresienstadt, una ciutat a uns 60 km al nord de Praga (els jueus vivien en una zona de casernes, prop de la ciutat, que no podien visitar). Un dels temes que són tractats en l’entrevista és aquesta visita de la Creu Roja al gueto.
    Murmelstein, que va sobreviure al gueto (els dos primers presidents del Consell Jueu, no) i, després de la guerra, va haver de defensar-se de l’acusacio d’haver col·laborat amb els nazis, diu que va col·laborar amb els nazis en l’engany de fer creure a la Creu Roja que a Theresienstadt s’hi vivia bé perquè creia que un cop els nazis haguessin fet saber al món la «realitat» de la vida en aquest gueto, ja no podrien fer com en altres guetos, destruir-lo; els nazis quedarien com a presoners del seu propi engany.