Guillermo Fernández: “Un museu és un mitjà de comunicació”

Guillermo Fernández (Santander, 1968) va començar fent de personal de sala al Cosmocaixa l’any 1996, i va ascendir fins a ser guionista i productor d’exposicions científiques. Era l’època de Jorge Wagensberg, de qui es declara admirador: li va ensenyar que qualsevol mostra havia d’interactuar amb el visitant seguint la màxima de “hands on, mind on, heart on”. Després, Fernández va fer-se consultor de museus freelance i des de Tarragona, on ha viscut gairebé tota la vida, va crear l’empresa La màquina de hacer nubes. Ara publica el llibre El museo de ciencia transformador, un assaig optimista que marca el camí de la museologia del futur de forma escrupolosa i intel·ligent. L’entrevistem.

El punt de partida del teu llibre és que els museus són mitjans de comunicació. Per què?
Perquè tenen un llenguatge concret, el museístic, que els permet transmetre missatges. Aquest llenguatge disposa d’una sèrie de recursos propis que són els que fan que valgui la pena visitar una exposició. Al segle XX, l’aparició dels museus interactius dona lloc a un nou llenguatge museogràfic, basat en objectes i en fenòmens tangibles. Els museus es converteixen en mitjans de comunicació perquè ja no tenen una finalitat (ensenyar la col·lecció), sinó una funció comunicativa (transmetre un missatge utilitzant la col·lecció, o fins i tot sense tenir col·lecció). Per tant, tot i que els museus de ciència tinguin molts segles, entendre’ls com mitjans de comunicació és una concepció que comença a gestar-se al segle XX. Al segle XXI, estem davant d’unes entitats noves.

I què és ara un museu?
Ara un museu és l’espai de l’experiència tangible. Això és el seu core business. Originalment, la tangibilitat procedia de la peça de col·lecció. Era real, estava allà i fins i tot en alguns casos la podies tocar. Però a partir de finals del segle XX apareix amb molta força la tangibilitat del fenomen, que també és un aspecte real i palpable. I dona lloc als museus interactius. Però avui en dia els museus de col·lecció i els museus experiencials s’han integrat, i hem arribat a un concepte mixt pel qual els recursos museogràfics s’han fet molt més amplis. Aquesta tangibilitat situa la peça i el fenomen com a dos recursos de la mateixa importància.

Parlaries més de museu “experiencial” que no pas de museu “interactiu”?
He pensat molt en això, i si hagués de seleccionar alguna paraula, simplement diria “museu de ciència contemporani”. Perquè “experiencial” ens deixa només amb la tangibilitat del fenomen, i “de col·lecció” ens deixa amb la idea polsosa del museu tradicional. És difícil. Jo parlaria de museus contemporanis, espais que saben que tenen molts recursos al seu abast. Fer servir el terme “experiencial” estaria bé sempre que entenem que l’experiència al museu és absolutament global: inclou l’experiència hands on, heart on i mind on.

Quin valor té la peça autèntica dins del museu contemporani?
Quan van arribar els primers museus interactius, les peces van quedar marginades, però ara s’han revaloritzat. I això que als museus de ciència no cal tenir una peça única, com sí que passa amb el museu d’art. Podem tenir un meteorit encara que hi hagi 10 meteorits iguals. O podem tenir un ou d’un pelicà encara que n’hi hagi molts. Com a part d’una narrativa, unir l’experiència i la peça crea un resultat intel·lectual potentíssim. A més, no s’ha perdut aquesta fascinació per l’objecte. Hi ha un magnetisme especial entre nosaltres i una peça que ha viscut. Imagina’t que et dic: “Aquesta és la jaqueta d’un assassí en sèrie”. Te la posaries? Ens fa cosa! Els objectes conserven alguna qualitat, i això és importantíssim per accentuar certes experiències. Avui en dia un museu merament interactiu resulta incomplet. Molts estan incorporant peces.

