Herois de lletra

29.05.2018

“Els homes fan esforços per comprendre, i al capdavall és el que es viu, que es veu. I és que tot el que és viu, és veu”. Amb aquestes paraules, una autèntica declaració d’amor als accents diacrítics, tancava Enric Casasses el concert recital El nus la flor, que va oferir dissabte a la fira Litterarum de Móra d’Ebre acompanyat de la cantant Maria Mauri i el pianista Daniel Ariño, que ha musicat els seus versos.

 

Enric Casasses a Móra d’Ebre | © Marta Escolà

 

El nus la flor serà el títol d’un llibre-disc (ara mateix covant-se a Verkami) que recull poemes inèdits escrits pel poeta en els darrers cinc anys. L’espectacle alterna el recitat de Casasses amb les peces cantades per Maria Mauri, una veu cristal·lina, que no té res a envejar a Sílvia Pérez Cruz o Maria Arnal. Casasses explicava que la poesia consisteix a vorejar el límit del pamflet i del que és carrincló o banal sense caure-hi del tot. Per la part alta, la poesia no ha de trepitjar la línia fina que ens separa del que és buit, incomprensible o directament pretensiós. Vet aquí els sis pecats de la poesia. Enric, ets únic: “No haver-te conegut seria terrible. I a sobre no ho sabria”. L’espectacle El nus la flor es torna a representar diumenge que ve a la Jazz Cava de Terrassa.

Enguany Litterarum ha buscat una nova centralitat a la plaça de Dalt, un espai més proporcionat al volum de públic quer aplega. Albert Pujol, director de la fira, ha aconseguit situar la carpa al centre del poble. Ara els poetes canten al costat dels nens que juguen a pilota a la plaça. La fira del llibre es fa més avinent als vianants que passegen pel casc antic. Móra d’Ebre té l’encant dels pobles decadents, però que no brutegen. Un laberint de façanes escrostonades i carrers tortuosos, amb escales i raconades endreçades i testos ben regats. Un poble inclinat sobre el riu però que no acaba de caure mai a l’aigua.

“Ningú pot conèixer bé un home fins que hom li dona poder”. És una frase de Ramon Muntaner, autor d’una de les grans cròniques medievals que vam poder sentir per boca de Josep Mercadal, actor mallorquí, que va llegir capítols de la Companyia Catalana d’Orient al castell de Móra, que havia estat casa de Berenguer d’Entença, un dels almogàvers que va lluitar al costat de Roger de Flor. Un espectacle nocturn a l’interior del castell dels Entença, una fortificació mig desfeta que encara s’erigeix i senyoreja sobre el riu. L’espectacle, concebut i presentat per Carlos Garrido, va aconseguir una comunió mágica entre el lloc i el relat de la crònica medieval. Litterarum és això: convertir un entorn singular en el receptacle de ressonàncies que multipliquen el sentit del que se’ns hi explica.

“Així podeu veure que quan un home fa un mal, no se’l treu de sobre”, escrivia Ramon Muntaner, però és una frase que m’hauria pogut dir l’Albert Pujol mentre em parlava de la guerra civil i de les cicatrius que ha deixat als pobles de la Ribera. Enguany, Valeri Gisbert, un dels habituals de Litterarum, ha presentat Vestigis 2.0, un espectacle d’una gran càrrega emotiva que parteix del llibre 115, d’Assumpta Montellà, i que ressegueix, com el títol indica, els 115 dies que va durar la batalla de l’Ebre. Coincidint amb el 80è aniversari de l’inici d’aquella batalla, Litterarum ha situat l’espectacle als molls de la façana fluvial, ben bé davant del riu. Gisbert disposava de l’entorn i el públic ideals per construir un espectacle catàrtic, amb la voluntat d’oferir un relat reparador de la guerra. És una proposta que probablement hauria tingut una recepció molt diferent en un altre indret i un altre públic. Gisbert jugava a casa, davant d’una audiència que ja coineix, però el muntatge hauria estat més eficaç si hagués donat més llibertat als personatges per ser ells mateixos en lloc de convertir-los en portaveus de la història amb paraules boniques. Hauria aconseguit una emotivitat més continguda i alhora contundent.

