Hector Geffner: “Les màquines seran més intel·ligents que nosaltres”

10.12.2015

Aquest dimecres s’ha celebrat la tercera conferència en el marc dels debats “Màquines que pensen: possibilitats i dilemes de la intel·ligència artificial”, organitzats per ICREA i el CCCB: “Present i futur de la intel·ligència artificial”, a càrrec d’Hector Geffner, professor d’investigació ICREA a la UPF.

Hector Geffner

Hector Geffner

L’Auditori del CCCB ha tornat a ser l’escenari d’una nova xerrada al voltant de la intel·ligència artificial, els seus antecedents, els seus reptes, els seus efectes i les seves problemàtiques. En aquesta ocasió, l’argentí Hector Geffner –llicenciat en Enginyeria Electrònica i doctor en Ciències de la Computació– ha parlat de la investigació al voltant d’aquestes qüestions i s’ha referit a la feina que coordina al grup de recerca en intel·ligència artificial de la UPF (www.ai.upf.edu). Geffner ha estat acompanyat de la periodista Núria Jar, que ha estat l’encarregada de presentar l’acte.

Amb una posada en escena dinàmica i amb sentit de l’humor, Geffner ha començat “invitant” les dones assistents a unir-se al seu grup de recerca, perquè, tal com ha fet palès amb una fotografia, està format només per homes. El públic de l’Auditori, absolutament ple, no ha trigat a fer-li extensible la seva complicitat, que també s’ha manifestat amb rialles provocades per uns vídeos que mostraven la ridiculesa i les imperfeccions de les quals la intel·ligència artificial, les màquines, tampoc s’escapen, des d’uns robots jugant a futbol amb una lentitud kafkiana i exasperant fins a uns altres que queien a terra incapaços d’obrir una porta.

La conferència s’ha estructurat en diferents eixos: definició i contextualització del concepte d’intel·ligència artificial; renovada atenció als mitjans de comunicació i auge actual de les tècniques d’aprenentatge; límits de la tecnologia; temes filosòfics, usos i riscs. L’investigador de la UPF ha citat Alan Turing com el pare de la intel·ligència artificial, autor del primer computador universal programable (la famosa “màquina de Turing”). Tan significatiu és aquest invent que els ordinadors actuals computen el mateix que la “màquina de Turing”. La clau per entendre tant el seu funcionament com la base de la intel·ligència artificial és entendre com generar un determinat comportament en un ordinador.

Les coses que els humans fem sense pensar, per inèrcia, per intuïció, són les més difícils de traslladar a les màquines i als programes computacionals. Per tant, hi ha un abast limitat dels mètodes d’aprenentatge. Geffner ho ha exemplificat amb els programes d’escacs, definint-los com a metàfora sobre el funcionament de la intel·ligència artificial: són molt eficients, precisos, infal·libles… però només juguen a escacs. A partir d’aquí, la conferència ha versat sobre la intel·ligència i els límits computacionals, contingut que ha desembocat en una sèrie de preguntes filosòfiques complexes que han incentivat les ganes d’intervenir dels públic.

Abans, Geffner ha volgut recordar la importància que estan jugant els mitjans de comunicació en l’auge de les noves tecnologies, i en particular de la intel·ligència artificial, amb la propaganda sobre la nova generació d’aplicacions que sorgeixen, sobretot basades en les anomenades tècniques d’aprenentatge. Sense dubte, el gran repte de la intel·ligència artificial. L’investigador argentí ha acabat parlant dels seus usos, bons i dolents. Tot i que ha valorat positivament les millores que comporten i comportaran, no ha escatimat paraules per deixar constància de les aplicacions i les conseqüències nocives amb què ens podem trobar, com les guerres, l’automatització excessiva, el debilitament del vincle social i la pèrdua i desaparició de llocs de treball.

Les conclusions, al final de l’acte, han estat les següents: hi ha un auge indiscutible (i inevitable) dels mètodes basats en aprenentatge  i aplicacions, que es fa més visible (mitjans de comunicació) al mateix temps que augmenten els perills i els obstacles d’aquest nou control democràtic il·lustrat, que comencen amb el dogmatisme de la tecnologia i acaben amb el paroxisme del consum i l’entreteniment, amb una consegüent alienació de l’individu, a la vegada amenaçat per una dependència creixent igualment instal·lada en l’entorn laboral.

L’horitzó que se’ns apropa és incert. També hi ha qui tem per les extensions tecnològiques al nostre cos, per l’ètica general de l’ús de la intel·ligència artificial, pel control que exerceixen les màquines en nosaltres… El mateix Steven Hawking parla d’una futura exterminació de l’espècie humana a mans de les nostres creacions. Geffner ha explicat que, ara per ara, la intel·ligència artificial encara està lluny de les capacitats d’un nen de 5 anys i que, en efecte, els ordinadors han de progressar molt per assolir un coneixement automàtic que sigui capaç, entre altres coses, de detectar, d’entendre i d’utilitzar la ironia. Per sort o per desgràcia (nostra), això encara no ha arribat.

En resposta a tot plegat, Geffner ha dit que els perills i les possibilitats productives hi són i hi seran, i ha fet una predicció una mica torbadora: “Si el canvi climàtic o les guerres no ho eviten, les màquines acabaran sent més intel·ligents que els humans”. El temps, com sempre, serà l’encarregat de donar-li la raó, amb la incertesa de saber si l’espera s’haurà fet més o menys llarga.