Estem parlant de tot això, però la idea general de museu que la gent té dins del cap és molt clàssica.
No hem aconseguit vèncer la idea dels museus del segle XIX. En aquell moment hi havia gabinets de curiositats, i com que van patir saquejos, robaments i pèrdues, els museus van entrar en una dinàmica molt catalogada, descriptiva i disciplinada. Van deixar de ser espais de l’emoció, per convertir-se en llocs amb una col·lecció consagrada. Encara no hem superat aquesta idea. I mira que la paraula “museu” és molt potent etimològicament: significa “casa de les muses”, lloc d’inspiració! O sigui que el nom defineix perfectament el que els museus contemporanis volen ser, però la idea ha agafat una mica de pols. Fins al punt que els museus contemporanis s’esforcen per fer un branding que eviti aquesta paraula –“exploratorium”, “centre d’informació”, “centre d’interpretació”-. És una pena, perquè “museu” és un mot ple de potencial.

Alguns museus actuals s’han convertit en centres d’entreteniment?
Els museus de ciència contemporanis el que volen és aconseguir una experiència intel·lectual, però de vegades es queden a mig camí perquè l’estímul interactiu es converteix en una finalitat, en comptes d’un mitjà. Sovint es dona més prioritat a la part de fun science o entreteniment que altra cosa. És una deriva molt habitual. A darrere hi ha la intenció d’aconseguir quantitat abans de qualitat, perquè ara tot es mesura així. Però és més important posar el museu dins de les persones, que no pas les persones dins del museu.

També hi ha un gran debat sobre com quantificar aquesta qualitat.
Sí, és molt important. Per exemple, el número de visitants és un indicador quantitatiu molt rellevant, però no ens diu res de la qualitat de la visita. Ara estem veient el cas del Louvre, que ha rebut 10,2 milions de visites el 2018 i ha acabat rebentant. Això ens demostra que el número de visitants fins i tot pot afectar l’impacte qualitatiu. Arriba un moment en què no ens deixen gaudir del museu. Ara bé, quan parlem d’aspectes qualitatius, molts cops només fem referència a les enquestes de satisfacció dels visitant, i això tampoc ens diu gaire cosa. D’acord, ja tenim el nombre de visitants, que vol dir que el museu atrau; i ja tenim el qüestionari de satisfacció, que vol dir que el museu agrada. Però ens falta saber el més rellevant: el museu impacta i transforma?

Realment hi ha formes de mesurar-ho?
Sí, però són més complicades, com ara l’observació de l’experiència. Hi ha tècniques per valorar-la, però s’han de fer servir el més rigorosament possible. Per exemple, és importantíssim el nivell de conversa que suscita un grup visitant davant un mòdul. Els museus de ciència normalment es visiten en grup, i la conversa és un dels processos més reveladors de com està anant aquella experiència. És molt més complicat, però per donar una pista, podries valorar aquest nivell de converses amb diferents indicadors i això et donaria una idea de quin és l’impacte que aconsegueixes.

Dones importància a la conversa, però sempre se’ns ha dit que als museus hi ha d’haver silenci!
El museu contemporani demostra que la idea de silenci està superada. Ara ens basem en l’experiència social. Molt sovint hi ha recursos, com l’ús d’aplicacions per llegir o escoltar, que poden aïllar-nos completament. I el que busca el museu és que hi hagi una conversa, una relació! Gran part de la repercussió del museu es produeix en l’entorn social del visitant, i és importantíssim activar aquestes dinàmiques. El silenci no té lloc en un museu que suscita una experiència intel·lectual compartida. I fixa’t que això diferencia molt el llenguatge museístic d’altres tipus de llenguatges, com el cinematogràfic o el literari.