“Vestigis 2.0” s’ha representat a la façana fluvial del riu Ebre | © Marta Escolà

En Joma ha estat un dels grans protagonistes d’aquest Littterarum, on ha presentat espectacles per a petits i grans. Vam poder veure Aigua tenyida, una nova proposta en què l’il·lustrador combina música i projeccions amb les recitacions del rapsode Marc Egea i els retrats que ell mateix fa en directe del públic assistent. Joma té la capacitat i la valentia de dibuixar a cor obert, al dictat de la música o de les paraules del poeta. Sap mostrar les entranyes de l’ofici, superposar capes de relats, deixar regalimar la pintura sabent que tot flueix.

Litterarum ens ha portat altres descobertes, com la curiosa simbiosi de música de cobla i poesia del grup Eròtic Giust o la ruta poètico-musical del valencià Tomàs de los Santos, que va actuar acompanyat d’una flauta travessera, un violí, un llaüt, una guitarra i un charango. Orquestres singulars que obren el ventall de sonoritats tot explorant noves vibracions a la paraula. També vam conèixer Pili Cugat i Carlos Lupprian, que van presentar a la fira el disc Jocs d’aigua. Són propostes que només trobem en un lloc com Litterarum. I per això hi tornem cada any.

No compreu el meu llibre

“No compreu la meva novel·la perquè patireu”, deia Andreu Carranza en presentar el seu darrer llibre, Ciutat de llops. Una novel·la que Xavier Vega, en un article publicat a Núvol, defineix com obra “fosca i terrible, plena de la ràbia acumulada en el temps per la progressiva decadència de l’Ebre en mans de les companyies químiques i energètiques, les agressions ambientals i el menyspreu polític dels governs espanyols”. Carranza va fer el millor discurs per vendre una de les seves novel·les amargues: “Vigileu, que si aquesta novel·la cau en mans dels joves, els pot fer molt mal. No compreu el meu llibre perquè el color de la coberta no fa joc tampoc amb els mobles de casa vostra”, va rematar l’autor de Flix davant d’un públic que va córrer a la llibreria a adquirir un exemplar.

La fira ens ha portat altres descobriments. Vam tenir l’oportunitat de sentir Laura Pinyol, autora d’El risc més gran (Amsterdam), una novel·la que està ambientada a les Terres de l’Ebre i que ha estat una de les revelacions de la temporada: ja se n’han fet tres edicions i és un dels best-sellers de la fira del llibre ebrenc.

També vull fer dues recomanacions de no-ficció en clau local que difícilment trobareu a les llibreries de Barcelona i que val la pena ressenyar. Jaume Masip Llop i Pere Muñoz Hernàndez han publicat Flix al segle XVII (La Cana), un llibre en què han reconstruït amb documentació i gravats de l’època el Flix de l’època barroca. Aleshores Flix era una població fortificada amb un castell i unes muralles que van arrasar les tropes de Felip IV, ja que la corona castellana necessitava un punt estratègic per controlar l’Ebre. Vaig poder parlar una bona estona amb aquests dos autors, que em van fer entendre perquè Flix ha estat des de sempre un poble tan potent culturalment. Segons aquests estudiosos, la industrialització va permetre molt aviat a la gent d’aquest poble tenir un sou estable i un temps d’oci per a cultivar-se. Flix és un bolet al centre d’una comarca eminentment rural. L’energia de Marta Rojals, Marcel Bagès, Xarim Aresté, Aina Vega o Joan Ferrús surt d’aquest epicentre atòmic.

I, finalment, recomanaria el llibre De missa i de dretes, de Jordi Duran i Suàrez, que ens descobreix la figura de Daniel Serres i Loran, un personatge de dretes i carlista que va morir assassinat als inicis de la guerra civil. A partir d’aquesta figura, Duran fa el fresc de tota una època i sobretot la radiografia d’un sector extremadament conservador que va covar un gran ressentiment contra la Segona República i va contribuir a l’escalada de tensió que va desembocar a la guerra civil.

Ha estat un plaer tornar a Móra d’Ebre, conèixer artistes i programadors (aquest any gairebé un centenar) i passar un cap de setmana tranquil, amb la companyia de la família i els versos. Gràcies també a Marta Escolà per les magnífiques fotografies que acompanyen aquesta crònica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
    • les pomes i els préssecs no som mascles ni femelles, la gramàtica no hi té res a veure, pobreta;
      els homes és una paraula de gènere NEUTRE!