Guinovart, l’únic compromís possible

24.01.2019

Una efemèride pot acabar de moltes maneres, i l’Any Guinovart se’n va per la porta gran. La Fundació Vila Casas exposa fins al 19 de maig una mostra imperdible de l’artista, La realitat transformada, que reafirma que l’art de Guinovart encara pot parlar de tu a tu amb el nostre temps.

Fragment d’una fotografia de Josep Guinovart, l’any 1983 | Foto: Martí Gasull

L’any Guinovart va començar el desembre del 2017, i ha arribat el 2019 i encara dura, fins al punt que els seus propulsors han hagut de posar-hi fre. Després de 20 exposicions i moltes activitats més, Maria Guinovart, filla de l’artista i presidenta de la Fundació Espai Guinovart, i Àlex Susanna, comissari de l’Any, tanquen aquest període de reconeixement del pintor amb una selecció exquisida d’obres que s’exposen a la Fundació Vila Casas.

“Tot el que s’ha estat coent durant l’Any Guinovart desemboca aquí”, resumeix Susanna, que creu que aquesta mostra podria veure’s en “qualsevol dels museus més importants del món”. Tant el Centre d’art Tecla Sala com la Fundació Catalunya La Pedrera havien fet anteriorment una retrospectiva de Guinovart, però aquesta és la primera que es duu a terme des de la mort de l’artista. L’exposició La realitat transformada, comissariada per Llucià Homs, aporta noves mirades sobre el discurs plàstic del pintor i aprofundeix en el fet que, dotze anys després de la seva mort, l’obra de Guino segueix connectant amb les noves generacions de crítics i comissaris.

I no són paraules buides. L’exposició de la Vila Casas compta amb peces que podrien aparèixer avui en dia en qualsevol galeria d’art contemporani, com les instal·lacions Laberint (2001) i Passarel·la Bagdad (1997). L’artista i la Fundació Vila Casas ens sorprenen amb una exposició excel·lent on hi predominen les obres en gran format. El pintor brilla com un artista total, que pot fer pintura figurativa i instal·lacions, temes locals i universals, crítica social i investigació de materials, i fer gaudir al visitant com un nen petit.

Parlant d’infàncies, la Vila Casas fa també un pas més convertint una de les seccions dels Espais Volart en un apartat interactiu amb jocs dissenyats expressament amb temàtiques guinovartianes, que fan encara més polièdrica i completa la mostra i la seva conversa amb el públic. El recorregut de l’exposició no és cronològic, sinó que s’endinsa en la creació de Guinovart a través de temes, tècniques, èpoques i matèries, per explicar, en un instant final, l’extraordinària coherència d’aquest artista clau de l’avantguarda plàstica catalana de la segona meitat del segle XX.

“Aquesta exposició està absolutament pensada, no hi ha cap peça que no tingui una història darrere”, explica Maria Guinovart, que recalca l’especial homenatge que la mostra de la Vila Casas també fa a l’equip que va treballar amb l’artista. El comissari Llucià Homs deixa clar que no es poden entendre l’art ni català ni espanyol sense aquest pintor, i lamenta que “els artistes que van morir durant els anys de la crisi no s’han apuntalat, perquè tocava salvar els equipaments i es va deixar orfe el cànon de l’art català”.

“Contorn-Entorn” (1976), troncs intervinguts per Josep Guinovart i exposats la Fundació Vila Casas | Foto: Mercè Vila

La realitat transformada exposa una cinquantena d’obres de Guinovart que han vingut de llocs molt diversos, des de col·leccions particulars fins al Museo Reina Sofia, gràcies a la col·laboració de vint-i-cinc prestataris. Algunes de les peces destacades són Contorn-Entorn (1978), un conjunt que inicialment comptava amb cent trenta escultures, i que a la Vila Casas es redueix a setze, Cap de Franco (1960), La capella del blat (1993), i pintures com Brotxa bandera (1970) o Homenatge al pintor de parets (1964).

Per no parlar de la pintura matèrica d’Agramunt, el poble on va anar a viure durant la Guerra Civil espanyola i que tant el va marcar, fins al punt que és una referència constant en la seva obra. La terra d’Agramunt, que passa de ser un fet local a entendre’s de forma universal, és un element fonamental en Guinovart perquè assoleix la categoria de símbol, d’origen, de natura i de país. Com deia l’artista, “el compromís, l’únic compromís possible, és tenir consciència del món que ens envolta, exercir la crítica constant i aprofundir essencialment en el llenguatge: això farà possible la intemporalitat”.