Hèctor López Bofill: “La Transició va ser un pacte. No una ruptura”

27.09.2017

Hèctor López Bofill, escriptor, traductor i professor de Dret Constitucional a la Pompeu Fabra, ha conversat sobre literatura, censures i llibertat d’expressió amb Carla Mallol i Ester Roig. Però també sobre urnes, constitucions i referèndums.

Hèctor López Bofill | © Ester Roig

Fa pocs mesos, López Bofill traduïa, juntament amb la seva parella Hye Young Yu, L’acusació (Periscopi), un recull de relats prohibits del nord-coreà Bandi, que des de l’anonimat va aconseguir esquivar la censura. El passat mes de maig, els contes de Bandi (un sobrenom que en coreà significa lluerna) veien la llum a casa nostra al mateix temps que alguns tuits de López Bofill arribaven als tribunals.

Carla Mallol: Fa pocs mesos que has debutat en la traducció literària amb la publicació al català del recull de contes de Bandi. 

Hèctor López: Sí, el llibre s’ha publicat aquest mes de maig. I, mira, justament ara fa un any vam començar la traducció. Certament, ha estat la tasca més difícil que he fet fins ara. Al marge de la seva vessant de denúncia política, els contes de Bandi tenen una gran capacitat narrativa, una profunditat argumentativa i un treball de la llengua molt ben aconseguits. I intentar trobar la fòrmula precisa és molt difícil.

Carla Mallol: L’acusació recull diversos contes prohibits que han aconseguit escapar la censura per relatar la realitat nord-coreana. N’hi algun que et recordi el context polític que estem vivint aquests dies a casa nostra?

Hèctor Lòpez: Sí, i tant. Sobretot el segon conte, titulat La ciutat del fantasma. M’agrada especialment. Relata com, per una ximpleria, et cau al damunt el pes de la repressió. Em recorda molt la situació que estem vivint aquests dies (riu) i que he estat vivint en primera persona aquests últims mesos. Els protagonistes del conte són una família amb un nen petit de dos anys, a qui li espanta la cara de Karl Marx i de Kim Il-Sung. La família viu davant d’una plaça on hi ha uns retrats de tots dos i, per evitar els plors del nen, la mare tapa les finestres. Els acabaran denunciant i els acabaran deportant.

CM: Una acusació molt kafkiana. I una situació que, malauradament, ens recorda molt als fets que estem vivint aquests dies. A vegades, la realitat supera la ficció …

HL: Exacte. De fet, jo estic processat per un delicte d’opinió i el dia 10 d’octubre he d’anar a declarar davant del jutge d’instrucció. Arran d’un tuit, estic sota investigació per amenaces a l’autoritat i per donar suport a la violència. Les classes de dret que imparteixo són sobre llibertat d’expressió i estic disposat a arribar al tribunal europeu de Drets Humans, si cal. La meva situació és menor comparada amb els fets que estem vivint aquests dies, però va ser un dels primers casos de vulneració dels drets de llibertat d’opinió i expressió. S’estan produint casos similiars cada dia. En el meu cas em demanen dos anys de presó, però per a alguns càrrecs de l’administració de les institucions catalanes acusats per delictes de sedició, les penes poden arribar als quinze anys.

CM: El govern espanyol i el Tribunal Constitucional s’emparen en l’article 155, del qual tant n’hem sentit a parlar aquests dies. Segons aquest article, davant de l’incompliment de les obligacions per part d’una Comunitat Autònoma, l’Estat pot intervenir amb les mesures pertinents. Ens en podries parlar una mica?
HL:  S’està acusant el govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya de vulnerar la Constitució però, de fet, és el propi aparell del Govern Espanyol el que està practicant vulneracions greus de la Constitució. S’estan aplicant mesures excepcionals sense els procediments constitucionalment previstos. Per exemple, els Mossos d’Esquadra només poden rebre instruccions del Ministeri d’Interior a través de l’article 155 de la Constitució. Pretenen aplicar les conseqüències de l’article però sense seguir-ne el procediment, que ha de passar prèviament pel president de la Generalitat. Al meu parer, no només s’està vulnerant el mateix article sinó també els procediments previstos de qualsevol estat d’excepció. Estem davant d’una vulneració constant de la mateixa Constitució. En un règim d’excepció i intervenció autonòmica de facto.

CM:  Aleshores, com ha pogut el fiscal donar aquestes ordres? 
HL: El fiscal s’ha atribuït uns poders a través d’una mera instrucció i no seguint el procediment de la Constitució. I això és absolutament il·legal. Es podria, fins i tot, judicialitzar la causa i denunciar el fiscal per usurpació de funcions; però, el cas aniria al mateix Tribunal Constitucional… Sempre queda, però, la porta oberta a jurisdiccions supraestatals. S’ha de passar però prèviament per la justícia nacional, no es pot anar directament als tribunals d’Estrasburg. S’estan cometen violacions dels drets humans fonamentals dins de l’Europa Occidental. I, aquesta situació, la Unió Europea no pot o no ho podrà sostenir. Però, vaja, aquesta mateixa Europa va tolerar el franquisme durant quaranta anys.

Hèctor López Bofill | © Ester Roig

CM: Fa uns mesos, deies (o predeies) en un article d’opinió publicat al Punt Avui que “un atac generalitzat a drets bàsics redueix la reivindicació independentista a un sol motiu sense que calguin gaire explicacions addicionals: ser lliure”. I aquests dies, després dels fets del 20S, hem viscut de prop la transversalitat de la movilització social arreu de Catalunya però també en altres ciutats espanyoles. Creus que es tracta d’una ruptura?

HL: Exacte. Una de les conseqüències que està provocant el procés català és la degradació de la democràcia espanyola, que afecta als catalans però també a la resta de l’estat espanyol. Si no et pots manifestar a Madrid per donar suport al referèndum, també se t’està privant la llibertat d’expressió. Les mesures repressives per impedir el referèndum han portat a la crisi el règim del 78, que no deixa de ser una continuïtat dels poders fàctics del franquisme sota una aparença liberal democràtica. Acabi com acabi aquesta crisi, això tindrà repercussions sobre el sistema constitucional espanyol. Sigui amb la independència de Catalunya o amb un enduriment de la repressió, que al cap i a la fi seria una mena de règim d’ocupació a Catalunya; s’haurà arribat a la fi del règim del 78. Tot plegat només pot acabar amb una refundació de l’ordre polític espanyol i, de retruc, també de la Unió Europea.

CM:  Creus que es pot parlar d’una segona transició o d’una transició social?
HL: Efectivament. La Transició democràtica espanyola va ser justament això, una transició. Una transició pactada. I no pas una ruptura. Va ser un pacte entre les forces emergents de l’oposició i els poder fàctics del franquisme en el qual estava inclosa la perpetuació de poders instaurada per la dictadura. El referèndum de secessió de Catalunya ha fet emergir uns comportaments impropis d’un estat democràtic suposadament liberal. Quan s’han plantejat situacions de secessió, les democràcies liberals han permès els referèndums, com és el cas d’Escòcia al Regne Unit o del Quebec al Canadà. I a Espanya, en canvi, no tan sols es prohibeixen els referèndums de secessió sinó que, a més a més, es reprimeixen i persegueixen penalment. I això és fruit d’una concepció obsessiva de la centralització del poder, derivada d’aquest pacte amb els poder fàctics del franquisme, que es plasma a la Constitució del 78 i ha arribat fins avui amb la repressió de l’1 d’octubre.

CM: Aferrant-se a una Constitució petrificada… 

HL: Exacte. De fet, es podria haver recorregut a altres lectures de la Constitució espanyola del 78 perquè textualment no prohibeix els referèndums de secessió. Aquesta és una interpretació per part del Tribunal Constitucional, que deriva de la repressió de la consulta popular que va organitzar el lehendakari Ibarretxe l’any 2008. Amb la llei de transitorietat del referèndum hi ha hagut una ruptura constitucional que és el que normalment passa quan es crea un ordenament constitucional nou. És un acte de poder constituent, que no es troba vinculat a normes jurídiques prèvies. Es tracta de la fundació d’un altre ordre constitucional exercit per un poder constituent nou, que no té res a veure amb la Constitució espanyola.

