Guanyar el premi Llibreter: Alícia Kopf, Raül Garrigasait i Eva Baltasar

14.06.2019

Aquest dilluns es concedeix a la Sala Gran del Teatre Nacional el premi Llibreter, que enguany compleix vint anys. Amb motiu d’aquesta celebració, Núvol dedica una revista en paper al premi i als guardonats d’enguany, que s’encartarà amb el diari ARA el divendres 21 de juny. Hem parlat amb els guanyadors de les darreres tres edicions.

Eva Baltasar, Alícia Kopf i Raül Garrigasait.

La concessió del premi Llibreter ha recaigut en els darrers anys en autors que s’estrenaven en la novel·la. Hem reunit Alícia Kopf, que va guanyar el Llibreter 2016 amb Germà de gel (L’Altra Editorial), Raül Garrigasait, premiat el 2017 per Els estranys (1984) i Eva Baltasar, distingida per Permagel (Club Editor). Tots coincideixen a dir que el premi Llibreter els ha canviat la vida.

Bernat Puigtobella: Com us ha canviat el Premi Llibreter?

Alícia Kopf: Al principi no era gaire conscient del que passaria. Ni tan sols sabia que es podien acumular premis. Pensava que si havia guanyat el Documenta no podia tenir-ne més. Em va sorprendre el reconeixement que suposa aquest premi i el respecte que té pel fet de ser un premi independent que donen els llibreters. Això et dona un plus de credibilitat pel tipus de premi que és. Després han anat passant coses amb el llibre. Hi ha hagut molta promoció i ja hi ha nou traduccions de Germà de gel. Quan escrivim una òpera prima no sabem què passarà. Ha estat un viatge increïble.

Raül Garrigasait: Per mi va ser important perquè venia de l’assaig i sempre he entès l’escriptura com una cosa entre l’assaig i la ficció. En els meus assajos hi ha elements narratius i en la novel·la hi ha elements assagístics. El premi em va servir per descobrir que l’assaig no existeix i la novel·la sí. L’assaig pot tenir crítiques a la premsa però no té una visibilitat comparable amb la novel·la. Amb l’assaig tinc la sensació que tinc una tècnica, que tinc una veu més o menys feta, un registre. En canvi, quan em poso a escriure obres de ficció, cada obra és un experiment, cada obra és la recerca de la manera de fer aquella obra, la recerca d’una veu. Aquest pas, que sempre havia volgut fer, era un pas difícil. Hi ha una qüestió de seguretat. Naturalment, quan fas això i després reps un premi com el Llibreter, obtens seguretat. Seguretat en el sentit de provar. Va bé provar-ho, experimentar, és útil. Hauré d’inventar noves maneres de fer ficció. El premi ha estat tota una empenta.

B. P.: És interessant perquè l’Alícia venia de l’art i va provar l’escriptura, el Raül venia de l’assaig i va provar la novel·la i tu, Eva, venies de la poesia i vas entrar en la narrativa.

Eva Baltasar: És un premi que ni el contemplava. Als premis de poesia que tinc sempre m’hi havia presentat. Quan la meva editora, la Maria Bohigas, em va trucar per dir-me que m’havien donat un premi, em va sortir de dir: “però si jo no he concursat!”. És un premi que et cau del cel. A més a més, és el premi dels llibreters, que són els que acullen la literatura a casa seva, els que recomanen. Va ser un gran impuls. És un llibre que arriba a tot arreu. De cop i volta apareix a totes les llibreries. Hi ha gent que compra el Premi Llibreter, sigui el que sigui. Et dona certa seguretat. La novel·la era una mena d’experiment, que ara vull seguir fent. Per contra també va sorgir una mena de requeriment mediàtic que, encara que és normal, m’allunyava del que volia seguir fent, que era escriure.

B. P.: Aquest requeriment mediàtic us ha ajudat a entrar en contacte amb els lectors? Gent que no us coneix us ha escrit? En aquest sentit, tu, com a poeta, segurament havies tingut un nombre reduït de lectors. El premi és una altra manera de connectar amb els lectors.

