Jordi Graupera i el repte de convertir Barcelona en una ciutat global

4.06.2018

El març del 2018, el filòsof Jordi Graupera presentava la iniciativa Primàries Barcelona 2019 amb l’objectiu de crear una llista unitària independentista per a les eleccions municipals. Les Primàries permetrien escollir els representants públics a partir del suport social que cada candidat rebés, però el que Graupera propugna no és només un repte pràctic sinó també teòric, que es concreta en un canvi cultural al voltant de com entenem les ciutats i quin paper hi desenvolupa la cultura.

L’Eixample de Barcelona | Foto: Arxiu

El 1991, la sociòloga i economista neerlandesa Saskia Sassen va encunyar el terme “ciutat global”. Defensava que les ciutats s’havien de convertir en punts clau a nivell econòmic, fins a aconseguir teixir una xarxa d’espais urbans connectats que fessin més fàcils les transaccions financeres. A mesura que han anat passant els anys, el concepte s’ha anat consolidant i expandint, anant més enllà de l’economia i convertint el sector cultural en un dels seus factors determinants.

A Barcelona, el filòsof Jordi Graupera s’ha abanderat de la idea de “ciutat global” i l’ha convertit en la base del seu discurs a l’hora de fer realitat el projecte Primàries 2019. A part de crear una llista independentista escollida per la societat i guanyar les eleccions municipals de Barcelona, Graupera vol dur a terme un canvi de cultura política: “Per primera vegada a la història, les ciutats depenen del seu talent. Barcelona en té prou amb activar les energies intel·lectuals i creatives que hi ha a la ciutat”, deia en una entrevista a El País.

Es tracta de veure les Primàries com un “factor de renovació de les maneres de fer política”, piulava Ferran Mascarell, exconseller de Cultura, donant suport públic a la iniciativa. Mentre a Catalunya i a Espanya dos nous governs comencen a entrar en acció, els votants independentistes perceben una sensació d’estancament i es pregunten quines vies queden obertes per tal d’arribar a l’autodeterminació. Graupera marca un camí a seguir pels pròxims anys: convertir Barcelona en una ciutat de primer ordre, representant de Catalunya al món.

La proposta té com a punt feble que no vol dedicar energia a convèncer nous independentistes—allò que es diu eixamplar la base—, tot i que lluita per exercir la democràcia fins als seus límits, dona la paraula a la societat i obliga els partits a competir i col·laborar. “O més democràcia i més ciutats, o més autoritarisme i més estats”, sentenciava el filòsof a la conferència que va fer al Teatre Victòria al mes de març. Graupera vol entrar en la batalla global pel paper de les ciutats, posant Barcelona a l’alçada de Nova York, Chicago, Sidney o Berlín.

Jordi Graupera

Jordi Graupera

Parag Khanna, expert en relacions internacionals i autor de diversos best-sellers, és un dels teòrics que més ha explicat al món la importància de tenir un territori urbà ben connectat. Aquest americà nascut a l’Índia recalca que les ciutats estan tenint i tindran un rol important en l’evolució de les societats, majoritàriament per tres motius: primer, perquè el món és urbà; segon, perquè la majoria del poder econòmic es concentra en les ciutats, fet que les converteix en elements essencials a l’hora d’entendre l’economia mundial; i tercer, perquè aquestes estan connectant-se entre elles cada cop més, creant noves estructures diplomàtiques.

Cada cinc anys, el Consell d’Intel·ligència Nacional dels Estats Units —que aconsella el director de la CIA— publica un estudi que investiga les implicacions a llarg termini de les tendències globals. El 2013 va titular el document “Alternative Worlds” i hi va desgranar alguns escenaris sobre com seria el món al cap d’una generació. És a dir, l’any 2030. Un dels seus apartats, i el més incert, s’anomenava ni més ni menys que “Nonstate World” (un món sense estats).

En aquest article, el mateix Khanna reflexionava sobre les línies bàsiques de les propostes de “Nonstate World”. L’expert citava el País Basc i Catalunya com a exemples d’espais que busquen la màxima autonomia fiscal i política respecte a un territori més gran, en aquest cas Espanya. Cal especificar que Catalunya és un indret on es barregen diferents conflictes perquè, d’entrada, si vol independitzar-se d’Espanya no és per la voluntat de convertir-se en un territori del futur —que també—, sinó per qüestions culturals i territorials.

