‘Ha tornat’ torna

Fa temps que veia el popular llibre de Timur Vermes a les llibreries, pensant en la gran idea que seria valorar el que representaria el retorn a la societat alemanya del més conegut, parodiat i aprofitat dictador del món. Al mateix temps pensava que la pròpia història podria contribuir a una certa morbositat en incloure el nazisme fins i tot en el món dels zombies. El temps ha anat passant, i tinc una enorme pila de llibres acumulats per llegir, cosa que ha impedit que encara em llegeixi aquesta polèmica proposta del també periodista alemany.

Fa uns dies vaig trobar a Netflix la versió cinematogràfica del llibre, dirigida per David Wnendt. Vaig adonar-me que amb aquesta versió podria fer una drecera per no perdre’m la proposta de Vermes. Er ist wieder da comença amb unes expectatives baixes. Planteja una sàtira que mostra la part de la societat més propensa a riure’s d’un senyor terriblement semblant a Hitler, sense saber que realment és qui ell mai nega ésser. De bon principi, un quiosquer aixopluga i dóna la benvinguda al desorientat protagonista. Va arribar un moment que em vaig sorprendre a mi mateix rient.

Amb una molt ben trobada i afinada manera de criticar la televisió actual, és Hitler mateix qui es troba en un plató d’un show presentat per un senyor caracteritzat com a Obama i diu que la televisió actual és escombraria. Fixem-nos en la paradoxa: un senyor que no entenia fins llavors l’abast del poder propagandístic de la televisió (just apareguda a nivell comercial quan ell començava a manar) ha d’aparèixer l’any 2014 en prime time per dir-los als ciutadans alemanys, coneixedors (parcialment) de qui estan veient a les seves pantalles, que la televisió és pura escombraria. I el personatge ho diu seriosament, però el mateix fals documental fa que l’espectador comprengui realment com Wnendt li vol fer entendre que Hitler avui en dia podria tornar a tenir el mateix poder que fa gairebé 100 anys.

La pel·lícula no només entra en aquests debats, sinó que fa notar com la “increïble capacitat d’imitació” de la destacada persona que els ha aparegut, tot salvant la carrera professional d’un poc afortunat productor de programes d’una televisió privada, és part de l’insaciable mantra de l’espectador, el “més és més”. I hi insisteixo: el film es tanca amb una aportació molt adequada pel que fa a la societat actual: la mateixa sàtira en versió cinematogràfica serveix per a consolidar com Hitler tornaria a començar a embutxacar-se, gràcies a esdeveniments com la crisi dels refugiats, una societat que en pro de consumir cert producte no pateix per certs valors ni certs retorns.

La reflexió que jo mateix em faig és com de diferent seria un Ha tornat a la espanyola. Si el producte que s’oferís a casa nostra fos del calibre de Wnendt i es trobés un actor com Oliver Masucci per interpretar Francisco Franco, quina mena de debat oferiríem? Faríem acabar la pel·lícula de la mateixa manera? Rebria finançament de la Fundació que porta el nom del dictador? Quanta gent l’aniria a veure per il·lusió de tornar a veure el dictador que tants anys va imposar el seu règim? Quanta ho faria per degustar una bona sàtira amb sofregit de reflexió? Estic convençut que un debat d’aquest pes faria molt més bé que vuit cognoms bascos o catalans o versions rocambolesques de “Manual de Segon Orígen”.