E. B.: M’ha sobtat que, de cop i volta, es digui que ha aparegut una nova veu. Una nova veu? Per l’amor de Déu. Però si fa quinze anys que crido des de la cova de la poesia, que no se sent. El premi fa que el llibre arribi i es doni a conèixer. La narrativa és la reina.

Eva Baltasar. Foto: Ester Roig

B.P.: Tots heu estat traduïts. Els estranys, al castellà. Permagel, que és el títol més recent, ja acumula sis llengües. Surt a la tardor en italià i el 2020 en anglès. Tu Alícia, a nou llengües. Com ha estat l’experiència de viatjar amb el llibre?

A. K.: Molt positiva. He tingut la sensació que ha estat el meu germà, a qui dedico el llibre, el que m’ha portat de continent en continent. He anat a Amèrica del Sud, als Estats Units, a Irlanda, a Anglaterra. M’ha portat a unes experiències que eren impensables. Estic molt agraïda als lectors, als premis i al meu germà per la inspiració que em va donar. Tinc la sensació que gràcies a ell he viscut una aventura èpica.

B.P.: Alguna anècdota de l’estranger? Alguna cosa que t’hagi sorprès?

A. K: M’ha sorprès la qualitat dels lectors i la increïble logística dels festivals anglosaxons, com el Hay-on-Wye (Gal·les), on els lectors surten corrents a comprar el llibre i sense cap mena de pausa ja estàs signant exemplars. El Hay és una mena de Glastonbury, de festival de rock, però dedicat a la literatura. Es fa al mig del camp, la gent va amb botes. Em va sorprendre l’eficàcia i la implicació dels lectors, tot l’engranatge tan ben organitzat. Quan un llibre va bé et conviden a molts festivals. Les invitacions van caient i tu normalment vols escriure i viatjar interromp el procés d’escriptura. Hi ha una llegenda urbana d’una escriptora que va acabar vivint de festivals, anant d’un lloc a l’altre. Hi ha un moment en què s’ha de dir prou per tornar al que realment importa, que és escriure.

B. P.: Dos de vosaltres, Raül i Eva, heu estat convidats a la Feria de Buenos Aires. Quina valoració en feu?

R.G: Va ser molt interessant veure què era la fira. Hi anava amb la idea que seria una mena de fira de Frankfurt, molt pensada per a professionals, i no és així. És una fira molt popular, amb un públic molt jove, amb masses de gent jove remenant llibres en un recinte enorme. Una cosa molt interessant de l’estand de Barcelona era que els actes començaven amb les cadires buides i a mesura que anàvem parlant s’anaven omplint. El públic que teníem era, generalment, un públic verge que venia a escoltar. El millor regal és poder accedir a un públic que no et busca a tu però que et troba i t’escolta. El viatge a Buenos Aires també va ser interessant per conèixer la vitalitat del món editorial argentí, que funciona d’una manera molt autònoma. És un ecosistema propi i des d’aquí no en som conscients.

Alicia Kopf. Foto: Ester Roig

B.P.: La dimensió del sector editorial argentí és comparable al català. Allà un editor ven mil llibres i ja és un best-seller. Tenen ja té una dinàmica pròpia i poden prescindir del que es faci a Espanya.

R G.: El discurs inaugural de la fira va ser d’una antropòloga –Rita Segato– que parlava d’això. Del fet que per un autor argentí el reconeixement arribava a través de Madrid. Un autor argentí que només publica a Buenos Aires no obté fàcilment el reconeixement europeu i internacional. És molt interessant veure aquestes relacionals colonials, com ells hi treballen i hi reflexionen.Una de les gràcies de Barcelona és que es va presentar com la capital global de la cultura catalana, amb gent de tot el territori. Una de les coses boniques que podrien passar és que hi hagués una relació directa entre Barcelona i Buenos Aires. Que no calgués passar per Madrid per arribar allà. Ara l’entrebanc principal és que amb la devaluació del peso els llibres d’importació a l’Argentina són caríssims.

