Han vingut a robar-nos les dones de Cardona

15.03.2018

Fa cosa d’un any, Els Amics de les Arts publicaven un nou disc: Un estrany poder (Sony Music). La banda sumava un cinquè treball rebut amb entusiasme. Ja havien passat tres anys del lliurament anterior, el prou solvent però continuista Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure. Els Amics sempre han sonat recollits i familiars. És la proximitat el que els ha fet tan populars. Amb la nova proposta, però, el conjunt cometia un gir.

Els Amics de les Arts. | Foto de Toni Vilches.

El cas és que Un estrany poder, tot i haver rodat amb força durant aquest primer any de vida, encara no ha sonat en alguns llocs. Melodies com les de Corredor de fons o La dona vestigi no han arribat a segons quins racons del territori. Cardona, per exemple, és una de les localitats sense visita artístico-amical. Això, però, quedarà resolt aquest cap de setmana: els barcelonins passaran la nit de dissabte en aquesta vila salabrosa. Tindran l’honor de tocar en un novíssim i lluent auditori municipal.

La sala on actuaran ocupa el lloc que ha deixat el vell cinema El Modern. Rep el nom d’Auditori Valentí Fuster i pràcticament encara porta posat el plàstic de mòbil per estrenar. Com és lògic, ha calgut pensar una programació cultural per omplir el pati de butaques. Tal programació porta el nom de ‘Batecs culturals’. El primer espectacle va tenir lloc al febrer: una funció de La mala reputació de Carles Canut (textos de Brassens, Brel, Moustaki…). També el mes passat es va poder veure La llamada, la pel·lícula dels omnipresents Javier Calvo i Javier Ambrossi. Aquest dissabte serà el torn de la banda de Barcelona, considerada per la crítica Millor Artista de l’Any dels Premis Enderrock.

Un estrany poder conté Els Amics de les Arts més esclatants i contagiosos (més encara que els de Jean-Luc, sí). Temes com El seu gran hit o Apologia de la ingenuïtat són una bona mostra de la producció venosa i vital que ha aglutinat amb mestria Tony Doogan, membre dels escocesos i molt recomanables Belle & Sebastian i productor de David Byrne o Teenge Fanclub. Però a banda del treball de Doogan, hi ha una cosa almenys tan important com el so que és la paraula, el missatge. Les lletres, vaja. Textos on apareixen Walt Whitman o Modigiliani. Cites gens comunes en la nostrada escena musical.

El lletrista Joan Enric Barceló explicava a Enderrock –en el moment de la publicació– quins patiments i alegries va voler traslladar des de l’altaveu que és un disc. Barceló detallava, per exemple, que La llum que no se’n va parla de “no voler tornar a casa”, de “vagar pels carrers d’una gran ciutat buscant llums obertes on trobar gent semblant”. O que Suïssa és un tema sobre aquell amic neutral “que està enmig de la tempesta amorosa”. “Jo vull ser Suïssa. Cadascú que es mengi, nena, els seus propis merders”. Les coses –últim exemple– tracta el moment en què “ja has tingut unes quantes parelles, comences una nova relació i ja saps que l’altre no és perfecte”. Ja ho veuen: ens hi podem sentir reflectits amb facilitat.

Un estrany poder es va rebre l’any passat com un punt d’inflexió en la carrera d’Els Amics de les Arts. Suposava quedar esglaó més amunt. Aquest dissabte, de segur, el grup serà acollit com una exclusiva estrena del nou auditori cardoní.