Henry Marsh: l’honradesa d’un neurocirurgià

25.11.2018

Encara em ressona la metàfora d’Henry Marsh per resumir la dificultat de la professió de neurocirurgià. Ho va explicar al Recinte Modernista de Sant Pau dins la programació de la Biennal Ciutat Oberta, en un diàleg amb la periodista Eva Piquer: “En la cirurgia cerebral et mous a la corda fluixa. El problema és que els neurocirurgians som molt a prop de terra”. Tan a prop, que no hi ha marge d’error quan has d’intervenir a crani obert. D’aquestes pors i d’altres va parlar aquest cèlebre neurocirurgià angles (Oxford, 1950) el passat 20 d’octubre. 15.000 operacions (una mitjana de 500 operacions l’any durant 3 dècades) avalen la fama del seu pols precís i fred. Però, la publicació dels volums de memòries Confesiones i Sobre tot no facis mal (Salamandra), on confessa les angoixes personals, li han valgut el reconeixement internacional del seus col·legues.

Henry Marsh, al Recinte Modernista de Sant Pau, durant la Biennal Ciutat Oberta | Foto de Thomas Vilhelm ICUB

Les reflexions que va compartir amb els assistents, que omplien el jardí principal del recinte, aporten una visió més complexa i profunda, i alhora més humana, del cervell humà. La seva confessió desmunta mites, il·lumina foscors en un àmbit aferrat a les aparences quan la salut, la malaltia i la mort interaccionen. En aquest sentit, Henry Marsh va afirmar que “els pacients han de saber que els metges no som déus”. I va afegir a continuació: “Hem de demostrar que ens importa el que els passa als nostres pacients”.

Però Henry Marsh no es va aturar només en descriure la fal·libilitat dels neurocirurgians, sinó que va fer una crítica aspra i severa del sistema sanitari britànic: “Els hospitals s’han convertit en fàbriques de la curació”, va expressar amb rotunditat tot advertint de la dificultat de mantenir la sanitat pública si no hi ha més inversió per part dels polítics.

Jubilat, però actiu en la formació de nous cirurgians, Henry Marsh va destacar com amb el pas del temps ‘ha guanyat’ en dubtes i incerteses, contràriament al que se suposa que hauria de ser en un reconegut neurocirurgià. Va definir aquest fet com “una paradoxa de l’experiència”. Recordant la seva primera etapa com a metge, i potser per la confessió emocional que exhalava la seva conferència, Henry Marsh va poder admetre sota un silenci sepulcral que s’havia endurit. I sense cap concessió va sentenciar: “els metges dolents són els qui es distancien”. En aquest punt, Henry Marsh va avisar de la necessitat de l’empatia en l’àmbit de la medicina, la capacitat de “sentir el dolor de l’altre”. L’evidència d’aquesta definició sembla senzilla, si no fos que l’expressa un neurocirurgià que va haver d’informar una mare de la mort de la filla: “Quan l’hi vaig comunicar a la mare, ella no va plorar, vaig plorar jo. La mare em va abraçar a mi”. Anys després, rols canviats, Henry Marsh va recordar el diagnòstic d’un tumor al seu fill quan només tenia 3 mesos. Amb ironia anglesa va apreciar, tot despertant rialles entre els assistents: “No sé què hauria estat del metge si el meu fill no hagués sobreviscut”.

Henry Marsh i Eva Piquer, al Recinte Modernista de Sant Pau, durant la Biennal Ciutat Oberta | Foto de Thomas Vilhelm ICUB

A Henry Marsh li preocupa la comunicació entre pacient i metge, especialment en el moment d’informar d’una greu notícia: “Els metges no sabem parlar. En una d’aquestes converses, la temptació és omplir el silenci. Però la veritat és ben senzilla. I no cal parlar”. Les paraules impostades ens allunyen, però el silenci ens apropa: “Només cal obligar-te a tu mateix a ser allà sense dir res”, va suggerir quan ja s’enfosquia el dia. Abans d’una última reflexió, Eva Piquer el va interpel·lar amb una pregunta gairebé premonitòria. Si la mort guanya sempre tard o d’hora, per què intentar evitar-la amb una descomunal intervenció quirúrgica que implica un alt risc de lesions esfereïdores? La resposta d’Henry Marsh va ser immediata: “Sí, sí, sí, hi ha molt veritat en això que dius. No vull ser cruel, però la mort no és el problema”. De fet, recordant la metàfora del principi, com un home que no pot escapolir-se del seu destí, Henry Marsh va afegir: “en una cosa tan perillosa com la neurocirurgia cerebral, la mort i la lesió irreversible d’un pacient situa el cirurgià a la corda fluixa de la presa de decisions. Aquesta és la part més difícil”. Per a Henry Marsh, “cada cop és més difícil el càlcul d’un tractament útil”, i la tecnologia moderna, en la seva opinió, només ha reduït mínimament el risc, que continua sent enorme.

Abans, però, de concloure el diàleg, Henry Marsh va al·ludir a la famosa farmaciola del suïcidi que amaga a casa seva per si l’ha de fer servir en algun moment: “És la meva possessió més preuada”, va puntualitzar amb humor. I despertant rialles, va tancar amb un somriure: “Espero, si toca, fer-ne ús”.