Haikus i meterologia

Amb remor de vent és un llibre de haikus escrit per la Núria Queraltó, que té com a fil conductor la rosa dels vents. Per això, la meteorologia i el medi que ens envolta hi tenen una gran vinculació.

El “haiku” és un tipus de poesia d’origen japonès que, tradicionalment, incorpora elements de la natura i les estacions de l’any com a temàtica central. També es caracteritza per anar a l’essència de tot el que ens envolta, amb una estructura ben diferent de la poesia “convencional”: un haiku es compon de tres versos de cinc, set i cinc síl·labes, respectivament. Està escrit en temps present, no té rima, i pot prescindir de signes de puntuació. Per tant, busca la simplicitat i fugir d’ornaments innecessaris.

A simple vista podeu pensar: què té a veure un llibre de poesia japonesa amb una revista d’àmbit meteorològic? Doncs, a través d’aquest article descobrireu les interaccions que hi ha entre aquests dos camps, que els uneixen de manera molt contundent.

En primer lloc, tant els haikus com la “méteo” pretenen anar a l’essència del que està succeint. El mestre japonès Matsuo Basho, considerat el pare dels haikus, ho va resumir a la perfecció: “un haiku, senzillament, és allò que està succeint en aquest lloc i en aquest moment”.  En la meteorologia, el moment inicial (conegut tècnicament com “D+0”) també és vital per a saber el temps que farà en un futur.

En segon lloc, volem destacar el paral·lelisme entre els “haijins” i els observadors meteorològics. Els “haijins” són els poetes de haikus, que han de ser molt observadors i perceptius davant d’una realitat molt complexa. En meteorologia, els haijins serien tot el reguitzell d’observadors que formen un teixit social molt contundent: són “els ulls” dels meteoròlegs. Ens descriuen i ens expliquen de forma qualitativa les variables atmosfèriques de cada punt del país…, i aporten valor afegit a les estacions automàtiques que recullen numèricament les dades.

Les estacions de l’any són molt importants en meteorologia i en els sistemes naturals, perquè determinen moltes coses: el temps que farà a cada punt; la radiació o energia solar que tindrem; la presència de marinades; la possibilitat de núvols convectius, de boires persistents, etc… Doncs bé, en els haikus, les estacions astronòmiques també són protagonistes a través dels “kigos”. El kigo  és una paraula clau que ens ubica en una estació determinada. Per exemple, si un haiku conté la paraula sakura –que en japonès significa flor de cirerer–, el lector sabrà que l’haijin l’ha escrit durant la primavera, que és quan floreixen els cirerers. Com hem dit al principi, el moment present, els sistemes naturals, l’entorn, el paisatge i la natura, són claus en els continguts d’aquesta forma poètica japonesa.

Una altra de les característiques comunes entre aquests dos objectes d’estudi que us estem exposant és l’esperit d’unitat, de transversalitat i d’integració entre totes les coses. Matsuo Basho va escriure el haiku més famós de la literatura japonesa, inspirat en la quietud d’una bassa i  en l’efecte expansiu que produeix una granota en immergir-se a l’aigua. Aficionats al temps: qui no ha sentit a parlar mai de l’efecte papallona, del famós matemàtic i meteoròleg americà Edward Lorenz? Lorenz va suggerir que podia donar-se una predicció meteorològica errònia en un punt determinat del planeta per no haver tingut en compte l’efecte produït per l’aleteig d’una papallona a l’altre costat del món. L’atmosfera és un sistema caòtic, incontrolable, erràtic i incert, que afegeix dificultat a l’hora de pronosticar-la i, al mateix temps, emoció de veure si els pronòstics esdevindran realitat. I, sobretot…, cal aprendre dels errors. Ser home del temps és un examen diari i, alhora, un exercici d’humilitat, on els errors ens ajuden a créixer, a aprendre i a saber per què s’han produït.

És curiós que els haikus tinguin una estructura “caòtica”, “estranya” i desordenada…, però que alhora vulguin reflectir l’essència de les coses. A vegades, desgranar tota la realitat per a explicar l’essència no és gens fàcil. Si us hi fixeu…, la meteorologia també és caòtica, erràtica i multifactorial; però sempre intentem explicar l’essència del temps que farà demà per a comunicar allò més important i transcendental que afectarà la vida diària de les persones i de la societat. Quantes vegades ens passa que, davant d’una situació de fronts o borrasques, els mapes no es posen d’acord en la distribució, quantitat i localització de la pluja!… Quantes vegades uns models numèrics donen núvols baixos a la costa, d’altres no els marquen i d’altres donen un cel tapat!… Què hem de fer en aquests casos? Discernir tanta quantitat i reguitzell d’informacions no és fàcil…. Però és una de les nostres tasques principals: aquesta capacitat d’abstracció, d’anàlisi i de síntesi, per a explicar l’essència sense obviar les particularitats.

D’altra banda, l’atmosfera també té aquesta paradoxa o dicotomia que estem comentant: és un sistema caòtic i desordenat que ha d’assolir l’equilibri i l’harmonia entre tots els components o peces de l’engranatge. La pressió atmosfèrica tendeix a l’equilibri entre les altes i les baixes pressions (anomenats “centres d’acció”); o bé les brises estiuenques a la costa, que es produeixen per a equilibrar l’escalfament diferencial entre el mar i la litosfera. Aquest equilibri també el trobem en l’estructura dels tres versos del haiku. De fet, es diu que el haiku “perfecte” permet intercanviar l’ordre del primer i tercer vers, conservant el vers central al mateix lloc, sense que variï el significat del poema.

Al llibre Amb remor del vent, publicat per Voliana Edicions (amb il·lustracions d’Eulàlia Morató, i prologat pel meteoròleg Francesc Mauri i l’escriptora Anna Maria Villalonga), hi trobareu reflectit tot això que us estic explicant, i ho podreu relacionar vosaltres mateixos amb la meteorologia. Vull felicitar la Núria, perquè s’ha assessorat degudament per a descriure les característiques dels 8 vents que acompanyen els haikus. És una altra característica d’un bon meteoròleg o periodista: saber contrastar, contextualitzar, documentar-se, verificar i refutar les dades disponibles per tal d’assolir informacions el més objectives i creïbles de la realitat. La Núria ho ha sabut fer amb professionalitat i rigor.

L’autora va escollir el vent com a element atmosfèric clau per a escriure aquest llibre. El vent, quelcom intangible però que a vegades té una repercussió molt gran sobre el territori, i provoca, fins i tot, diferents estats d’ànim en les persones. Qui no coneix la frase “tocats per la tramuntana”?

Sens dubte, la Núria no ha perdut el nord al llarg d’aquest llibre, sinó que, amb els seus haikus, ha guanyat tota la rosa dels vents.