E. B.: A mi em servir per adonar-me de la magnitud del món editorial. Sembla que els que som importants som nosaltres, els autors, i allà vaig entendre que el que és important és el llibre. M’hauria agradat fer lectures en català. Vaig trobar a faltar llegir en veu alta. Jo no soc oradora. El millor que puc oferir és el que he escrit.

 

B.P: Als països llatins no hi ha tanta tradició de llegir en veu alta com al món protestant.

A.K: A Anglaterra tothom esperava que llegissis. I també hi ha un format de presentació en què s’espera que siguis capaç de fer un  espectacle entre el stand-up comedy i el Ted Talk. Hi ha públics que esperen aquest format. Existeix un tipus d’autor molt àgil, molt sagaç i amb molt sentit de l’humor que ja s’ha especialitzat en aquest format. I a més a més, és bon escriptor. M’he trobat més d’una vegada en un teatre ple –sense que m’hagin avisat– amb un públic que s’esperava que fes aquesta mena d’espectacle amb bromes. Per sort hi havia altres autors que podien complir aquest rol. Autors que, de fet, venien amb la seva intervenció preparada. Hi ha qui és graciós, que serveix per a aquest format, però considero que el que puc oferir és la meva escriptura. Puc expressar-me clarament, però el gènere còmic no és el meu. Hi ha molts formats de presentació literària. Et pots passar tota la promoció preparant textos per a xerrades. Les respostes a les entrevistes, els textos que et demanen els festivals, els textos que et demanen des dels premis que t’han donat. Es genera una mena de paratext.

B. P.: Com creieu que el Premi Llibreter us ha inserit en l’entramat de la societat literària catalana? Existeix aquesta societat, però?

E.B: Per mi és una societat que està en la mirada dels altres. Quan em requereixen, vaig cap allà, participo en el que calgui.

R. G.: La societat literària pròpiament és molt petita. El que passa és que hi ha un moment en què els escriptors surten de la societat literària i passen a la societat mediàtica. Formen part de tertúlies, tenen una opinió sobre totes les coses. En el meu cas, el Premi Llibreter sí que m’ha servit per estar més present en aquesta societat literària, tot i que ja venia del món editorial i tenia amics en aquest món. En aquest sentit, el premi no ha estat el gran canvi. El gran canvi han estat els lectors.

E. B.: El Llibreter és un pont que et conecta amb molts lectors. Arran del premi he anat a molts clubs de lectura, que era una cosa que no coneixia. És el que més gaudeixo.

R. G.: Els clubs de lectura són dels pocs llocs on es diu la veritat sobre els llibres. Et pots trobar gent que et diu que el llibre no li ha agradat i tenir al costat algú que li debat l’opinió. Els clubs de lectura i els lectors solitaris són la bases de tot. Són el que dona sentit al llibre.

E. B.: El protagonista en aquest món és l’autor i als clubs de lectura, en canvi, és el llibre.

Raül Garrigasait. Foto: Ester Roig

B.P.: Què esteu escrivint ara mateix?

E. B: Ara mateix escric simultàniament les dues novel·les que donen continuïtat al tríptic que va obrir Permagel. En tinc una de força avançada que ara està dormint i he començat la tercera part, que està prenent molta força. Es titulen Mamut i Boulder.

A. K.: Estic enllestint els preparatius per a una nova exposició –Speculative intimacy– que s’inaugurarà al juny a la Galeria Joan Prats. Les exposicions em serveixen per avançar material i aprofundir en allò que estic escrivint. Fa un temps, uns dos anys, que treballo amb un nou llibre, que vull reprendre quan acabi l’exposició.

R. G.: Aquest any soc escriptor convidat a L’Avenç, on estic fent una sèrie titulada País barroc. Un article al mes. Per a mi és un exercici per fer literatura de records, per treballar aquell punt entre memòria i ficció que és difícil de precisar. També és una manera de posar sobre la taula –ja veurem com queda– una mena de reconstrucció a partir de les coses que he fet. Per exemple, les tradicions literàries, tant les de la meva llengua com les que he treballat com a traductor. És una sèrie que posa en relació llocs amb literatures i algunes persones importants. Coses que en principi poden no tenir res a veure, de vegades, creen moments de sentit.

 

Etiquetes: