Helena Buffery: “Cal mediar i explicar les particularitats de la cultura catalana”

11.05.2013

El passat mes de març, a la Queen Mary University de Londres, Helena Buffery (presidenta de l’Anglo-Catalan Society, professora d’estudis catalans i autora de diversos llibres sobre el tema) oferia una xerrada sobre “teatre, traducció i identitat catalana”. Una oportunitat per escoltar com traduïm i importem teatre els catalans i què aporta això a la nostra identitat. ¿Com la nostra identitat impregna el teatre que fem i exportem?

Helena Buffery.

 

Buffery ens parla de tres obres, de com representen la identitat catalana en si mateixes i en la rebuda que se’n fa. De com aquesta rebuda canvia segons l’entorn del receptor. De si realment som capaços de copsar la imatge real i completa o ens quedem perduts en un entramat de branques que no ens deixen veure el bosc. ¿Què ens crida l’atenció? ¿I per què?

Pregunta- Què és el primer que crida l’atenció a un estranger sobre Catalunya? Coincideixen els punts clau amb els punts en què nosaltres fem èmfasi?

Helena Buffery- D’aquest tema n’he parlat al llibre de Toni Strubell  What Catalans want. D’una banda, tenim el turista que veu una regió espanyola, amb algunes particularitats culturals com ara la ciutat de Barcelona, la ruta del modernisme, Miró, Dalí, el camp del Barça, etc.; però que també espera trobar-hi la barreja màgica de sol, platja, flamenco, sangria… De l’altra, tenim les notícies internacionals sobre independentisme, etc. Com ho veuen això des de fora? Doncs, si relacionen les dues coses fan un popurri en què una és la conseqüència de l’altra, o sigui, que ho expliquen com a factor relacionat amb el tòpic de la cultura passional mediterrània; si no, ho veuen en funció d’altres moviments i reclamacions socials, o en funció de la crisi econòmica actual. Fins i tot els que s’han molestat a aprendre la llengua catalana, cauen molt fàcilment en posicions massa reductives sobre la relació entre llengua i identitat, com si fos senzillament una opció, una presa de posició individual, en lloc d’una negociació cultural constant.

P- Què consideres que hauríem de fer els catalans per mostrar-nos al món?

HB-Bàsicament, intentar evitar els tòpics,  perquè el problema més greu que teniu és la reducció de la cultura catalana a una sola idea (de nacionalisme exclusiu i anacrònic) que és el que es representa als mitjans de comunicació estatals (i també el que arriba a l’exterior). Intentar presentar una visió diversa d’una realitat pluricultural, però no canviar sempre de llengua o almenys deixar veure el que es perd quan es canvia de llengua, la diferència produïda pel silenci. Crec que, des de totes dues bandes, hi ha hagut sempre un intent o bé d’amagar els problemes de viure en una societat bilingüe o bé de magnificar-los. El que seria important és demostrar que el fet de parlar una llengua o altra no fa mal a ningú; el problema és el menyspreu, la ignorància, la falta de respecte. Si anéssim tots amb voluntat de conèixer i d’ensenyar, llavors entendríem molt més la situació de cultures com la catalana.

P-Parla’ns una mica més d’aquesta dicotomia entre cultures d’hegemonia lingüística i menys avesades a traduir i importar, com l’anglosaxona, i cultures com la catalana. Com es percep aquesta “particularitat catalana” de la confluència de llengües en països que no s’han vist mai en aquest context?

HB– Crec que la resposta en aquest cas és molt senzilla: el problema és que no s’entén. Hi ha una tendència a veure-ho com un problema que fa nosa, en lloc d’una forma de riquesa cultural. Aquí influeix la visió que tenen molts castellanoparlants de la situació sociolingüística a Catalunya: el fet que s’hagi disseminat la noció de la llengua catalana com una cosa artificial i inventada durant el segle XIX i que, els catalans, si la parlen, és per excloure els altres.

P-Què ensenyes als teus alumnes? I a tu, què et van ensenyar? Quines expectatives tenen en ficar-se en Estudis Catalans? La idea que tenen en sortir és molt diferent que quan entren?

HB-Jo, als meus alumnes, els ensenyo sobretot la importància de tenir consciència lingüística, d’aprendre altres llengües no només per tenir feina, sinó per poder moure’s amb mes consciència pel món. Per aprendre a negociar (i aquí no parlem només de negocis; parlem de la necessitat de negociar la diferència com a persona totalment conscient de la contingència de la identitat pròpia). Pel que fa a la cultura catalana, intentem ensenyar visions diverses; encara que els professors i els ponents quan arriben sempre volen ensenyar nacionalisme, independentisme i diferencia catalana. M’agrada fer que els estudiants coneguin la situació sociolingüística a tots els territoris de parla catalana, que sàpiguen una mica d’història i, després, que vegin representacions culturals diverses, encara que hagin de ser traduïdes: literatura, teatre, dansa, cinema, cultura popular… Tots els nostres estudiants de segon llegeixen “La Plaça del Diamant” en traducció al castellà, per exemple. Això vol dir que en els últims tres anys, més de 120 alumnes han començat a conèixer què va passar a Barcelona durant i després de la Guerra Civil Espanyola, han conegut la Colometa i la necessitat de lluitar perquè una cultura no sigui esborrada del mapa.

