Guia per entendre l’exposició Màquines de viure a La Virreina

14.03.2018

Qui visiti El Palau de La Virreina trobarà fins el 20 de maig dues mostres de temàtica, mida i nivell d’exigència radicalment diferents. S’aconsella als visitants que comencin per la petita –One Year Women’s Performance 2015-2016- i que agafin forces per encarar-se a la gran –Màquines de viure-, interessant però extremadament complexa. Clàudia Rius les ha visitat i dona trucs a les persones que hi vagin per tal que entenguin bé el contingut.

“¡Bellvitge, Bellvitge!”, fotografia de Julián Álvarez amb Ginesa Ortega i Pedro Sierra com a protagonistes. Barcelona, 1979

Qui diu que la Rambla de Barcelona és només per a guiris? A la part alta hi trobem el Palau de la Virreina, centre cultural especialitzat en imatge, i tocant a Colom hi ha l’Arts Santa Mònica, institució d’art contemporani, espais per visitar també com a persones locals. Si hi ha algú que fa temps que no passeja pel centre, ja no té excusa. En concret, La Virreina proposa dues exposicions de temàtiques contemporànies a les quals s’hi ha d’anar amb una predisposició reflexiva.

Per una banda, a la petita Sala Miserachs exposa One Year Women’s Performance 2015-2016, projecte de l’artista barcelonina Raquel Friera basat en l’acció One Year Performance 1980-81 de Techching Hsieh. En l’obra del taiwanès, ell mateix es feia una foto vestit d’uniforme després de fitxar a la feina en un rellotge cada hora durant un any, fet que s’entenia com una crítica a la situació laboral dels artistes. Hsieh volia demostrar que a l’hora de fer art, la línia entre feina i vida personal queda diluïda.

Ara, Friera proposa tres desplaçaments a partir de la primera peça: per una banda, qüestiona què passaria si les obres mítiques de la història de l’art estiguessin fetes per dones; tot seguit, situa l’acció 35 anys més tard, posant el focus no en la feina de l’artista sinó en la feina domèstica i de cures, tema d’una actualitat innegable; i per acabar, desplaça el protagonisme individual i el converteix en col·lectiu. És per això que en aquesta sala hi veiem 12 dones diferents que es fotografien durant un mes mentre fan la feina reproductiva de cuidar la família i la casa.

D’altra banda, La Virreina acull un estudi de grans dimensions i de difícil comprensió: Màquines de viure. Flamenc i arquitectura en l’ocupació i desocupació d’espais. Els visitants han d’anar preparats per tal de no només observar el que s’exposa, sinó intentar trobar-hi relacions. No és fàcil. La mostra barreja teories sobre arquitectura, crítica social i representacions flamenques. És una exposició comissariada per Pedro G. Romero i María García que, tot i ser un repte, acaba resultant sorprenent gràcies a la novetat del discurs que es presenta.

El flamenc com a ball però sobretot com a cultura i forma d’entendre la societat és el fil conductor d’una exposició que, per cert, comença des del mig: el visitant farà bé de creuar ràpidament els primers passadissos per tal d’arribar a la sala zero, que es troba al centre i és la secció introductòria. Allà s’explica que Màquines de viure reflexiona sobre la diferència entre “viure” i “habitar” a partir de la traducció que Federico García Lorca va fer de la Machine à habiter, concepte de l’arquitecte Le Corbusier.

Tot això es relaciona amb l’experiència gitana. Com? Primer de tot, tenint en compte que la Internacional Situacionista (moviment format per artistes i intel·lectuals per combatre el capitalisme i l’opressió de classes entre els anys 1957 i 1972) va fixar-se en la manera de viure dels gitanos, encuriosits pel seu nomadisme i pel seu caràcter outsider.

Partint d’aquesta base, Pedro G. Romero i María García relacionen el pensament dels situacionistes amb diferents projectes d’habitatges socials que es van construir a Espanya, França i Portugal, i que es guiaven per una classificació diferenciada dels individus: alguns eren privilegiats i vivien en cases; d’altres no i vivien en habitatges socials. Els espais en qüestió també estaven destinats als gitanos, entesos al final com uns immigrants més. Aquesta seria la part de crítica social de l’exposició. Finalment, també es parla de la presa de consciència política dels artistes flamencs durant la transició espanyola. Una mostra difícil i repleta de material, que tant pot dur a reflexions interessants com deixar esmaperdut a l’espectador. Val més anar-hi conscienciat.