Guia breu per prohibir les manifestacions de Vox

11.12.2018

Les darreres setmanes ha aparegut un debat que no farà més que créixer: es poden prohibir les manifestacions de l’extrema dreta? L’auge de Vox i la voxització de PP i Cs està instal·lant una manera de protestar a Catalunya importada dels temps d’ETA al País Basc que consisteix a mobilitzar quatre gats feixistes per provocar ràbia, caos i reaccions contraproduents entre els demòcrates, tot plegat aprofitant el biaix ultradretà del poder judicial que els protegeix. Després d’aquests episodis sempre passa el mateix: els feixistes s’emparen en el dret a manifestació sabent que la pràctica totalitat d’opinadors “de centre” els donarà cobertura. En canvi, el petit reducte que els vol vetar l’espai públic, tot i que creixent, no sap o no s’atreveix a explicar el fons filosòfic de la seva postura i s’empara en una proclama ambigua del tipus “a l’extrema dreta no se l’escolta, se la combat”, que naufraga miserablement contra els pressupòsits liberals de la majoria. És el moment de treure la pols a un assaig tant clàssic com polèmic del filòsof Herbert Marcuse titulat “Tolerància repressiva”. Simplificant, Marcuse creu que als febles se’ls ha de deixar parlar i als forts no. Per què?

Els Mossos carregant a Girona el 6 de desembre del 2018 | Foto: Marina López / ACN

En tant que teòric marxista, Marcuse va ser un dels pares de la New Left, un corrent ideològic que es va establir a les universitats progressistes americanes als anys 60 i que encara regna, molt més centrada en qüestions d’identitats, cultura, i drets civils que en l’anàlisi en clau de classe. La idea de Marcuse és simple: “la funció i el valor de la tolerància depenen del nivell d’igualtat de la societat en què es practica”. Per aquest pensador alemany que va emigrar als Estats Units fugint del nazisme, la conversa racional i lliure en cerca de la veritat que somiaven els liberals clàssics com John Stuart Mill és l’ideal polític. El problema és que en les condicions socials en què vivim és del tot impossible. En el context que dibuixa Marcuse, els aparells ideològics de l’estat que ens eduquen de petits –escola, periodisme, entreteniment- i les regles del joc polític i econòmic, han dissenyant un terreny de joc que afavoreix a la dreta. Si el debat polític fos un partit de futbol, a occident, avui, allò que en diem neoliberalisme jugaria a casa amb l’àrbitre comprat. Per paliar aquestes condicions desiguals en el combat d’idees, el filòsof defensava que una tolerància veritablement alliberadora implicaria donar altaveu a les veus progressistes i coartar a les veus repressives.

La idea de Marcuse és subversiva perquè toca cordes sensibles però, al mateix temps, assenyala camins clarament antidemocràtics. Oposat frontalment al relativisme, el filòsof estava convençut que la distinció entre opinions legítimes i opinions pernicioses “es pot fer racionalment i atenent bases empíriques per qualsevol que hagi après a pensar de manera autònoma i racional”. Però, ai las, qui són aquests pensadors il·lustrats en un món que fabrica autòmats conservadors anestesiats pel consumisme? Marcuse és sincer i pessimista: “segurament només seran uns pocs i no necessàriament els representats escollits pel poble”. L’atzucac és considerable: convençut que els poders fàctics han trucat el joc en favor seu i que la llibertat d’expressió absoluta afavoreix a la ideologia dels forts, segur que ell i altres escollits com ell podien veure-hi més enllà, Marcuse es veu obligat a confiar en un filòsof rei que decideixi qui pot i qui no pot manifestar-se.

Sortir del trencaclosques de Marcuse és impossible perquè el món es pot veure de dues maneres alhora i les dues són certes: d’una banda, tenim un sistema jeràrquic basat en la raó i la meritocràcia, en què les bones idees i els esforços adequats obtenen el rèdit que mereixen i tothom se’n beneficia. De l’altra, vivim en una lluita de poder en què els guanyadors deixen de banda la justícia i aprofiten la seva força per assegurar privilegis injustos i normalitzar esquemes que els afavoreixen. Les dues mirades tenen part de raó. A occident, la llibertat d’expressió i la tolerància, mentre no se sobrepassi la violència, són el punt cec ideològic fora del qual no es pot pensar, allò que tots creiem quan no creiem en res. Però també és cert que cada cop que es prohibeix quelcom assenyalant-ho com a “discurs de l’odi” estem sent marcuseans: intervenint en el lliure mercat de les idees en nom de veritats superiors. La tolerància repressiva no ens queda tan lluny.

No resoldrem en aquest article la tensió ancestral entre veritat i democràcia. Però és interessant –i preocupant- veure com l’auge de l’autoritarisme que està escombrant les democràcies occidentals fa visibles les costures d’un sistema que fins ara havia funcionat amb el pilot automàtic. Perquè les democràcies no moren, se suïciden, i estem assistint a un desmantellament des de dins que fa perfectament plausible la idea que la majoria esculli a líders cada cop menys democràtics. El debat sobre si prohibir o no les manifestacions de Vox ens fa present una realitat urgent: els valors forts acostumen a tenir més capacitat de seducció política que els valors tous. Ara per ara, la dreta il·liberal està guanyant terreny gràcies a la incompareixença dels contraris que han oblidat que, al marge de repetir que la democràcia liberal és bona, cal saber explicar per què i, si pot ser, que faci venir una mica de trempera.