Herralde i l’exercici dels bojos

20.12.2017

Tinc un record inesborrable de la lectura d’Emmaús de l’italià Alessandro Baricco. La vaig fer en castellà, en una sola tarda, després d’haver comprat el llibre en un Opencor (pecat i misteri: encara em pregunto com hi va acabar allà). Aquell breu volum em va deixar fora de combat. Hi corrien assumptes com la fe, la joventut i la família. Una història una mica maleïda. Un primer agraïment lògic i telepàtic va ser per a l’autor. Però considero (i considerava aleshores) que hi ha d’haver també un segon agraïment, tan oportú com aquell, aquest d’accent més tècnic, de provisió. Parlo de la gratitud  a l’editor. Gràcies a Jorge Herralde, fundador i essència d’Anagrama, vaig descobrir aquella personal bomba italiana.

Kàiser Herralde | @ Anagrama

El kàiser Herralde acull a Baricco des de Seda i li ha ofert una continuïtat religiosa. Va decidir donar-li empara, la qual cosa significa traduir-lo, trencar la barrera idiomàtica. Servir-nos-el en safata. (Jo voldria poder llegir-lo en la llengua de Lampedusa; tot és posar-s’hi). En català, l’ha anat publicant La Magrana. De fet, per resoldre aquest buit lingüístic fa tres anys va aparèixer Llibres Anagrama, on han sortit Albert Forns i Tina Vallès.

Abans i després de Baricco encara llisto molts més agraïments però aquell Emmaús em va tocar especialment. Amb Herralde he entrat als universos de Carver, Carrère, A. M. Homes, Paasilinna, Kureishi… Cap clàssic, ni vell ni modern. Són capricis, caramels del millor sucre. Aquests autors, ho sé, també els he pogut llegir en català (i així ha estat en alguns casos) però la descoberta de la caixa del tresor és cosa del protagonista de la peça.

La tasca del capitost d’Anagrama ha estat reconeguda amb el premi Atlàntida que atorga el Gremi d’Editors de Catalunya. El lliurament del guardó va tenir lloc dilluns a la tarda al Saló de Cent de l’Ajuntament. Un reconeixement merescudíssim. El 2019, l’editorial complirà cinquanta anys. Ell en té vuitanta-un i tot passa per les seves mans.

Atès el “bilingüisme feliç però no perfecte”, Herralde va donar agrair el premi en la llengua mare de l’editorial. El discurs va consistir en un repàs de la trajectòria. Tot seguit, alguna de les parts més memorables.

Herralde va expressar una primerenca estranyesa: “Com un lector es converteix en editor en una època sense mestres”, la postguerra. De molt jove, ja va albirar “aquell subjecte entre bastidors” que ha acabat sent ell. Defineix el seu hàbitat laboral com “el basar de les sorpreses”. “Una funció abstracta” que només interessa a una minoria, als “lectors forts”, com recordava que se’ls coneix a França. Tres llibres de joventut que van empènyer-lo a una vida de selecció (o omissió) de manuscrits són Els germans Karamàzov de Dostoievski, El llop estepari d’Hermann Hesse i Fam de Knut Hamsun. Un altre far literari fou Kafka, que va voler reproduir: “Si el llibre que llegim no ens desperta amb un cop de puny, per què llegir-lo?”.

Als vint-i-dos anys contrau la tuberculosi i ha de passar-se pràcticament un any al llit. Un període brindat a lectura i a l’aprenentatge del francès. Descobreix a Sartre, què és la literatura, la consciència política… Estudia desganadament enginyeria. Als trenta-tres funda Anagrama, nom procedent de l’assaig Senso e anagrama del filòsof Giancarlo Marmori. Herralde buscava una denominació que comencés per la lletra A. Als catàlegs, està per davant de tots.

Sempre amb la vista fixada en editors mastodòntics (Gallimard, Einaudi, Feltrinelli), es reconeix un cicerone “molt a l’esquerra”. Però com deia Camus i ell s’apropia: “Sóc d’esquerres malgrat l’esquerra i a pesar de mi mateix”. Un dels autors més venuts durant la primera etapa -anys setanta- va ser Mao Tse-Tung. Un autor que ara “no fa conjunt amb el catàleg”, segons Daniel Fernández, president del Gremi d’Editors d’Espanya i encarregat de fer la glossa. Anagrama va començar sent una editorial encaminada a l’assaig. Als vuitanta va obrir-se a la narrativa (Panorama de Narrativas, Narrativas Hispànicas).

Herralde va tenir un record per les llibreries emblemàtiques de Barcelona. Les extintes Áncora y DelfínCinc d’Oros i Catalonia i la francesa i supervivent Jaimes. “Llocs d’estímul i desassossec”. Herralde, nacionalista de la lletra (“La literatura ha estat la meva única pàtria”), equival l’edició a una teràpia. I amb el risc de sonar ridículament categòric, dic que sí, que un llibre és bàlsam i certament pot sanar una ment ennuvolada. Tampoc direm que hagi de substituir res.

És innegable que aquest ofici, “exercici de bojos”, l’ha exercit amb una resistent i tenaç determinació. “Sóc un incurable ionqui de la literatura”, concloïa.

Un últim i malaurat apunt: la sorpresa de no escoltar ni una sola paraula sobre les persones que hi ha a les cel·les de Soto del Real i Estremera. Ni una sola al·lusió a La Setmana (aquesta). Res. Tan sols el mocador groc d’Isabel Monsó de Viena Edicions (casa premiada, com Angle Editorial, pels seus vint-i-cinc anys de dedicació). Va ser un callar dels que et fan sentir estranyament sol.