Gustau Violet, l’escultor de la terra

19.07.2018

El Museu de Sitges acull des del 6 de juliol fins al 21 d’octubre de 2018 l’exposició L’escultor Gustau Violet. Art, pensament i territori. La mostra, comissariada per Ignasi Domènech i Ester Baron, amb la col·laboració dels historiadors Èric Forcada i August Bover, té la voluntat de posar llum a l’artista rossellonès, figura pont entre la Catalunya del nord i la del sud.

Gustau Violet al Museu de Sitges | Foto: Museu de Sitges

Gustau Violet (1873-1952) fou un artista polifacètic, es formà com a arquitecte a París però exercí d’il·lustrador, dissenyador, ceramista, traductor, escriptor i dramaturg. Amb el temps, però, l’escultura passaria a ocupar el centre de la seva dèria artística. Tot i els seus primers temptejos per fer-se un lloc a la capital de l’art, ràpidament fugí dels imperatius de l’acadèmia i, a les antípodes, seguí el mestratge de la terra que l’havia vist créixer, donant forma, a través de l’escultura, a un sentiment de pertinença fortament arrelat al Rosselló. Violet, liderà, juntament amb d’altres artistes rossellonesos, i en el marc d’una segona Renaixença, el ressorgiment de la llengua i la cultura nordcatalanes a la vegada que perseguiren, fills d’aquell paratge, la conquesta de la modernitat.

Amb les seves escultures, Violet retorna a l’origen i se situa a l’inici dels inicis on senzillesa i matèria es fusionen i s’empelten per crear un llenguatge propi de connotacions primigènies. L’escultor, fidel a la terra, rebusca en l’arcaisme i en els camins de la tradició recull fruits de modernitat. El seu art parteix de la modèstia, d’una sobrietat conceptual que està obligada al triomf estètic, per això, la manca d’ambició de l’artista porta, malgrat el silenci que l’ha acompanyat sempre, a una empatia externa precisament pels seus pocs aires de grandesa; a un atractiu que, per ell mateix, desprèn grans dosis de teoria. Les portadores de taronges, la pagesa o l’àvia catalana constitueixen l’imaginari popular del seu entorn més immediat, que és el mateix a l’Empordà que al Rosselló i, amb el qual aconsegueix esborrar fronteres i traçar un pensament compartit a banda i banda de l’Albera.

De fet, Violet, propulsor d’un art regional de caire essencialista, construeix un espai de trobada on nord i sud del Principat confabulen, intercanvien i comparteixen un codi de valors que tenen en el mediterrani i en la recuperació dels cànons de l’ordre i la mesura el seu ideal estètic. L’anhel per crear un artesanat català de base popular, és a dir, la persecució d’un art de i per a tothom convertirien a Violet en una mena de menestral medieval per a qui les mans serien la seva única eina de treball.

Les seves anades i tornades a la Catalunya del sud, així com els artistes catalans que s’establiren a les viles de Prada o Ceret a la recerca d’inspiració i recolliment, farien que Violet compartís relacions amb noms de l’avantguarda del moment com Miquel Utrillo, Isidre Nonell, Joaquim Sunyer, els germans Oslé, Ismael Smith, Josep Clarà, Pau Gargallo, Enric Casanovas, Feliu i Francesc Elias, Joan Borrell i Nicolau, Juli Martí Solanes, Manolo Hugué, Josep Puig i Cadafalch, Josep Llorens Artigas, Miquel Paredes, Pau Casals, entre d’altres, convertint-se, per tant, en el més català dels francesos.

A més, Violet fou un artista compromès, tant a nivell artístic com personal, i sempre es mantingué fidel als seus convenciments regits per una humanitat desinteressada, reflex persistent en les seves obres. Combatent amb les causes injustes, es mobilitzà al costat dels aliats a la Primera Guerra Mundial i, més endavant, acollí i ajudà diversos artistes catalans enviats als camps de concentració francesos durant la Guerra Civil espanyola com Feliu Elias i Francesc Domingo.

Amb tot, a través de l’obra de Violet, la frontera es desdibuixa i esdevé afrontera, i amb ella la negació d’uns límits geogràfics presents tan sols en l’imaginari més que no pas a la realitat. Per això, l’exposició ha de servir, a més de donar a conèixer un artista molt desconegut, per posar en qüestió el propi concepte de frontera i entendre-la com un espai habitable, un reducte de cultura i patrimoni i, sobretot, un punt de trobada que, per se, integra i representa una doble riquesa, la de dos punts cardinals, nord i sud, que es miren, s’interpel·len i transgredeixen aquesta frontera per tal de superar-la i redactar una memòria comuna.