Quant a la tendència de la ciutat global, al territori català s’hi barregen dues aspiracions: primer, la de tenir un estat propi que entengui la identitat real del territori i la defensi i la mostri al món; i segon, la de transformar Barcelona en una ciutat a l’altura dels estàndards mundials. Parag Khanna acaba l’article citat dient que “més fragmentació i divisió, fins i tot nous estats sobirans, són un pas crucial d’un procés més llarg que s’encara a la construcció d’una estabilitat transnacional”.

Construir una ciutat global sobre un país encara no identificat com a tal converteix Barcelona en un cas doblement complicat i fa el repte encara més gran. Al segle XXI, els ciutadans també són globals: gràcies als avenços tecnològics, les persones tenen molta facilitat per moure’s pel món i fins i tot fer vida fora del país on s’han criat. Però no estaran protegides ni reconegudes si no venen de territoris identitàriament definits, culturalment respectats i políticament i legislativament coberts. Per això alguns experts es van posar les mans al cap quan es va destapar el cas del màster fals de Cifuentes: és només un exemple de com les males pràctiques d’un territori poden danyar la credibilitat dels seus ciutadans en vistes d’organitzacions exteriors. En aquest cas, la universitat pública espanyola queda qüestionada. Idealment, el territori d’on provens ha de poder escudar-te quan ets fora.

Els experts asseguren que en un món amb menys delimitacions territorials, les ciutats globals aconseguiran que els seus ciutadans pensin més enllà dels límits nacionals i integrin els seus projectes als mercats regionals i internacionals d’una forma ràpida i directa. “Més que haver de passar per la mediació d’un govern central, aquest [el de les ciutats globals] és el camí més segur per a millorar l’accés als béns i serveis bàsics, reduir la pobresa, estimular el creixement i augmentar la qualitat de vida”, creu Khanna. A més, a l’estudi “Nonstate World” llegim que la tendència ajuda a que individus i grups petits de gent puguin empoderar-se i que augmenti el poder dels actors no estatals.

Cal veure com tota aquesta teorització sobre la ciutat global s’aplica a Barcelona: les noves idees estan arribant a la capital, però de moment no es tradueixen en millors condicions per als seus habitants. Estem, com les altres grans ciutats, en un moment de canvi. L’editorial del número del mes d’abril del 2018 de la revista Barcelona Metròpolis deia que “dins el mercat de valors de les ciutats, Barcelona cotitza a l’alça i atreu població forana de tots els estrats socials […] Una alta cotització, però, no es tradueix necessàriament en prosperitat”.

L’exemple que s’utilitza és el de la cotització immobiliària, que ha despuntat més que la capacitat adquisitiva dels barcelonins per fer front al lloguer o a la compra d’habitatge. El món avança a passos de gegant, però la societat s’hi adapta progressivament. L’editorial acabava mencionant algunes de les solucions que també destaquen els teòrics de la ciutat global: “El benestar no es podrà mesurar únicament en termes de renda, sinó també d’acord amb el seu retorn social, cultural i ecològic”.

El paper de la cultura en una ciutat global

Dimarts, 29 de maig, Jordi Graupera va reunir a la Nau Bostik un centenar de representants del món cultural barceloní. Era el primer dels diversos debats sectorials que el filòsof té previstos dur a terme per discutir les necessitats de la ciutat, en el marc del projecte Primàries 2019. A l’acte també van assistir alguns representants polítics, com el ja mencionat Ferran Mascarell, la nova consellera de Cultura, Laura Borràs, i el diputat de Junts per Catalunya, Francesc de Dalmases.

El sol fet que l’acte tingués lloc a la Nau Bostik, al barri de La Sagrera, és significatiu. El 2012, el New York Times publicava un article titulat “Follow the Drips of Paint” (“Segueix les gotes de pintura”) on s’explicava que per assegurar el desenvolupament d’una ciutat, calia seguir els seus artistes. La tesi era que aquests acostumen a viure en barris marginals però assequibles, i que els acaben transformant positivament fins al punt que fan créixer el seu valor i acaben cridant l’atenció de les empreses.

Justament això és el que ha passat amb la digitalització: les nacions opten cada cop més pel sector cultural com a estratègia per crear noves possibilitats en uns sectors socials i econòmics que es troben a l’expectativa d’on els duran els avenços tecnològics. Lily Kong, professora de la Singapore Management University, parla del terme “ciutats culturals globals” i indica que les urbanitzacions que volen tenir aquest rol “reconeixen que no poden dependre només de l’economia”. És a dir, es valora el potencial de les arts com a catalitzadores del desenvolupament econòmic, com explica la revista especialitzada The Protocity.

Per una banda, aquest plantejament pot despertar crítiques perquè lliga l’art amb el progrés econòmic i tecnològic, i pot ser entès com una perversió de la cultura. Però no seria el primer període de la història de l’art en què aquest ha estat implicat en el seu context socioeconòmic. Només cal veure les obres polítiques que han sorgit en moments conflictius, o el seu oposat, l’art que ha volgut allunyar-se de qualsevol significació política precisament com a resposta a la primera tendència. A Barcelona, el mateix Centre de Cultura Contemporània (CCCB) estimula el coneixement del futur a través de l’art. El sector cultural brinda la possibilitat d’experimentar amb projectes a tall de prova i error: les investigacions artístiques poden o obrir camps útils o diversificar-los inútilment, però mai tancar-los. I això les converteix en un laboratori important.

Però cal trobar un punt mig entre el bon estatus que l’art pot aportar a les ciutats globals, i la pèrdua d’identitat d’aquestes. Un dels casos que anomena The Protocity és el d’Abu Dhabi: els emirs l’estan convertint en una capital cultural puntera, però tot funciona a cop de talonari i no hi ha iniciatives creades de baix cap a dalt, ni tampoc projectes que surtin de la base per cohesionar culturalment la ciutat. És un error en el qual Barcelona no pot caure.

Altres factors que poden contribuir que una suposada ciutat global no aconsegueixi ser-ho són, per exemple, una entrada tardana a l’economia mundial contemporània, unes institucions febles o un nacionalisme massa tancat. Com algunes ciutats asiàtiques —Beijing, Shanghai, Hong Kong, Taipei o Singapur—, les nacions avançades caminen cap a una economia basada en el coneixement i orientada cap als serveis. El capital humà és vital per les ciutats tecnològiques.

Per analitzar quina és la situació actual dels agents culturals barcelonins, Jordi Graupera va reunir en un debat l’editora Eugènia Broggi, la dramaturga i poeta Estel Solé, l’artista Mireia C. Saladrigues, el músic i professor Ramon Faura, el director de la Nau Bostik Xavier Basiana, i la poeta Maria Cabrera. Graupera els va preguntar com es viu sent un creador a la ciutat de Barcelona, però les respostes van acabar derivant cap a reflexions globals sobre el fet de ser artista. Només en alguns moments determinats el tema va tornar a la ciutat.

Broggi, per exemple, va apuntar que els polítics estan molt a prop del món cultural a nivell personal, però que després “no ajuden prou”. Per la seva banda, i participant des del públic, l’editora Maria Bohigas va posar exemples concrets sobre les dificultats per fer que tothom participi en el sistema cultural: “Barcelona no té un conservatori a cada barri, cosa que afavoriria l’aprenentatge i el consum cultural familiar”, deia, o “La ciutat és tan petita que és difícil criticar algú, i s’acaben fent una suma de toleràncies”.

Tot i això, el debat, que volia lligar la cultura amb el fet de construir una ciutat global, va tenir com a protagonista principal el xoc entre dues posicions: la de Ramon Faura, que deia que la cultura no era un bé de primer ordre com ho podria ser un tros de carn, i que per tant valia més abandonar el victimisme i entendre que per la gent aquesta no fos rellevant; i la de Mireia C. Saladrigues, que volia argumentar que la cultura no es pot comparar amb un tros de botifarra. A la defensa d’aquest argument va sortir Enric Vila, periodista que va defensar que el discurs cultural serveix per a crear un imaginari sobre un país i que cal donar-li un paper rellevant.

Aquesta última és la visió sobre la qual se sustenta la idea d’una ciutat cultural global. Al debat en qüestió, però, li va faltar la modernitat que precisament es necessita. Cap dels ponents representava el món digital, l’era YouTube o l’era podcast, que són canals rellevants pel segle XXI i que una cultura catalana forta necessita estimular. L’automatització, la robotització i el canvi climàtic no van tenir lloc en aquest debat sectorial. “No ens sobra cap neurona, necessitem l’avantguarda. Quan Barcelona es fa forta, xoca amb l’Estat i amb els interessos privats”, indicava Graupera a la primera conferència del Teatre Victòria. Cal tenir-ho present, i avançar així cap a la transformació de Barcelona en una ciutat que pugui dialogar de tu a tu amb qualsevol altra gran urbs mundial. Amb Primàries, o sense.