Si els museus són mitjans de comunicació, les exposicions sempre funcionen a l’hora de transmetre informació?
No, i menys avui en dia, que tothom porta un smartphone a sobre. El museu no funciona quan dona massa quantitat d’informació; i no cal que ho faci, només cal que sigui un estímul per la cerca de coneixement. Hem de tenir en compte que el visitant ens dedica un temps concret i una atenció limitada. Hi ha museus que sembla que visquin a l’era d’abans d’internet: aleshores sí que es justificava l’extensivitat, però avui en dia hem d’anar a l’aspecte del tangible, a la cosa distintiva. La resta de coneixement es pot trobar amb molta facilitat, fins i tot a la sala mateix, traient el mòbil i consultant-ho! Hi ha la intenció de ser complets, i al final acabem sent excessius. Deia Voltaire: “El secret d’avorrir és voler-ho dir tot”. Una de les claus d’una bona exposició és fer una bona tria de poques coses.

Quin paper tenen els professionals en tota aquesta modernització dels museus?
A mesura que el museu avança i ja no només fa unes funcions de conservació i exhibició, sinó que acaba sent una eina de comunicació, imagina’t com canvien els perfils professionals! Estem just al mig d’aquesta transformació complexa. Per exemple, és molt important que els museus, sobretot de ciència, comptin amb professionals de diferents àmbits: del periodisme, de la ciència, de l’enginyeria, del disseny. En el món dels museus hi estan arribant persones d’altres esferes. Els professionals de sempre intentem fer les coses el millor que podem per adaptar-nos a un sector en plena metamorfosi.

En canvi, en un moment del llibre dius: “Potser hauria de ser menys freqüent que professionals d’altres sectors de la comunicació abordin sense complexes projectes museístics.”
Sí, perquè passa sovint que persones de qualsevol sector tenen idees i es pensen que fer una exposició és quelcom evident o immediat. I clar, físicament una exposició ho aguanta tot: hi podem posar el que volem. Però jo reivindico que darrere d’una exposició hi ha d’haver persones formades d’una manera adient. Això no significa que no es puguin formar equips amb perfils d’altres professions, que ja passa. Però a l’hora de desenvolupar el llenguatge museogràfic, s’hauria d’admetre amb total naturalitat que existeixen especialistes. De totes formes, encara no hi ha hagut un procés d’academització de la tasca del museòleg contemporani. Estic segur que el conservador clàssic té el seu lloc assegurat.

El conservador té el seu lloc assegurat, però té les mateixes condicions assegurades?
És probable que no. Aquestes col·leccions que durant el segle XIX es van catalogar, precisament es van posar a dependre de l’Administració pública per tal de protegir-se dels robatoris. I clar, la feina del conservador va esdevenir molt estable, en tant que estava relacionada amb l’Administració. Però avui en dia el museu de ciència pot ser privat, pot ser corporatiu… Ser conservador és, més que mai, un ofici.

Al llibre diferencies els museus de ciència pensats a llarg termini i els museus de les administracions, pensats a curt termini.
L’Administració ha identificat els museus com un equipament. De vegades hi apliquen els mateixos procediments que una piscina municipal. Processos de licitació, concursos. Això pot donar moltes dificultats. Un projecte museístic necessita un procés d’incubació per ser rellevant; un equip intern que desenvolupi una idea tenint en compte les necessitats de cada localitat. Una ànima. Un museu s’assembla molt més a una entitat del Tercer Sector que no pas a una piscina municipal. Crear museus és una cosa que va sovintejar fa uns anys, quan des d’Europa es donaven molts diners. Semblava que per fer-ne un només calia demanar una licitació. I després no funcionava.

El problema és que molts museus han estat creats sense pensar en el servei que fan a la comunitat?
Totalment. La major part dels museus tenen els seus públics en el seu entorn més proper, i aquí és on han d’anar a buscar la rellevància, tractar de fer una cosa veritablement transformadora. Quan es construeix un museu de ciència en una comunitat que no en tenia cap,  la comunitat canvia i ja no torna a ser la mateixa. Passen coses irreversibles, transformacions socials. Però això necessita un gran coneixement del lloc, poques presses, una gran capacitat de feina amb gent molt implicada i amb un equip intern ben cohesionat. Insisteixo, una dinàmica que pot resultar més similar a la d’una ONG que a la d’una empresa. Encara que depengui d’una Administració pública.

