Guia cultural per votar el 28-A (III)

23.04.2019

Concebre la Cultura com quelcom aïllat de l’economia i la política és no entendre quin paper juga el sector cultural dins de les societats contemporànies. Malgrat tenir les seves dinàmiques internes i necessitar certes regulacions específiques, no és un sector impermeable als vaivens i necessitats de la resta de sectors econòmics. El sector cultural, com qualsevol altre sector productiu, necessita certa estabilitat financera, laboral i jurídica per assolir el seu màxim potencial. Sóc conscient que hi ha persones reticents a veure la Cultura en termes econòmics, però desenganyem-nos, en les nostres societats capitalistes avançades la Cultura ha esdevingut un sector econòmic més, tot i que potser és dels sectors més singulars que existeixen, doncs la seva naturalesa transcendeix allò merament econòmic. Cal remarcar que segons dades oficials, l’aportació del sector cultural al PIB espanyol l’any 2016 va ser d’un 2’5%,  gairebé el mateix que l’aportació del sector agrari, ramader i piscícola, que va ser d’un 2’6%.

La sala principal de L’Artesà, el teatre que s’acaba d’inaugurar al Prat de Llobregat.

Durant dècades, les necessitats específiques del sector cultural han discorregut paral·leles a la resta de necessitats econòmiques. No es fins fa relativament poc, amb l’auge internacional de les anomenades Indústries Culturals i de l’Economia Creativa, que ha sigut menester regular un règim fiscal i laboral específics per al sector cultural i s’ha descobert, oh sorpresa!, que encara quedava molta feina per fer. Els debats sobre els ensenyaments artístics, la fiscalitat cultural o les reclamacions de les organitzacions professionals del sector cultural han estat ajornats i silenciats sistemàticament, com també ho ha estat la necessitat d’actualitzar i revisar conceptes i drets clau com el de la Propietat Intel·lectual. En aquest tercer lliurament de l’anàlisi sobre les polítiques culturals recollides als programes electorals dels partits que concorren a les properes eleccions generals ens centrarem en les propostes que fan sobre propietat intel·lectual, fiscalitat i règim laboral cultural.

 

Règim laboral cultural

Una de les majors revindicacions del sector cultural ha estat, durant anys, l’adopció d’un reglament i una legislació laboral específica per al sector. Aquesta reivindicació històrica es va fer realitat a la legislatura passada. El setembre del 2018 el Congrés aprovava per unanimitat, fet gairebé inèdit en la política espanyola, la creació de l’Estatut de l’Artista després de mesos de treball de la subcomissió de cultura impulsada pel grup confederal de Unidos Podemos-En Comú Podem-En Marea. El resultat d’aquesta subcomissió va ser un esborrany amb 75 mesures algunes de les quals ja van entrar en vigor a inicis d’aquest any gràcies a un Real Decret Llei aprovat al desembre pel Govern de Pedro Sánchez i que, posteriorment, al gener del 2019, es va convalidar al Congrés també per unanimitat.

Malgrat tot, encara no està tot fet. Perquè l’Estatut de l’Artista tingui plena vigència caldrà tramitar-lo com a projecte de llei durant la propera legislatura, desplegar-lo i desenvolupar-ne les mesures i reglaments que se’n deriven modificant, si cal, les lleis que s’escaiguin. Si ens hem de refiar dels programes electorals, es de suposar que la unanimitat parlamentària exhibida fins ara es mantindrà ja que tots els partits, amb l’excepció de Junts per Catalunya, VOX i PACMA, que no en fan esment, es comprometen a desplegar i desenvolupar aquest nou Estatut de l’Artista després de les eleccions.

