Hay Festival, molt més que una experiència literària

Com cada any, Segòvia ha acollit el Hay Festival, quatre dies de conferències dedicades a la cultura en el seu ventall més ampli de significats: des de la literatura fins al cinema, des de la música fins al periodisme, passant per l’arquitectura, la gastronomia i l’esport.

Com cada any, Segòvia ha acollit el Hay Festival, quatre dies de conferències dedicades a la cultura en el seu ventall més ampli de significats: des de la literatura fins al cinema, des de la música fins al periodisme, passant per l’arquitectura, la gastronomia i l’esport.

Si bé l’habitual presència –potser fins i tot massa habitual– de Mario Vargas Llosa o Antonio Muñoz Molina podria fer pensar que el Hay Festival està dedicat principalment a la literatura, concretament a l’alta literatura, no ens podem deixar confondre: no estem davant d’un Festival exclusivament literari i, per tant, no podem comparar o mesurar qualitativament el Hay Festival amb els mateixos paràmetres amb els que podríem –i no sempre– lloar actes culturals com el Festival Eñe, dedicat a les lletres en castellà, o Kosmopolis, la gran festa de la literatura que se celebra cada dos anys a Barcelona. Tanmateix no ens ha de sorprendre que grans autors com Javier Marías, el premi Nobel de Literatura LeClézio, o el mateix Vargas Llosa, comparteixin cartell amb autores com Carmen Posadas, amb periodistes televisives com Sandra Barneda o Marta Fernández, amb cuiners de fama com Ferran Adrià o amb cantants de rock tan mítics com Miguel Ríos que el diumenge 28 va dialogar amb el poeta Luis García Montero.

L’heterodoxa programació d’actes realitzats a Segòvia al llarg d’aquests dies respon a la idea o, millor dit, a l’ideal que va motivar el naixement del festival a la petita ciutat de Gal·les Hay-on-Wye: el desig d’apropar els creadors, independentment de la seva especialitat artística, al seu públic. El Hay Festival vol ser un punt de trobada entre lectors i escriptors, músics i melòmans, artistes i amants de l’art. Un lloc on la veu del públic pugui ser escoltada pels diferents ponents que, amb trajectòries diverses, es reuneixen no només per debatre sobre la seva pròpia obra, sinó sobre diferents temes d’actualitat vinculats a l’àmbit de la cultura, entesa en un sentit ampli i transversal. Es podria dir, sense caure en l’error que el Hay Festival respon a dos de les quatre accepcions de cultura que proposà el filòsof Javier Gomá el diumenge passat durant un interessantíssim debat entorn a la crisi de la cultura i del coneixement humanístic actuals en el qual també participaven Gabriel Albiac i Cesar Antonio Molina. Javier Gomá, al llarg de la seva exposició, va argumentar que el concepte de cultura pot ser definit com l’imaginari simbòlic col·lectiu i com la producció d’obres inútils creades per diferents persones només per la seva vocació creativa. El Hay Festival s’apropia d’aquestes dues definicions per proposar una sèrie de conferències, debats i tallers en els quals la creació artística esdevé la protagonista i on l’imaginari simbòlic col·lectiu, representat per artistes, escriptors, intel·lectuals o periodistes, agafa cos i es personalitza a través dels seus representants que, per un moment, deixen de parlar a través de les seves creacions per parlar ells mateixos, per intercanviar opinions amb el seu públic.

Evidentment hi ha sempre un decalatge entre la idea i la posada en pràctica i això va ser prou evident al llarg d’aquests quatre dies de Festival. Per una banda, el públic va poder gaudir de la presència de referents literaris com Noteboom, Vargas Llosa, Javier Marías o Le Clézio. D’altra banda en la majoria dels casos, el contacte i el diàleg amb el públic –i fins i tot amb els mitjans– va ser nul, donada l’escassa durada de les xerrades, conduïdes estrictament per moderadors cronometrats al mil·límetre que van impedir l’obertura del debat al públic assistent, un públic nombrós i interessat que va assistir silenciós en una posada en escena de la qual estava exclòs. Això no deixa de cridar l’atenció tot considerant l’esperit amb el qual va néixer el festival: apropar la cultura vol dir treure les barreres escèniques, fer partícip al públic del debat. Per què, doncs, no es van acceptar preguntes a la conferencia de Vargas Llosa? Per què Cees Nooteboom no va poder respondre als lectors que omplien la sala? Va ser una decisió de l’organització o una exigència del autors (tot excloent Javier Marias, l’únic que va respondre a algunes preguntes formulades pels seus lectors)?

