Hereus de Mary Shelley. Les criatures de la contemporaneïtat

11.11.2018

Fa una bona temporada que sóc incapaç de deixar de donar-li voltes a una qüestió. Tot el qui sigui d’aquest mateix tarannà i s’entretingui en resseguir esquemes mentals per mantenir el cap ocupat, entendrà l’agitació de trobar-se amb un d’aquells pensaments recurrents que sembla que tot ho expliquin però que mai no donen solució a res. Vagi per on vagi em topo amb el debat que roman entre la ficció i la possibilitat. La ficció té l’habilitat de construir escenaris hipotètics que reproduïm en el nostre imaginari i que en canvi mai no esdevenen. Ara provem d’anar una mica més enllà, si ens trobéssim sense previ avís dins d’un relat de ficció avui mateix podríem ser els protagonistes d’una terrible nit de novembre en la que donéssim vida a un nou ésser, com qui diu, a partir del no res: pedaços de carn i avenços tecnològics, així com Víctor Frankenstein descriu el vespre on comença la seva desventura. De cop sortim d’aquest terreny fictici, però també és novembre i a més a més s’apropa la nit al voltant del Centre Cívic Casa Golferichs. Ara bé, malgrat la casualitat, la nostra vetllada fa pinta de ser més agradosa.

Podríem dir que De poesia i ciència: les criatures de Mary Shelley és títol de diàleg, la vesprada comença amb forma de jam session, tanmateix haurem de fer servir les nostres intervencions com a instruments, i com a tota bona conversa cal i és d’agrair que un bon interlocutor guiï el debat. Aquest darrer paper l’interpreta Carlos Tabernero, professor del Centre d’Història de la Ciència (CEHIC), junt amb Marta Piñol, docent del Departament d’Història de l’Art a la UB i Xavier Roqué, professor en el mateix CEHIC, que per la nostra sort també participen de les respostes del públic, per bé que encara ens hem de situar en context. Sembla que tots els assistents tenim un lloc dins la xerrada, qui no ha llegit el Frankenstein o el modern prometeu (1818) de Shelley —del que celebrem el bicentenari— ha vist el film de James Whale, El doctor Frankenstein (1931), i quina millor manera haguéssim trobat de començar l’exercici reflexiu que cercant, tal i com ho fem amb els passatemps del diari, el seguit de diferències que podem trobar entre el text literari i el text cinematogràfic.

Crec que tots arribem a la mateixa primera impressió, una de les dissemblances principals entre aquest parell de correlats està dibuixada per la confiança en els avenços científics en el segle xix i la confiança en els avenços de la primera meitat del xx. Si comencem a aprofundir en aquesta última qüestió veurem com la pel·lícula de Whale és la mostra flagrant d’un dels temes fonamentals del mite de Frankenstein: la interacció entre la conceptualització de la realitat pel col·lectiu i la fe en els avenços tecnològics dins l’òrbita de la transgressió dels estatuts de la biologia, com ho és la creació artificial de la vida. Aquest motiu, que més aviat sembla fruit d’un debat que ens és pròxim, ja el trobem en l’obra de Mary Shelley. La gran empremta que va deixar la modernitat, aquella confiança en el progrés, es fa palès tot voltant una reflexió de ressò levistraussià: el mite de Prometeu encara segueix vigent en el relat modern i, com comentaré en breus, en el marc contemporani. El foc que roba Prometeu alhora és la primera eina del progrés humà, o així ho tenim entès aquells qui no podem defugir del pensament occidental. Així mateix, la ciència natural del Frankenstein de Shelley, i el boom de la investigació fotoelèctrica —altrament molt present en els recursos cinematogràfics que fa servir Whale—, també són part del nucli de la confiança en el progrés tecnològic, tot plegat fins l’arribada de l’era postindustrial.

Malgrat tot, els avenços també impliquen temors i desconfiances, i així ho apuntem entre el públic, donem cabuda a la llavor de la perversitat del monstre de Frankenstein, a la responsabilitat que recau per sobre d’en Víctor —o en Henry, batejat per en Whale— i a les conseqüències de jugar a ser Déu, un altre tret del període de la modernitat: no només observem la natura sinó que confiem en poder operar per sobre d’ella. Prometeu és castigat pels deus, però ací ja no hi ha déu qui castigui, l’agonística es desplega entre l’home i la seva creació; com bé ens mostra en Carlos Tabernero, el Parc Juràssic de Michael Crichton és una de tantes ficcions que assenyalen la condemna de l’home contemporani.

Joseph Bell. Plate IV. Anatomia de Frankenstein. Philadelphia: Published by Anthony Finley; William Fry, printer, 1816.

Ens n’adonem que apareixen altres temors pels qui hem nascut en els temps de la contemporaneïtat, el desenvolupament de la tècnica sembla voler copsar tota possibilitat en el seu anhel d’ultrapassar els termes de la degradació del cos i la imperdurabilitat de la consciència, entrem en l’era del transhumanisme  i ens posem direcció al posthumanisme. La ciència-ficció de Shelley es valida dins el cyberpunk, o això m’hagués agradat comentar amb Philip K. Dick. Ara penso en La possibilitat d’una illa de Houellebecq o en el fenomen Black Mirror, d’altra banda més recents. El modern prometeu no és només un de tants emmirallaments de l’estètica de la novel·la gòtica o el primer referent de la ciència-ficció —bé, hi ha qui té els seus dubtes sobre aquesta qüestió—, és el text que ens fa hereus de la transgressió tecnològica, no obstant, els límits han de deixat de sostenir-se sobre les lleis naturals per donar pas a les fronteres conceptuals.

Tanquem la sessió envoltats de realitat i, no obstant, una mica més propers dels terrenys de la ficció: qui és el Víctor Frankenstein postmodern?

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris