Grand Show Manipulation

13.02.2018

En hores de fake news i postveritats, dies on tothom fabrica la seva pròpia conformitat i temps en què la certesa està descomposta unipersonalment, Edward S. Bernays (1981 – 1995) es cala un personatge sucós, pantagruèlic. Infinitament més influent que conegut. Per pal·liar aquesta desconeixença i evidenciar els tentacles de Bernays fins al segle XXI, la directora i actriu francesa Julie Timmerman va decidir fa un parell d’anys traslladar a les taules la història del complotista per antonomàsia i mostrar-ne els seus estratagemes. El resultat és Un démocrate (un títol irònic, és clar). L’espectacle es va poder veure aquest diumenge a la Sala Ovidi Montllor de l’Institut del Teatre, dins del Festival de Teatre en Francès de Barcelona. Fou la funció de tancament de la cita escènica.

Una escena de l’espectacle ‘Un démocrate’. © Philippe Rocher. 

Inventor de les relacions públiques i nebot de Freud, Bernays fou un home a les bambolines del món. Si som massa manipulada, ho som per ell. Tot és qüestió de fe. “La gent em creurà si em diu doctor”, diu el personatge a l’inici de l’obra. Timmerman excava en això, en la manipulació de llenguatge. La directora arriba a Bernays després de treballar durant una llarga temporada sobre 1984 d’Orwell. Bernays, però, és pura realitat i això el fa pertorbador. “El saber és poder, el nou petroli”. Es refereix al coneixement dels somnis de la gent, a allò què desitgen. “Eddie ven sabó. Eddie ven pianos. Eddie ven bacó. No. Eddie no ven res; fa que la gent compri”. Aquí rau la filosofia bernaysiana.

Bernays és considerat el mestre de les relacions públiques. En aquest sector, la seva contribució va ser crucial. Va arribar a acumular tant de prestigi que dictadors com Hitler (Goebbels en serà un fanàtic) o Somoza van sol·licitar els seus serveis. Nascut a Viena, va viure gairebé tota la vida als Estats Units, el país que va permetre-li manipular còmodament. De Freud, el tiet, va arribar-ne a utilitzar idees i teories –tergiversar, diríem– per influir en mercats i masses. Propaganda és el seu gran manual teòric. Si Trump se’l llegís, veuria que no ha inventat res. De fet, entre els seus assessors deu ser un llibre de capçalera. La manipulació és –alhora– una decrèpita i irrevocable tàctica.

La dimensió del personatge és brogidora i, en part, per aquesta força queda socorregut l’espectacle, que pràcticament no innova. La directora usa recursos ja vistos, sense gràcia nova. Quatre actors (Anne Cantineau, Mathieu Desfemmes, Jean-Baptiste Verquin i ella mateixa) es combinen la interpretació de Bernays. Els matisos que dóna cadascú són gairebé imperceptibles. Diferents veus i diferents cossos però un sol Bernays. Una llàstima, aquest malbaratament. El guió és episòdic i cronològic. Repassa diversos moments de la trajectòria professional i la vida privada del publicista. Timmerman es permet alguna el·lipsi, que encara fa bellugar la rigidesa de l’espectacle. Durant tota la funció, al fons, hi col·loca un recurs força innocu: una pissarra en què es van afegint informació vinculada a cada episodi (fotografies, mapes, paraules clau). Tout vu.

‘Un démocrate’ es va veure al Festival de Teatre en Francès de Barcelona. © Philippe Rocher

On Timmerman encerta plenament és en la tria dels episodis (hi ha un fotimer de campanyes per escollir). Des del reconeixement de la independència de Lituània per part dels Estats Units (Bernays va saber reconèixer la dèria malaltissa del seu país d’acollida per la qüestió de la llibertat), el rentadissa d’imatge del president Coolidge (fa sopar un polític del tot circumspecte amb estrelles, el vulgaritza) o la vasta introducció d’aliments i electrodomèstics a les llars nord-americanes (“farem creure que el pa és millor quan està torrat”) a la que serà la seva gran manipulació comercial: la marca Lucky Strike voldrà introduir-se al mercat femení i cridarà a Bernays per aconseguir-ho. Les dones no podien fumar al carrer. Eddie, doncs, converteix els cigars en un símbol, en “torxes de la llibertat”. Les sufragistes ennegrien els pulmons a un bon ritme. “Creem la realitat” serà una de les seves màximes. Els paquets de Lucky Strike eren verds, un color poc à la mode. “Si el verd no està de moda, canviem el color de moda”, diu el publicista. Organitzarà, el 1934, el Ball Verd del Waldorf (Astoria), un gran show fonamentat en la maquinació. Un démocrate se sosté, doncs, com un espectacle de troballa, d’invitació a la recerca; i no pas com una proposta d’encanteri escènic.

La història de Bernays escateix la nostra. La dels governs invisibles, la tirania dels sondejos, l’omnipresència dels anuncis que prenen cos informatiu, la de la confusió entre actualitat natural i aquella marcada pels agents polítics… Som massa manipulada. Ens esforcem incansablement a tenir el pensament alliberat. Ens esllomem com bèsties i poca cosa més.