Habitar la contradicció: el nou Horiginal

7.02.2019

Carrer Ferlandina 29, upper Raval i la resistència clandestina a la gentrificació d’un barri fins fa poc impermeable a la ciutat-aparador especuladora que mutila vides i condemna les persones. Dimecres vespre, carrer Ferlandina 29, upper Raval, el MACBA sense espai, el CAP desnonant-se, i l’Horiginal resistent —que dignifica el barri poèticament— amb una Itziar González que s’alça contra la casa-objecte, a favor del contraatac. “Cal multiplicar les veus que parlin d’una altra manera d’habitar la ciutat”, etziba. I també cal revertir l’efecte contenidor d’una ciutat de cases buides i carrers plens. I també cal democratitzar l’espai dominat per l’administració i reivindicar la paraula carrer, divisa indeleble, i escapçar l’ús privatiu de l’espai de tothom. Contra l’espai públic, paraula enverinada que suspèn la vida comuna; a favor de la gent. Contra la transacció econòmica encobridora i fraudulenta; a favor de la gent. Cal fer versos al marge de l’estafa. Cal “posar el poema al costat del conveni com a contraatac”, reivindica Itiziar González. Carrer Ferlandina 29, upper Raval, una corrua de poetes acompanyen el frau amb l’estrofa immobiliària (de la veu de Patricia Heras, l’slam d’Adriana Bertran, l’antifeixisme de Carles Rebassa, a la memòria de Guim Valls o el ritme de la Maria Cabrera, i molts altres). És dimecres a l’Horiginal i, atenció, la revolució no serà televisada, avisa l’Oriol Estripaboires.

Itziar González, Laia Carbonell, Raquel Santanera i Maria Sevilla a l’Horiginal Poesia | Foto Francesc Gelonch

En Ferran Garcia i la Núria Isanda, inseparables i perseverants, han decidit passar el testimoni i deixar el llegat en mans d’una altra forma de resistència, ara triàdica: la Laia Carbonell, la Raquel Santanera i la Maria Sevilla són les noves programadores de L’Horiginal. Representen, en la dissolució que implica la triangulació del sentit, un nou període per a l’emblemàtic reducte poètic de Barcelona. Santanera celebra aquesta tripartició com la “fragmentació que nega el monologuisme”, perquè cadascuna aporta una peça clau en la nova forma d’organitzar la resiliènica poètica. S’ho diuen entre elles: Carbonell és la diplomàcia i la reflexió, Santanera és l’eclecticisme i la simpatia, Sevilla és la política i el somriure teòric.

L’aposta d’en Ferran Garcia va ser “clara i diàfana”, diu Carbonell, conscient que el que tenen entre mans és, en definitiva, un patrimoni. Totes tres valoren la confiança i la determinació de Garcia que, en la seva tria, ha entomat, al capdavall, una decisió política: en Ferran ha negat deixebles i ha escollit la humilitat, diuen. “No ha volgut fer escola, afirma Santanera, sinó difuminar-se”. Acompanyant silenciós i de confiança fidel, en Ferran no ha estat veu divina, assegura Sevilla, “sinó una força per creure en nosaltres mateixes, per atorgar-nos legitimitat”. I recorda un vers de David Leo García: “¿hay algún fin más noble / que demostrar la propia inexistencia?”.

El relleu generacional és evident: tres dones —tres feministes, reivindica sempre Núria Isanda—, una frescor innegable i un canvi de perspectiva que no nega sinó que ressignifica una herència, la de tants anys en la trinxera —polièdrica, i compartida també amb Pedrals, Cucurella-Jorba, amb l’inoblidable Francesc Garriga i els poetes i editorials que es van gestar al seu voltant. Per programar, doncs, es baten entre mantenir una herència rebuda, un patrimoni, i reivindicar la poesia en què elles creuen: “visc contràriament el nou moment”, diu Carbonell, “hem d’entendre que l’espai és col·lectiu i d’altra gent, i conjuminar l’herència amb un nou gest”. Només fa un mes que programen una nova etapa, i el nou Horiginal —que elles reivindiquen com l’Horiginal fet més còpia que mai— es basa en les seves apostes i l’herència assumida des de la responsabilitat que implica saber-se el centre de l’òrbita.

Laia Carbonell, Raquel Santanera i Maria Sevilla | Foto de Francesc Gelonch

Carbonell, Santanera i Sevilla saben perfectament què es batalla en aquest nou-vell espai i en les noves dinàmiques que es plantegen. Per això sembla que quan Itiziar González reivindica la resistència parli també de la tasca que estan executant les noves programadores: es tracta, en definitiva, d’una qüestió de capital simbòlic. La seva gran preocupació a l’hora de gestionar l’espai poètic és la de no cronificar la naturalització de la precarietat en el món del recital i de la poesia, sinó alçar-s’hi en contra. En contra de la por, doncs, perquè tenen una clara consciència que rere el privilegi que té l’Horiginal de ser l’espai de referència de la poesia avui, hi ha la precarietat que obliga a fer circular la poesia a contraban, des del favor i sense cap remuneració econòmica. Les tres poetes, però, saben el que això implica, perquè han viscut, sobre l’escenari, el que suposa reivindicar la poesia sense res a canvi.

Per tot això, volen seguir funcionant com a casa dels poetes, de la poesia en veu alta, assumint sempre la desfeta. La batalla és ara doble: com la ciutat, la poesia també perilla. Segurament perquè, com el fals miratge d’una ciutat plena de vida, la poesia té una salut fràgil si no se la reivindica des de l’exigència i la perseverança. A diferència d’unes dinàmiques de circulació materials i econòmiques, el nou Horiginal s’atrinxera en un espai que implica, de manera innegable, el tòtem de la defensa d’un capital simbòlic que cal reivindicar, entre tots. Es troben situades, entre la propagació de la poesia i el perill de la precarització, en el centre neuràlgic de l’especulació i la destrucció de la ciutat, en un Raval que es fa cada vegada més inhabitable, i en un local que no regeixen elles, i que participa també d’aquest model voltor. Com resistir aquí? Com habitar així?

***

Carrer Ferlandina 29, upper Raval, és dimecres a l’Horiginal, hi ha el silenci de tot un públic —som, al capdavall, unes cent persones— escoltant com fa el soroll de viure en una ciutat posseïda, mutilada: Barcelona-joc, Barcelona-banc, Barcelona-pregària, Barcelona-turista, Barcelona-venuda-comprada-robada, diuen les imatges d’en Pau Badia que es projecten abans de començar el recital. Avui, aquesta sala plena és un encreuament: la Itziar agafa telèfons de poetes —prepara més accions al carrer, pròximament—, i els espectadors reflexionen sobre el model de ciutat que volen per Barcelona. Avui, l’Horiginal reivindica una manera de fer que va més enllà de les lògiques del capital, i s’instal·la en la voluntat de crear comunitat, xarxa, i d’enunciar la poesia des d’un lloc altre, habitant la contradicció.