CM: El procés constituent?

HL: Això mateix. És el procés pel qual ha optat la llei de transitorietat. Un procés obert que culminarà amb la creació d’una nova constitució.

CM: Aquests dies s’ha fet palesa la diversitat i transversalitat del moviment a favor del referèndum. Com creus que podria incloure’s aquesta pluralitat dins d’una futura Constitució catalana?

HL: Bé… Jo crec que això s’ha de discutir, en tot cas, quan siguem independents. No té sentit parlar, encara, de la Constitució Catalana. No havia passat mai fins que l’extrema esquerra catalanista i la dreta conservadora s’han unit en un mateix objectiu. Ni tan sols l’any 36: aleshores, l’esquerra i la dreta catalanes estaven enfrontades. L’any 2017,  el catalanisme polític, des la CUP fins al PDeCAT, persegueix un mateix objectiu: la independència. Treure ara el tema de la Constitució Catalana té el perill de fracturar aquesta unitat essencial per arribar a la independència. Un cop consolidat l’estat, la prioritat serà la creació d’un procés constituent obert que asseguri la participació ciutadana. Tota constitució és un marc polític amb les regles del joc dels diversos actors de cada moment a través de les diverses majories democràtiques. Per tant, una constitució és un dret sobre els límits. Al meu entendre, ha de ser un marc que pugui permetre fer polítiques diferents, tant de dretes com d’esquerres, en funció de les majories democràtiques. Per mi seria un error crear una constitució políticament decantada cap a un model o cap a un altre. Soc partidari d’una constitució flexible i de mínims, fàcil de reformar, evitant caure en la petrificació i la rigidesa que hem patit amb el constitucionalisme espanyol. Mantenint, però, unes lleis rígides respecte els drets fonamentals, imprescindibles pel procés democràtic, com ho és la llibertat d’expressió, per exemple.

Hèctor López Bofill | © Ester Roig

CM: Aleshores, veus viable la possibilitat de la Declaració Unilateral d’Independència?

HL: És clar! Dels 193 estats que hi ha a les Nacions Unides, un centenar s’han independitzat d’un altre estat i ho han fet a través de declaracions d’independència. Si ho ha fet Eslovènia, Lituània o, en el seu moment, els Estats Units; per què no podria fer-ho Catalunya? No és una idea tan descabellada! En el cas que s’acabés declarant unilateralment la Independència després de l’1 d’octubre, com contempla la llei del referèndum en el cas que guanyi el Sí, podria ser que en les següents setmanes algun estat reconegués Catalunya com a tal. Perquè, de fet, més enllà del relat del referèndum, que ens dona molta legitimitat interna i externa, la condició d’estat independent només es pot assolir amb el reconeixement internacional per part d’altres estats. Al meu parer, en política internacional no hi ha amics, hi ha interessos. Podria ser que algun estat europeu reconegués la independència de Catalunya o, potser també de fora de la Unió Europea, especialment aquells estats que puguin tenir interessos en provocar inestabilitat geopolítica a Europa. Des del punt de vista internacional, si no ets un estat, no ets res. Per què el maltès, parlat per dues-centes mil persones és oficial a la Unió Europea i el català, amb uns deu milions de parlants, no ho és? Perquè els altres estats et reconeguin se’t demana en primer lloc tenir unes lleis pròpies. I aquest fet ja ha tingut lloc a Catalunya. Durant un dia, el nou de novembre de 2014, la Constitució espanyola del 78 no va ser vigent a Catalunya. I aquest fet va provocar la resposta repressiva de l’Estat Espanyol amb el processament de Mas, Ortega, Homs, etc. Es va trencar, durant un dia, el concepte d’indissolubilitat de la unitat d’Espanya. I, de fet, és el que podria passar aquest diumenge si té lloc la votació del referèndum.