Quan parlem de museus participatius, en realitat sovint parlem només d’exposicions participatives. Els museus ho són?
No podem quedar-nos amb la part naïf de la participació. “Deixa aquí la teva foto…”. Ser participatiu és un procés complicat i comença dins del museu mateix. S’han de buscar mecanismes que el facin més porós per tal que els visitants puguin participar dels mecanismes directius i sobretot estratègics. Alguns museus impulsats pel pedagog italià Francesco Tonnucci tenen un Consell de nens: els pregunten temes, inquietuds, coses que no entenen… S’ha de fer molt bé, però han aconseguit bons resultats. Fer això amb tot tipus de ciutadans permetria crear accions estratègiques a 10 anys vista, imagina’t! Si ens creiem els museus, hem d’aixecar la mirada, mirar a llarg termini i deixar que la societat ens ajudi. El sector cultural això ho pateix en general.

Ara que has mencionat la canalla. Què en penses de la diferenciació de continguts per infants i adults?
Hi estic en contra. És la dinàmica dels macarrons i el pollastre. Ens volen separar, però quan estem amb els nostres fills el que ens ve de gust és tenir una conversa compartida, que a més amb els nens té una dimensió fantàstica perquè és intergeneracional. Ens preocupem perquè els petits no s’avorreixin, però tenen moltes més facilitats que nosaltres per mantenir-se estimulats. M’agrada posar l’exemple de la platja. No hi ha pas platges per nens! És un mateix lloc on cada generació, i fins i tot cada persona, hi fa una cosa diferent. Podem conviure en el mateix espai. En els museus hem de buscar llocs comuns, i cadascú els viurà en el seu pla. L’exposició parlarà a tothom d’una forma diferent. Deixem que els nens entenguin el que vulguin. Si s’hagués de fer un museu adaptat, probablement seria pels adults, que tenim moltes més limitacions i prejudicis!

Quins museus de ciència catalans ens recomanaries?
Sempre pensem en el Cosmocaixa, i jo procedeixo d’allà i estic esbiaixat positivament. Però també tenim el NAT, el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, que és impressionant i està fent una gran feina, perquè el seu desplaçament al Fòrum era tot un repte. Els museus paguen car el tema de no estar centralitzats. El Museu de Terrassa, per exemple, de la xarxa MNACTEC, també fa una gran feina. També m’agradaria destacar la importància que tindran els museus corporatius de cara al futur. Cada cop són més.

Quina diferència hi ha entre un museu privat i un de corporatiu?
Els matisos són importants: el Cosmocaixa és un museu privat, però no corporatiu, perquè no parla de l’empresa. A Catalunya hi ha museus corporatius d’àmbits com el del vi i el cava, com les Codorniu del Penedès. A Espanya també hi ha museus del vi: a la Rioja, a Ribera del Duero. A Cornellà hi ha el museu Agbar, i a Barcelona el museu Grífols. Quan pensem en ells, ens els imaginem com grans estands corporatius, i molts cops no són així. L’empresa té la voluntat de comunicar la seva història, valors i inquietuds socials. Jo això també ho identifico com una aposta pel llenguatge museogràfic, perquè el sector privat no posa diners en res que no sigui viable. Si el llenguatge museogràfic no fos singular, efectiu, les empreses no s’hi interessarien. M’encoratja moltíssim això pel futur dels museus, perquè també representa una entrada de diner privat.

Ets molt optimista.
Sóc un convençut absolut de la importància dels museus de ciència. Penso que com a mitjà comunicatiu, està cridat a coses d’una gran rellevància. Aquesta és la meva aposta. Si aconsegueixo transmetre optimisme, ja estic content.