Grand Tour: Paraules de caminant, portes al silenci

29.09.2017

“I have nothing to say
And I am saying it
And this is poetry as I need it now”
John Cage Lecture on Nothing

Quin prestigi, la paraula! Com s’aplaudeix el discurs ben estructurat, les raons de pes i els arguments que modelen l’escultura del jo i la trama del nosaltres! Al discurs sense taques ni arrugues, que comença i acaba tot deixant ben clares unes quantes idees, tothom li té respecte: és la clau de la raó, de la mateixa forma que la raó és la clau dels drets de les persones.

Grand Tour: Fin de Fête | Il·lustració: Aleix Pons

Avui, però, parlaré amb simpatia de la paraula que es diu en el camí, mentre es camina, que és gairebé sempre una paraula que no diu gairebé res.

Sí: res de res.

Els viatgers parlen mentre caminen com s’ha fet sempre, com ho feien abans també els viatgers mal asseguts hores i hores a les carretes i les diligències. A diferència de les converses de cafè, les tertúlies o els debats, on tothom mira de donar forma i pes a les seves reflexions, aquesta xerrameca del viatger és lleugera com un globus i tan innocent com si estigués aprenent a parlar, de bell nou, la llengua de la mare.

Anem caminant en grups petits i les converses es filen entre els companys que tenim més a prop. Comentem, preguntem. La companya respon, disposada, atenta. Però la conversa és tan lleu que qualsevol pedra la distreu i l’espai imposa de seguida les seves condicions: si les dues persones no caminen compassades no es pot parlar. Un canvi de ritme en el pas i la conversa se’n va en orris.

El camí passa prop d’una soca transformada en seient.

– És una cadira i és un arbre, les dues coses alhora – diu el caminant admirat.

– Sí, és com Ceci nest pas un pipe, de Duchamp, que és una pipa i també és la fusta de la pipa, i l’arbre d’on va sortir i fins i tot els boscos de França. I per això el títol diu que no és una pipa, que vol dir que no és tan sols o no és ben bé una pipa encara que tu la vegis com una pipa i prou. I per això es va fer tan famós, aquest quadre.

– Exacte, és cultura, és art però també és natura.

– Com en Perejaume, que diu que la natura i la cultura és el mateix, i que tot és natura, i allò que fa l’home també es natura, perquè l’home és natural…

…I aleshores els atentats, el terrorisme? També és natura?, o és cultura? …

Sortosament quan la cosa entra en territori relliscós, es deslliga un cordill de la sabata i el caminant s’atura a fer el llacet mentre l’interlocutor segueix el seu pas. El diàleg queda un moment flotant a l’aire i s’esvaeix con un nuvolet d’estiu: no hi ha qui el sostingui, ningú ha buscat que s’aguanti per enlloc ni té cap importància. De vegades els caminants que vénen a darrere senten campanes, recullen l’argument i parlen una estoneta més pastant la idea i sense treure’n res. I així passa per la fila una conversa com una marinada. Un parlar que no té més objecte que donar ritme al temps i posar punts d’encontre entre els caminants. Connexions gairebé físiques on les paraules funcionen més com a sons que com a conceptes.

Com hem passat, ara, de la semàntica i la natura a la procrastinació? Ni ho recordo ni me’n faig una idea. Quan surt la paraula sempre hi ha algú que no la coneix; és pràctic, perquè dona peu a explicar que procrastinació vol dir deixar-ho tot per demà, i així en la il·lustració del concepte queda gastada tota la salivera i ja no cal opinar ni argumentar res més.

Això sí, nosaltres no procrastinem gaire, ens afanyem, ens cansem i caminem cada dia uns quants quilòmetres, i en l’estat en el qual hem entrat fa dies no sé si podríem fer una altra cosa; aturats, asseguts o estirats som bons per a ben poc, com no sigui menjar avellanes o fer la migdiada. O sigui que s’ha de caminar cada dia.

Hi havia una vegada, a la vora del poble de Su, prop de Solsona, un gran menhir plantat en un camp. Deien que aquella pedra era el tap d’una enorme bassa subterrània i que si es desclavava la pedra s’obriria una via d’aigua tan gran que tot el poble quedaria negat. La pedra la va treure el propietari de la finca, als anys 50, amb la primera retro que va tenir, i se la va endur al seu jardí. Es veu que hi va haver gent que no les tenia totes i que discretament van marxar, no fos que les aigües s’emportessin el poble… Ho va explicar la Laura de Castellet quan anàvem cap al dolmen de la Pera. Una que pregunta si els altres s’ho  creuen, d’altres que diuen que no; és clar. Però vet aquí el que diu un tercer, que sí, que potser sí que hi havia un corrent tel·lúric, i que si saurins, que si energies, que si la saviesa ancestral dels pobles de la mare Gaia. Jo penso que amb la sequera de la comarca, crònica i endèmica, resulta estrany que mai li vingués a algú la idea de destapar i fer córrer l’aigua. I ja no diem res més.

Una tieta de la meva sogra era fetillera, de les darreres que quedaven, i vivia al poble. I un dia li van portar una criatura que li havia atacat una cosa a l’estómac. I la meva tieta vinga remenar i remenar, i fer-la vomitar i posar-la de cap per avall…, i al final saps que li va treure? Un pinyol de préssec que li havia fet arrels a la panxa. Ho va fer pels seus poders. Com els que curen amb herbes, com ara la marihuana, que està provat que cura i si no fos pels laboratoris ja seria legal.

La paraula vesteix el paisatge, vesteix el pas del dia que esmercem sense cap més objecte que posar un peu davant de l’altre. És una paraula que fa silenci. També fa comunitat però no tant per allò que diu sinò més aviat perquè no diu res de pes, res que calgui defensar o protegir de l’altre, res que falqui una pota del discurs o de la imatge del subjecte. Així, la paraula, en la seva ximpleria, és ofrena i regal, i paradoxalment crea lligams, consens, acords no verbals que tampoc no tenen res a veure amb el que es diu. El significat se sacrifica en favor del contacte, de l’afecte i de la cooperació, sovint només tan sols física, i dona suport a l’esforç del caminar. Es fa amb la mateixa naturalitat que a l’hora d’esmorzar es comparteixen galetes, ametlles i trossets de préssec pelat amb la navalla, o fins i tot aigua, quan la font no raja.

Això és cultura o natura? La cosa se’ns escapa del compartiment classificatori.

I així parlant, parlant, nosaltres hem superat en uns dies la categoria de turistes: ja no mirem però ens hem guanyat que el lloc ens miri. De la mateixa manera que no és cert que el sol giri al voltant de la terra, que no és cert que sigui el sol que surt per l’orient, sinò que és la terra que gira i s’il·lumina pel seu moviment, nosaltres no mirem sortir el sol des de Sant Gabriel del Miracle, sinò que ens mira el vol d’abellerols que estrena el temps de llum a la matinada. Com diu Laia Noguera, “la terra ens camina”.

Una mica a l’estil dels dervixos, hem passat de turistes a touristes, ara girem amb les coses i per això tot resulta alhora difícil i fàcil. Difícil perquè fer anar les cames dia rere dia, costa. Fàcil perquè la pesantor de la terra es compensa amb les lleis del moviment i nosaltres gairebé no hem de decidir res, i els dies ens passen sense sentir mentre caminem i xerrem, caminem i xerrem sense dir res.

Ara que s’ha acabat el Grand Tour, de tornada a casa i cadascú pel seu cantó, la caravana nòmada ha quedat reduïda a un simple xat de whatsapp. Ja gairebé no parlem entre nosaltres.

I que n’hem sentit, aquests dies, de discursos! Cadascú a casa seva, imagino el desconcert dels viatgers en sentir tantes raons i tantes intervencions i tantes paraules del dret i del revés per venir, cada cop, a no res, i a no, no, no i a sí, sí, sí, que sembla mentida que calguin tantes raons essent com són paraules tan curtes.

Durant aquest mes que hem caminat junts heu pogut anar llegint aquí a Núvol algunes de les nostres  impressions i les nostres aventures. Pel camí, com passa als contes, ens hem trobat amb un monjo caminant, un fotimer de cadires plegables, una parella de bojos per Foix que coneixien els secrets de les seves arrels més torrenteres, un acordionista com un follet que ballava com un ocell, dos joves actors mirant el món des de la cuneta, un grapat d’arrauxats poetes que feien malabars amb les paraules pujats a  dalt d’un arbre, una dona que feia cúpules sonores amb la veu, una joglaressa amb un retaule i un punter, un astrònom que habitava un observatori, una holandesa que duia roures per plantar a la motxilla, dos homes que vessaven llet damunt d’una muntanya de sucre, una noia petita que vivia en un niu de llana i  un encantador de serps amb un bansuri…, i això per no parlar dels animals!, ni de nosaltres mateixos!

Mai no us podríem expressar amb paraules tot el que hem viscut, el que hem vist, i sobretot la mirada amb la què ho hem fet: qui vulgui saber què passa a Grand Tour hauria de fer-lo. Però en canvi hem xerrat molt i hem dit moltes coses que no volien dir res i d’això si que us volia explicar alguna cosa.

Vet aquí una manera d’obrir portes i finestres al silenci: perquè “D’allò de què no es pot parlar, cal guardar-ne silenci com vam aprendre fa temps de Ludwig Wittgenstein.