A mi em van ensenyar literatura, sobretot Espriu, Rodoreda, Villalonga, etc. I, després, allò típic del Nivell D: història de la llengua, varietats dialectals… Molt poca cosa que em permetés entendre la realitat que es viu a Catalunya. Crec que els estudiants han d’anar-hi preparats; però després, cada cop més es troben que, si són de fora, no se’ls parla en català, i llavors se senten exclosos. És llavors que es comencen a creure els tòpics sobre els catalans.

P-Queda clar com actua la traducció com a pont entre cultures, però, per què posar el teatre al mateix nivell? Per què el teatre i no la novel·la, per exemple? És específic per al cas de Catalunya,  o ho aplicaries a tot arreu?

HB-Això es una pregunta molt complexa que intentaré respondre de manera molt senzilla. Pel que he vist, i encara que molts crítics literaris vegin el teatre com una forma minoritària, crec que la teatralitat té un paper molt important, a Catalunya sobretot. No és només qüestió del que Maria Delgado diu de Barcelona, que és una ciutat “performativa”. Hi ha molta activitat teatral, a tots els nivells: amateur, escoles, musicals, grups de teatre, teatre de carrer, titelles, dansa, etc. De fet, molta gent viatja a Barcelona precisament perquè volen participar en aquesta dinàmica teatral. Això no vol dir que sempre hi hagi hagut una escriptura teatral a nivell internacional, però sí que hi ha molta activitat. Ara, d’on ve? Es només una cosa relacionada amb la ciutat de Barcelona, el paper de figures com Adrià Gual a principis de segle XX, la resistència teatral associada a figures com Ricard Salvat i després al teatre independent? O és una cosa més antiga, arrelada en les comunitats i les xarxes socials? No és el mateix sistema teatral que veiem a Londres, per exemple; incorpora molts aspectes inconcebibles en altres llocs. El pes de la paraula, el fet que la gent vagi a sentir recitals poètics d’actors com Lluís Soler….

D’altra banda, el teatre depèn de la creació d’un espai de trobada entre diferents cossos i identitats culturals, ha de funcionar com a pont cultural, si no, no funciona com a teatre. El que passa és que en el cas de traduccions teatrals, el pont el creuen els traductors o el director, en lloc de fer que es creui durant la funció. Per això m’han semblat tan interessants experiments com el “Forests” de Bieito, en què veiem que el pont s’ha traslladat a l’espai d’assaig, fent que els actors hagin de fer intercanvi de llengües, i també al mateix teatre, quan el públic es troba amb aquesta diversitat lingüística i cultural i ha d’intentar entendre’n alguna cosa. En alguns casos, en alguns blogs, es veia molt clar que havien entès la necessitat d’esforçar-se i n’havien sortit enriquits.

P- La traducció teatral no representa una traïció major a l’hora de traduir la cultura que altres gèneres, precisament?

HB-Això diuen. Una de les idees que més s’ha estès sobre la traducció teatral és la necessitat d’adaptar (o actualitzar) sempre l’obra original al nou context de recepció, potser pel que hem comentat abans: la relació entre tradició teatral i teatralitat social. Ara bé, de la mateixa manera que teòrics com a Venuti han qüestionat la ‘transparència’ de les traduccions literàries, aquest procés de domesticació inexorable també s’hauria de qüestionar en el teatre. Per què hem de ser sempre tan paternalistes amb el públic? Per què no els podem deixar veure una altra manera de viure la relació entre art i vida, cultura i societat, llengua i món? De fet, molts traductors teatrals m”han comentat que, en experiències de lectura teatral (com les que de vegades es fan abans d’encarregar la producció d’una obra traduïda), han vist moltes vegades que el públic està molt més obert a altres cultures del que pensen els productors, directors et alia. El problema és que el mercat sol ser conservador, no vol arriscar-se. En aquest sentit també val la pena veure blogs, com he argumentat en un article a “Translation Studies”.

P-Què n’opines de l’ús de la llengua i altres elements que fa el teatre català contemporani en termes de plasmar la identitat? Consideres que s’ajusta bé a la realitat? O respon a cànons més romàntics? I en termes d’exposició al món?

HB-Crec que hi ha una miqueta de tot. En termes d’exposició al món sempre hi ha hagut la tendència a centrar-se en les companyies visuals, perquè aquestes son les que arriben als festivals i tenen un impacte més espectacular, i també perquè han sabut trencar esquemes. Pel que fa a la recepció del teatre català contemporani, en alguns casos ha arribat sense gaires problemes als escenaris de fora; ara, ha experimentat més problemes per penetrar en el món anglosaxó, pels problemes d’invisibilitat que hem estat comentant. Això no solament és problema dels traductors, també cal que es faci un esforç encara més gran de mediar i d’explicar les particularitats de la cultura catalana.