Herreweghe excepcional a la basílica del Pi

8.12.2018

Poques setmanes abans de Nadal, el cicle Palau Bach ens ha ofert un concert absolutament extraordinari en tots els sentits: el programa, els intèrprets i la ubicació. El gran mestre Philippe Herreweghe ens ha permès gaudir en directe d’una obra ben poc coneguda, Les fonts d’Israel, de Johann Hermann Schein, en un marc tan idoni com fabulós: la basílica de Santa Maria del Pi. Escoltar madrigals religiosos en una església guarnida amb decoració nadalenca amb una escultura de la mare de déu al fons és el súmmum de l’experiència estètica.

Philippe Herreweghe

Philippe Herreweghe

Les fonts d’Israel, publicat a Leipzig el 1623, és una col·lecció de madrigals a partir de versicles procedents de l’Antic Testament, majoritàriament dels salms. El madrigal era un tipus de composició vocal molt estès a l’època a Itàlia, i en canvi, no tant a Alemanya. Per això l’obra de Schein pren encara més rellevància.

Philippe Herreweghe és encara avui l’intèrpret de referència d’aquesta obra magna, injustament poc propagada. Més de vint anys després d’enregistrar-la, és necessari que la interpreti en directe arreu per difondre-la. Val a dir que el que ens va fer sentir a la basílica del Pi va ser una conjunció de bellesa, simplicitat, espiritualitat i puresa. Davant d’un públic emmudit per la solemnitat del marc arquitectònic, tant físic com sonor, cinc cantants i quatre instrumentistes van omplir i recórrer l’interior de la nau gòtica.

Les sopranos Hana Blaziková i Barbora Kabátková, el contratenor Robert Getchell, el tenor Thomas Hobbs i el baix Wolf Matthias Freidrich van unir les veus en un equilibri perfecte. Cantaven en harmonia i en comunió i el mestre Herreweghe els dirigia amb gran precisió per preservar tothora aquest equilibri tímbric. És especialment destacable una afinació perfecta per part de tots, cosa que produïa una audició genuïna dels acords, tant dels consonants com dels dissonants, freqüents en aquesta obra de Schein.

Atès que el madrigal és un gènere eminentment vocal, el Collegium Vocale en aquesta ocasió es va veure reduït a violoncel, violó, tiorba i orgue, que van quedar auditivament en segon terme, darrere les veus. Això sí, Herreweghe va decidir introduir dos petits fragments per a tiorba de Johannes Hieronymus Kapsberger, intercalats en dos punts de Les fonts d’Israel. La basílica del Pi no va oferir l’acústica necessària per poder gaudir d’aquestes peces, ja que la tiorba té un so minso i recollit i més enllà de les primeres files de bancs, es perdia en la immensitat de la pedra. A més a més, es va donar la “mala sort” que en la segona intervenció de la tiorba en solitari, van tocar les campanes de les nou. Herreweghe va aconseguir fer sonar els madrigals amb una projecció acústica gairebé perfecta, tot i que segons com, si la intensitat augmentava, l’efecte reverberador d’una església llevava harmònics al conjunt vocal, de manera que les veus es confonien una mica. Però aquesta petita disfunció es va notar en molt pocs moments.

La idea del Palau de la Música de portar un concert d’aquestes característiques a la basílica del Pi va ser tot un encert, ja que el canvi de marc per a una peça tan especial va produir un resultat exultant. El gran mestre Herreweghe va fer una tasca titànica, i afortunats nosaltres, que podrem tornar a escoltar-lo d’aquí mig any, aquest cop sí, al Palau de la Música.