Mentre Javier Marias participava al Hay Festival per presentar la seva última novel·la, presentació que va permetre a l’autor fer una interessant reflexió al voltant del rancor i sobre el caràcter subjectiu i personal, mai o quasi mai universal, de la justícia, Vargas Llosa i Le Clézio dialogaven sobre els seus orígens literaris, els seus horitzons d’expectatives. Vargas Llosa era el jove escriptor que mirava cap a Europa i, en concret, cap a París –cap menció, incomprensiblement, de la seva estada a Barcelona, estudiada i analitzada de forma brillant per Xavi Ayén a Aquellos años del boom–. Mentre que Le Clézio representava l’europeu heterodox, fill de mare bretona i pare anglès crescut a Nigèria, que va mirar cap a Hispanoamèrica. En aquest viatge de direccions oposades, els camins conflueixen en el reconeixement explícit del dos autors de la tradició oral popular, en el reconeixement d’aquella oralitat a través de la qual les històries ancestrals construïen el substrat cultural d’una determinada comunitat, l’imaginari en el qual les fronteres entre ficció i realitat es desdibuixaven rere els límits de llegendes i creences ancestrals. Sobre viatges i sobre confluències culturals va parlar també Nooteboom amb Antonio Muñoz Molina, una conversa amena i entretinguda, gràcies a la irònica complicitat entre els dos autors i la vivesa intel·lectual de Nooteboom, que va definir l’escriptor com algú que observa i que estima l’ésser humà. El diàleg es va convertir en un elogi del viatge i en una poètica i convençuda defensa del coneixement de l’altre, de l’estranger, de tot allò que s’amaga de la pròpia mirada rere les fronteres. “S’aprèn molt més”, comentava Muñoz Molina, “de la mirada estrangera”, poc abans que Nooteboom raonés sobre la idea de la singularitat i de la subjectivitat com a construccions d’alteritat, perquè, parafrasejant l’autor de Sueños y otras mentiras, és precisament l’altre qui ens conforma en la nostra singularitat.

En paral·lel a aquestes trobades literàries, les activitats amb més públic, el Hay Festival va organitzar petits diàlegs en els quals professionals del periodisme, de la literatura i del pensament traçaven un retrat de l’actual panorama cultural i periodístic –desolador, com van comentar més d’un dels ponents–. Provinents de professions diferents, periodistes, escriptors o professors universitaris dedicats a la filosofia i l’assagística –com és el cas de Gabriel Albiac o Cesar Antonio Molina– van establir un enriquidor debat transversal que tenia com a punt de partida la paraula, eina mestra de les seves professions. El dissabte 27, Arcadi Espada i Alfonso Armada es van reunir al Palacio de Quintanar per debatre sobre el moment que a hores d’ara viu el periodisme. Tots dos van subratllar la importància de buscar nous models econòmicament rendibles: “No em preocupa el futur del periodisme, em preocupa més aviat la remuneració dels periodistes”, va comentar Espada, tot fent referència als misèrrims salaris dels joves periodistes o a les cada cop més freqüents col·laboracions no pagades a causa de mitjans que no aconsegueixen, malgrat els lectors, tenir beneficis. Armada i Espada van fer insistència en la professionalització del periodisme i en l’error, comès per molts diaris tradicionals, d’oferir contingut gratuït. Tanmateix, van posar en evidència, amb un to de melangia, la pèrdua de lectors entre les generacions més joves i l’oblit, que cal reparar, dels grans mestres del periodisme, des de Gaziel a Josep Pla o des de Chaves Nogales a Julio Camba.