Un altre dels temes candents que s’arrossega des de fa anys és l’estatus dels Ensenyaments Artístics Superiors (EAS). A Espanya, tradicionalment, els estudis professionals de dansa, art dramàtic, conservació i restauració, disseny, arts plàstiques i música s’han desenvolupat en acadèmies desvinculades de les universitats com ara l’ESMUC, l’Institut del Teatre o l’ESDAP. Això propicia que, a diferència de la resta de titulacions superiors, els EAS no estiguin regulats per la Llei Orgànica d’Universitats del 2001 (LOU). Malauradament, tampoc tenen una legislació pròpia, sinó que jurídicament depenen de la Llei Orgànica d’Educació del 2006 (LOE), posteriorment modificada per la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa del 2013 (LOMCE). És a dir, a Espanya els Ensenyaments Artístics Superiors no estan regulats per la llei d’universitats sinó per la llei d’educació obligatòria.

Potser el món de les arts plàstiques i les belles arts és el que ha tingut, al nostre país, una vinculació més estreta amb el món universitari ja que podem trobar titulacions d’aquest tipus en nombroses universitats. De fet, aquesta vinculació tant estreta va suposar que quan s’estava implementant l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior a Espanya, el cèlebre Pla Bolonya, diverses universitats presentessin una denúncia contra les acadèmies superiors. La denúncia va acabar amb una sentència del Tribunal Suprem, al gener del 2012, que situa els EAS en un llimb jurídic que no permet reconèixer-los com a graus universitaris per bé que tampoc se’ls pot negar el seu rang de titulació superior.

Això comporta molts problemes als estudiants i titulats d’aquestes carreres a l’hora d’acreditar els seus estudis, ja sigui a l’estranger o davant de l’administració, impedint-los l’accés a determinades places, tràmits i ajuts públics. Alguns partits ofereixen trobar-hi una solució: tant el PSOE com En Comú Podem pretenen aprovar una llei específica d’Ensenyaments Artístics Superiors que ajudi a regular-los i ordenar-los jurídicament. ERC també creu necessari reorganitzar els ensenyaments artístics malgrat que al seu programa no explica com. Més enllà dels estudis superiors, tant En Comú Podem, com ERC i PACMA, creuen que caldria fomentar i incrementar la presència de l’educació artística en el sistema públic d’ensenyament.

La intenció del PSOE d’equiparar les carreres professionals dels cossos de funcionariat de protecció del patrimoni amb la de la resta de cossos de l’Estat o la seva proposta d’impulsar el programa Cultura Joven destinat a recolzar les carreres professionals dels nous creadors, són altres mesures destacades dins de l’àmbit laboral cultural. Per la seva banda, els Comuns volen establir un nou model de governança cultural dels equipaments públics mitjançant l’aplicació de normatives i regulacions que obliguin a establir contractes-programa per a la seva gestió i forcin la convocatòria de concursos públics per al nomenament de les seves direccions. Els Comuns també plantegen establir models de contractació pública per assegurar els drets dels treballadors culturals i incrementar el pes de l’administració municipal en el foment i difusió de la Cultura. Finalment, PACMA expressa la necessitat d’augmentar els programes de residències artístiques malgrat que no especifica què faria per aconseguir-ho.

 

Fiscalitat cultural

Passada l’època del debat entorn del 21% en l’IVA cultural, l’actual mesura estrella en el camp de la fiscalitat cultural és l’aprovació de la Llei de Mecenatge. Aquesta és una reivindicació tan històrica com la de l’Estatut de l’Artista dins del sector cultural, però malauradament, la Llei de Mecenatge encara no s’ha assolit malgrat que periòdicament la prometin els partits. Així doncs, un cop més, tots els programes electorals recullen, a excepció dels de ERC i PACMA, la necessitat d’aprovar aquesta llei tan important no només pel sector cultural, sinó també pel camp de la investigació científica i el sector de l’I+D+i.

La diferència cabdal rau en el grau de concreció i compromís envers aquesta iniciativa. Mentre que PP, PSOE, C’s, JxCat i VOX fan una menció genèrica a la necessitat d’aprovar aquesta llei,  prometent que recollirà diverses deduccions fiscals i mesures de reconeixement social envers els mecenes, els Comuns són els únics que exposen una proposta clara i específica: incrementar la deducció de l’IRPF del 25% al 60% i de l’Impost de Societats del 35% al 70%; possibilitar la dació en pagament de la quota autonòmica dels impostos estatals cedits per a finalitats culturals, i establir incentius fiscals tant per a la compra i donació d’obres a institucions públiques fins i tot, d’autors vius, com per a les donacions en projectes de micromecenatge.

Més enllà del que recullen en la seva proposta de Llei de Mecenatge, els Comuns també aplicarien deduccions de l’Impost de Societats a les petites empreses culturals. Al seu torn, la necessitat de regular el sistema de micromecenatge (corwdfunding) i microfinançament (crowdlending) també es recull als programes d’ERC i JxCat independentment de la seva opinió sobre la Llei de Mecenatge. A més a més, Junts per Catalunya defensa la recuperació d’incentius fiscals per a les donacions fetes a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i en proposa l’extensió a les donacions fetes a l’Institut Ramon Llull, a més de reclamar que la Generalitat pugui gestionar directament les subvencions estatals en l’àmbit cultural.

L’altra mesura estrella dins del camp de la fiscalitat cultural segueix sent la reducció de l’IVA. Tres partits són partidaris de rebaixar l’IVA cultural del tipus reduït actual (10%) al superreduït (4%): En Comú Podem, ERC i JxCat. El PSOE també busca una rebaixa d’aquest impost però a nivell europeu: defensa l’existència d’un IVA cultural específic reduït i únic per a tota la Unió Europea i, per tal d’assolir-lo, es compromet a impulsar una modificació de la Directiva europea sobre Impostos. Junts per Catalunya reclama, a més a més, una modificació de l’actual llei de l’IVA que clarifiqui definitivament la no subjecció a l’IVA de les subvencions culturals i gestioni els efectes retroactius d’una mesura que va posar en perill grans equipaments culturals del país a finals del 2017, quan el ministre Montoro va canviar la interpretació històrica que sempre s’havia fet d’aquesta llei i va decidir reclamar l’IVA d’aquestes ajudes amb efectes retroactius fins el 2012.

Pel que fa als pressupostos, el PSOE es compromet a augmentar progressivament la partida destinada a Cultura, malgrat no indicar-ne els percentatges, i ERC defensa una partida de, com a mínim, un 2% del total del pressupost de la futura República Catalana (recordem que el programa d’ERC confronta les polítiques que emprendria en la suposada República Catalana amb les que pot defensar, de moment, a les Corts Espanyoles, tal com vaig explicar en el primer article d’aquesta Guia Cultural per votar el 28-A).

En Comú Podem i JxCat aspiren a recuperar les aportacions estatals al finançament dels grans equipaments culturals consorciats de Catalunya (Liceu, MNAC, MACBA, etc.) que els darrers anys hem vist com s’han anat reduint. Ambdós partits també desitgen recuperar l’aportació estatal que li correspon a Barcelona com a capitalitat cultural i metropolitana, tal i com recull la seva Carta Municipal, i que es va deixar de percebre a l’època de l’alcalde Xavier Trias.

El PSOE presenta altres mesures a nivell fiscal com la creació d’un fons de capital risc per a les Empreses Culturals a través de l’Intituto de Crédito Oficial (ICO), la regulació de la venda i revenda d’entrades online per tal de protegir els drets dels consumidors, la creació de noves ajudes públiques per a creadors o la necessitat d’incloure clàusules de sostenibilitat en les ajudes i subvencions públiques per al sector cultural.

 

Propietat Intel·lectual

La Propietat Intel·lectual és un concepte jurídic i econòmic sobre el qual es fonamenta l’existència d’altres conceptes com la propietat industrial i els dret d’autor. Aquests conceptes no han existit al llarg de tota la història de la humanitat; de fet, són conceptes profundament vinculats i arrelats al sistema capitalista i a la seva concepció de la propietat privada. També cal remarcar que, actualment, els Drets d’Autor estan reconeguts com a drets fonamentals.

Tot i que a casa nostra no se n’ha parlat gaire, un dels debats més intensos a nivell europeu dels darrers mesos ha girat entorn de la reforma de la Directiva europea de Drets d’Autor. La nova Directiva va ser aprovada el passat 26 de març al Parlament Europeu i pretén actualitzar la legislació europea sobre Drets d’Autor a la nova era digital. Aquesta Directiva ha comptat amb nombrosos detractors i amb poderosos defensors; la teoria diu que ajudarà a protegir els interessos d’autors i creadors a Internet, però els menys convençuts afirmen que anirà a la contra de creadors i usuaris i que només beneficiarà als grans interessos de les Empreses Culturals i de la Comunicació. Els més malastrucs afirmen que la nova normativa minarà el funcionament d’Internet tal i com el coneixem, fins al punt d’arribar a una compartimentació mundial de la xarxa sotmesa, progressivament, a un control més estricte com ja passa a la Xina.

Sigui com sigui, els estats membres de la Unió Europea tenen un termini de dos anys per transposar la nova Directiva europea a les seves legislacions nacionals. Aquesta ha estat una de les directives més polèmiques mai adoptades al Parlament Europeu, així que m’atreveixo a dir que els propers anys serà un dels grans temes de debat públic. De moment, limitem-nos a observar què en diuen els programes dels partits cridats a gestionar aquest canvi normatiu a la propera legislatura.

La majoria coincideixen en que caldrà un debat en profunditat sobre el tema, només VOX i PACMA no es mullen al respecte. El PSOE proposa crear un Consell Estatal de la Cultura i la Propietat Intel·lectual per articular-ne el diagnòstic i les resolucions i Ciutadans defensa augmentar els recursos de l’actual Comissió de la Propietat Intel·lectual. Tant el PSOE com Ciutadans coincideixen en assenyalar que el millor seria la creació d’un organisme propi dependent del Ministeri de Cultura que s’encarregui de gestionar les polítiques en matèria de Propietat Intel·lectual i,  malgrat que C’s no especifica com hauria de ser aquest organisme, el PSOE proposa la figura d’una Oficina de Drets d’Autor que també s’encarregui de controlar el funcionament de les entitats de gestió de drets com la SGAE.

L’única proposat del Partit Popular en aquesta matèria és la creació d’una fiscalia especialitzada en perseguir els delictes contra la Propietat Intel·lectual, siguin de pirateria o d’espionatge industrial; en aquest punt, tindrien el suport de Ciutadans que defensa la creació de jutjats especialitzats en delictes contra els drets d’autor.

ERC reclama la transferència de competències en matèria de Propietat Intel·lectual a les Comunitats Autònomes i aposta per un codi europeu sobre la protecció de drets d’autor que unifiqui tots les polítiques de la Unió Europea en aquesta qüestió. Per la seva banda, Junts per Catalunya fa una crida genèrica a augmentar la protecció de la Propietat Intel·lectual sense especificar-ne com ni cap a quin sentit.

Finalment, els Comuns són els més revolucionaris i defensen la creació d’una nova Llei de la Propietat Intel·lectual que derrogui l’actual llei vigent, la popularment coneguda com a “Llei Sinde-Wert”. La nova llei hauria de revisar el concepte de cànon i el seu sistema de finançament, actualitzar els mecanisme de lluita contra la pirateria i reformar les Societats de Gestió de Drets dependents de l’Estat. Els Comuns deixen clar en el seu programa que són entusiastes de la cultura lliure: defensen explícitament el dret a la còpia privada i l’adopció de llicències copyleft per a tots els continguts sorgits o creats des de les administracions públiques. En aquest sentit, aposten per la implementació de clàusules que assegurin que les inversions públiques destinades a la producció, promoció i/o difusió d’obres de qualsevol tipus subjectes a drets de propietat intel·lectual siguin públiques de debò i es difonguin i publiquin sota formats de llicències lliures. Igualment, prometen posar sota domini públic tots els fons propietat o en dipòsit de les institucions públiques si governen.