Guerra, pàtria i herois

2.11.2017

El Teatre Akadèmia ens invita a reflexionar sobre els efectes devastadors de la guerra, gràcies a Yes, potser, una gens fàcil proposta de la dramaturga francesa Marguerite Duras. Tres inquietants personatges erren per un món apocalíptic buscant el que els queda de la seva humanitat. Fins al 19 de novembre a la sala de l’Eixample.

Imatge promocional de ‘Yes, potser’, de Marguerite Duras es podrà veure al Teatre Akadèmia

Acostar-se al sempre interessant Teatre Akadèmia aquests dies de fervor patriòtic (de tots els colors) i d’incertesa general per un desenllaç ignot, requereix una forta dosi d’entrega i una alta quota de predisposició i concentració. Perquè la proposta que ens ofereix la petita sala de l’Eixample barceloní, Yes, potser, no és gens fàcil, com tampoc ho és la complexa personalitat de la seva autora, Marguerite Duras, que queda plasmada en cada acotació de l’obra.

Yes, peut-être (en la versió original, escrita el 1968) és una tragèdia dura i depriment, ambientada en un món post-nuclear, on les persones ja no són persones i on la terra s’ha transformat en un horitzó erm, inhòspit i terriblement angoixant. En aquest medi deambulen tres personatges anònims: dues dones i un soldat, mancats d’història i de memòria, que intenten narrar, amb un llenguatge fràgil i primari, l’horror i la catàstrofe de la guerra, perquè nosaltres, el públic, la societat que representem, puguem entendre com s’és un supervivent d’un conflicte apocalíptic i quins són els seus resultats.

Andrea Segura, la directora, a fe que ha sabut traslladar a escena aquest univers asfixiant de què Duras s’ocupà a la seva prolífica carrera com a novel·lista, dramaturga, guionista i directora de cinema: les passions humanes, la guerra, la memòria, l’oblit i el dol. Aquest escenari d’ofec és literal, ja que els tres protagonistes apareixen amb unes inquietants màscares de gas que dificulten la parla però que, malgrat tot, intenten pronunciar monosíl·labs i algun mot escadusser. L’espectador percep, sense embuts, com els costa respirar a través d’aquestes pròtesis de goma que els esclafen el rostre i els priven l’alè.

El triumvirat Guerra-Pàtria-Heroi pren cos amb els actors Txabi Grass, Anna Casas i Alícia González Laá, que es fiquen de forma opressiva en la pell de tres éssers impotents i emocionalment castrats. Amb aquesta predisposició de què fèiem gala a l’inici, cal no desesperar i submergir-se en el món surrealista que creen, i deixar-se portar per una cadència lingüística (l’autora juga amb una deconstrucció de la sintaxi, amb frases curtes, a voltes sense sentit ni coherència, i precedides o finalitzades amb el yes del títol) que aquí pren un paper cabdal, gràcies a la traducció d’Albert Tola, que marca la voluntat de l’escriptora de crear un llenguatge post catastròfic. Així, la involució dels adults, que gairebé han oblidat la parla, es tradueix en un discurs pueril. Les criatures, amb les seves limitacions  i manca de recursos, ens relaten de manera ingènua –però esgarrifosa- la pèrdua de tota una civilització i, en conseqüència, de la nostra història.

Punt i a part es mereix l’espai escènic i la il·luminació, creats per Roger Orra: una platja de sorra blanca finíssima, on s’arrebossen com a croquetes els personatges. Elles parlen, es mouen, interactuen de forma pausada. Ell, malmès i desfet, resta abandonat a terra, d’on a penes s’aixeca per balbucejar mots incomprensibles. Feia temps que una escenografia tan simple no podia ser més efectiva. Traspua calor, traspua desert, traspua angoixa i traspua brutícia. Mèrit, aquest, d’Agatha Cape, que s’encarrega de la caracterització mitjançant uniformes de camuflatge, i de la pols, molta pols. No sabem si ella també firma el maquillatge, ja que encara subratlla més la deriva moral i física de les dues dones i del soldat.

“És –assegura la directora- una obra profètica escrita fa 50 anys, que vol advertir de la recuperació de la memòria històrica i de la resistència en un mon on la bel·licositat és directament proporcional a l’ego, el fanatisme i a la megalomania d’aquells que ostenten el poder”. Tristament profètica, ben cert, tenint en compte que la nostra sort està en mans de líders planetaris amb més testosterona que matèria grisa.

Cal estar atents i amb els cinc sentits activats per poder seguir aquesta arriscada peça perquè, malgrat ser breu (una hora i escaig) requereix concentració. Potser no és la millor recepta per evadir-se una estona, però Yes, potser invita a reflexionar sobre conceptes com deu, la pàtria, l’honor, la igualtat, la llibertat…que, en els temps que corren, no només no fan nosa sinó que prenen més rellevància que mai.