Gustav Mahler, els refugis de la barbàrie

7.03.2019

Dijous 14 de març el Palau de la Música Catalana acull un concert dedicat a Mahler, en el marc del Barcelona Obertura Spring Festival. La Gustav Mahler Jugendorchester interpretarà la Tercera simfonia de Mahler, acompanyada pel Cor infantil de l’Orfeó Català. Jordi Alomar ens fa una acurada descripció de l’obra simfònica de Mahler.

Gustav Mahler

Els territoris que Gustav Mahler habità durant la seva infantesa i joventut, en el cor de Bohèmia, són els indrets més allunyats de la mar de tota Europa. Això significa la presència constant d’un horitzó terrestre, franquejable i poblat: la garantia d’una continuïtat en els intersticis i en la diversitat. La seva condició errant («bohemi entre els austríacs, austríac entre els alemanys, com a jueu arreu») encarna la fondària d’una Europa complexa, contradictòria, ampla i infinita.

Una possibilitat d’aproximar-se al continent inabastable que és Mahler i la seva música és a través dels diferents refugis que pogué construir al llarg de la seva vida per, durant els estius, compondre. Els refugis de Mahler són recers dins un paisatge infinit d’horitzons d’una barbàrie continguda, tensa i esgotadora que acabaria esclatant.

El primer d’ells, a Steimbach, a la riba del llac Attersee, és un habitacle d’una senzill i auster. Un espai reduït on amb prou feines s’hi encabeix un piano, un escriptori, una cadira i una estufa de llenya. Una de les parets compta amb una finestra des de la qual s’albira el llac. Refugi, cau o cel·la: l’habitacle recorda Walden de Thoreau. En la simplicitat de l’estança, el compositor practica la nepsis: la pràctica conscient i volguda del distanciament i del silenci atent, del despullament. Des d’Attersee, Mahler fou capaç de prendre la perspectiva necessària per compondre la Segona i la Tercera simfonies, entre 1893 i 1896.

La Tercera simfonia, que podrem escoltar amb la Gustav Mahler Jugendorchester, és una obra de dimensions colossals. Concebuda com un fresc sincrètic d’imatges preses de la natura i de la mitologia clàssica, el procés de redempció humana és el seu substrat. Amb textos de Nietzsche i del recull Des Knaben Wunderhorn, i amb un cúmul de referències musicals diverses, aquesta simfonia testimonia la digestió sonora dels horitzons de referència de Mahler des de la pràctica de la seva nepsis.

La Cinquena incorpora una estructura eminentment dramàtica. Composta a Maiernigg, a la vora del llac Wörthersee, en un refugi que emprà entre 1901 i 1907, si bé -i a diferència de l’anterior- ubicat en un boscatge espès, sense cap vista nítida més enllà de l’arbrat. Em demano si aquesta tria pot ser símptoma d’un creixent pessimisme antropològic que impregna i de què s’embeu, progressivament, la música de Mahler. Aquí, el col·lapse de l’aparellament d’esperança i precarietat característic de la seva música -paraules de Josep Casals– fa esclatar la nostàlgia i el temor a la barbàrie amb la seva màxima fúria i claredat estructural, constituint-la com una de les seves obres més cèlebres.