Grup d’actors esclata al TNC

4.04.2018

El TNC estrena Que rebentin els actors, un text escrit i dirigit per l’autor, actor i dramaturg uruguaià Gabriel Calderón. Secrets de família, memòria històrica i viatges en el temps en una comèdia esbojarrada. La cosa promet. Es tracta d’un text encarregat per Le Théâtre des Quartiers D’IvryParisFrance amb traducció al català de Xavier Pujolràs. Es podrà veure fins al 29 d’abril a la Sala Tallers.

‘Que rebentin els actors’, un espectacle escrit i dirigit per Gabriel Calderón. © May Zircus / TNC

Xavier Albertí va introduir l’espectacle, com sempre fa a les rodes de premsa del TNC, explicant, en aquest cas, com va conèixer Calderón, quan el primer dirigia l’àrea de creació de l’Institut Ramon Llull, i es trobava a Montevideo veient teatre, fent contactes i a la recerca de futurs nous talents teatrals. Albertí va aconseguir que el deixessin viatjar El Teatro Circular, i un cop dins va trobar-se amb Gabriel Calderón i aquest va exclamar, “Ah, vos sos Xavier Albertí!”. El director del TNC només té elogis per la dramatúrgia de l’Uruguai, sempre a l’ombra, en certa manera, de la veïna Argentina, i en destaca un altre creador, Sergio Blanco. Que rebentin els actors és una coproducció del TNC amb Bitó, que ja és un vell conegut de Calderón, que ha visitat Girona i Salt en diverses ocasions: com a dramaturg a Mi muñequita (TA 2008) o com a intèrpret a La ira de Narciso, de Sergio Blanco (TA 2016). Josep Domènech, coproductor de l’espectacle i present a l’acte, va limitar a mostrar la seva satisfacció de comptar, un cop més, amb Calderón.

Esta obra no habla de la dictadura”, és una de les primeres coses que ens diu el dramaturg a la presentació. El títol ve d’una entrevista que se li va fer a José Mujica (president de l’Uruguai del 2010 al 2015), sobre quan creia que es resoldria el tema de la dictadura i els desapareguts al seu país: “cuando revienten los actores”. És a dir, quan tots els protagonistes dels fets (militars i tota la pesca) hagin desaparegut. “Me encanta cuando una sala revienta“, continua Calderón, és a dir, quan mitja platea aplaudeix i l’altra no, o quan hi ha desercions massives durant la funció. L’autor i director promet que veurem els actors de l’espectacle molt nerviosos, perquè els elements amb els que juga Calderón són la confusió, el caos i la saturació. “Cuando un actor me pregunta algolo saturo a palabras“. El dramaturg diu que va tenir dubtes quan se li va proposar de dirigir actors d’aquí i fer l’obra en català, però aquests es van esvair a la primera setmana. “El catalán pega más fuerte“, confessa, admetent que un “tarat!” té molta més força que un “tarado!”. Com sempre succeeix, ara que Calderón ja està “gairebé enamorat” (de la llengua catalana, del seu repartiment i del TNC) és quan li toca marxar.

Bruna Cusí i Francesc Ferrer en una escena de ‘Que rebentin els actors’. © May Zircus / TNC

Els actors reconeixen, alguns més d’altres, les dificultats que han tingut per agafar el to que els demanava Calderón, però que han entrat amb ganes al joc teatral que els proposava el director. Calderón bromejava amb els anglesos, que expliquen com Harold Pinter els va ensenyar que un personatge sempre té tres nivells: allò que diu, allò que pensa i allò que fa. “Mis personajes tienen los tres niveles igual!” bromeja l’uruguaià, ja que l’acció va en paral·lel al pensament i la parla, no hi ha diferències. “Hem treballat molt l’emocionalitat i l’energia”, explica Francesc Ferrer, en el paper d’un enginyer de física quàntica que dissenya, com aquell qui no vol la cosa, una màquina del temps per a la seva xicota. Bruna Cusí, una altra de les protagonistes de l’espectacle, diu que el text és com un partit de ping-pong, on no et pots despistar en cap moment, i estableix paral·lelismes entre el silenci i la reivindicació de la memòria històrica que necessiten tant una societat com una família. Lina Lambert somreia, amb la seva flegma tan britànica, i ens deia que la seva família no té absolutament res a veure amb la de l’obra. “Tenemos mucho miedo“, continuava Calderón, “però no porque no les guste a ustedessinó porque no lo sepamos hacer“. “És un tsunami d’obra”, afegia Imma Colomer, confessant-nos que aquest procés de creació ha sigut diferent de tot allò que ha fet durant la seva carrera: sense assajos de taula i sense parlar massa, director i actors s’han tirat a la piscina. Calderón afegeix, irònic, que els uruguaians van aprendre a fer teatre amb Margarida Xirgu, que els deia: “No me expliquenHagan!”.

Que rebentin els actors parla de la família i de la memòria, sí, però Gabriel Calderón defensa que la utilitat de la memòria és aconseguir que passi alguna cosa avui, aprofitar-la per l’ara i l’aquí. El mateix autor i Xavier Pujolràs, assistent de direcció i traductor de la peça, van decidir no adaptar el text i passar l’acció a Espanya i parlar del franquisme, perquè aquesta ja és una obra profundament política, tal com és. La dificultat de saber “la veritat”, tant en una família com en una societat, està íntimament lligada amb la voluntat de recuperar la memòria: “No es un libro lleno de datos. La memòria es vida”. Calderón escriu teatre perquè li agraden els actors, ens diu per tancar l’acte, si no es limitaria a escriure relats o novel·les. Esperem, així doncs, que rebentin els actors. I nosaltres que ho puguem veure des de la platea.