El dia abans, el divendres 26, el periodisme també va ser protagonista a Segòvia: en aquesta ocasió a través del testimoni de dues periodistes, Sandra Barneda i Marta Fernández, que han decidit aventurar-se en el món de la literatura –Barneda és autora de Reir al viento i està pendent de publicar el 22 de octubre La terra de les dones, mentre que Fernández acaba de publicar el seu primer llibre, una notable novel·la titulada Te regalaré el mundo–. Totes dues periodistes van posar l’accent en la importància de la cultura en el periodisme i en la relació que s’estableix entre la paraula periodística i la paraula literària: en tots dos casos, van comentar les ponents, hi ha de ver el compromís i la responsabilitat per part de qui escriu. Sandra Barneda va subratllar la importància del públic, d’apropar-se als lectors, els veritables interlocutors de l’escriptor i, en part, també del periodista. Marta Fernández, per la seva banda, va relatar la seva experiència com a escriptora debutant, malgrat que, va confessar, “sempre he escrit”, i va remarcar la necessitat d’esborrar els prejudicis que normalment envolten, i no sempre encertadament, els periodistes televisius que decideixen llançar-se al món literari. Postulant els comentaris de la seva companya, Sandra Barneda va recordar les paraules de Vincent Van Gogh: “Si vols pintar, pinta, encara que et diguin que pintes malament”.

Els debats entorn al periodisme van concloure brillantment amb el diàleg que van mantenir dos excepcionals periodistes i corresponsals de guerra: Marc Maginedes i Gervasio Sánchez, que van remarcar que l’objectiu primer i últim del periodista és denunciar i fer públic allò que el poder vol amagar: el periodista ha de ser sempre incòmode. Alhora, des de la seva experiència en conflictes bèl·lics, van reclamar la importància, no sempre reconeguda, del periodisme de guerra, tot fent èmfasi en la necessitat de donar veu a les víctimes de conflictes armats i de donar visibilitat a tots aquests conflictes als qual Occident dóna massa sovint l’esquena.

Tampoc no hi va faltar la poesia, a Segòvia, una ciutat impregnada encara avui dels versos d’Antonio Machado: a primera hora del dissabte a El Huerto del Convento de los Padres Carmelitas, Antonio Colinas, Clara Janés, José María Muñoz Quirós i Carlos Aganzo van retre homenatge a Santa Teresa de Jesús, en ocasió del V Centenari del seu naixement. Poques hores més tard, els poetes Antonio Lucas, Juan Vicente Piqueras i Álvaro García van recordar a Octavio Paz, poeta, narrador i assagista imprescindible del segle XX. Diumenge, el poeta Luis García Montero va presentar, acompanyat de Miguel Ríos, la seva última obra, La intimidad de la serpiente. Juntament a la poesia, que va amarar el cap de setmana segovià, el cinema va aparèixer com a cloenda necessària després de dies de conferències: durant els quatre dies del Hay Festival, es van programar diferents cicles de cinema: alemany, nord-americà, xinés… També es van exhibir curtmetratges anglesos, nominats als premis BAFTA 2014. Les nits es tenyien així de bon cinema, un cinema comercialment poc conegut, malgrat el reconeixement de la crítica. D’aquesta manera el Hay Festival donava la possibilitat de conèixer nous directors de cinema, que caldrà sens dubte seguir de prop.

La riquesa dels actes programats pel Hay Festival fa impossible assistir a tots els esdeveniments, però ofereix una riquesa cultural transversal que aconsegueix reunir en pocs dies un públic divers, però unit per l’interès cultural. Durant el Hay Festival s’esborren les jerarquies culturals i els prejudicis on tots els públics estan convocats. I encara que no totes les activitats tinguin el mateix interès ni la mateixa profunditat intel·lectual –una recomanació: deixem els tallers literaris on autors presumptament literaris volen ensenyar a escriure, com va ser el cas de Carmen Posadas–, tot i així el Hay festival és l’expressió màxima de la convivència harmònica i sense prejudicis d’expressions culturals tan diferents com valuoses.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació