Gramsci i la llibertat

2.04.2018

El 8 novembre de l’any 1926, Antonio Gramsci entrava a la presó acusat de fer apologia del delicte, de conspirar i d’instigar a la guerra civil. El feixisme el va perseguir i la justícia el va condemnar, sense eufemismes, perquè calia “impedir funcionar a aquest cervell”, paraules del fiscal Michele Isgró.

Antonio Gramsci

No se’n van sortir, perquè la tenacitat intel·lectual i la fermesa moral mai es podran empresonar. Des de la garjola, Gramsci va escriure diversos contes als seus fills, Delio i Giuliano, i a la seva esposa, Iulca Schucht, redactats en forma de carta per poder mantenir la relació amb ells. L’editorial Icaria n’ha recuperat una desena al llibre L’arbre de l’eriçó i altres contes de la bona nit, traduït i editat per Marcello Belotti i amb il·lustracions de Claudio Stassi. L’obra s’ha publicat en català, castellà, sard i italià. En la seva privació de llibertat, les cartes són per a Gramsci la millor escletxa d’alliberament possible.

Els protagonistes d’aquests relats plens de fantasia, de tendresa i de reflexió són nens i animals que s’enjogassen en un món on la intensitat despullada d’impureses de la natura deixa la porta oberta a un rerefons caracteritzat per una forta i clara dimensió ètica. Són històries que parlen d’eriçons que cacen pomes, de galledes amb crancs i peixets, de batalles entre corbs i mussols, de guineus molt astutes que es barallen amb pagesos i poltres indefensos, de jocs de dames, de la llibertat en el dibuix, de l’escola i de fills que creixen i d’homes que cauen i ressorgeixen.

A diferència dels altres contes, el protagonista de “L’home del sot”, que Gramsci dedica a la seva esposa, és un adult: un home extasiat d’alcohol o dones maques que camina en ziga-zaga i cau en un forat. Després de demanar ajuda a ociosos, passejants i desenfeinats -un científic, un pagès, un artista, un ministre de Déu Nostre Senyor-, l’home es troba amb éssers indiferents que es limiten a sermonejar-lo i a deixar-lo tal com està. Tots parlen molt, però tots l’ignoren. Al final, l’home pren consciència i determinació, aconsegueix posar-se dret i, finalment, “sortir del sot fent servir només les seves forces”.

L’última carta del llibre, per al seu fill Delio, és tota una declaració gramsciana de principis, i parla de la importància d’estudiar la Història “perquè té a veure amb tots els homes vius –tants homes com sigui possible, tots els homes del món, ja que s’uneixen entre ells en societat i treballen i lluiten i es milloren a si mateixos–”. El conte anterior i aquesta carta tenen un denominador comú que és la voluntat de no romandre en la indiferència, que no és altra cosa que “el pes mort de la Història”.

 

Contra la indiferència

L’esperit de superació i la curiositat, la balança entre el Bé i el Mal, el que és just i el que no, els opressors i els oprimits… les al·legories dels contes de Gramsci, pensats per a un públic infantil i juvenil però amb un missatge que s’adreça a tothom amb una mínima voluntat de llegir la vida des de la metàfora, són una representació subtil i simbòlica d’un immens anhel de llibertat. També són, tal com explica Mauro Pala a la introducció del llibre, una eina per “entendre l’existència en tota la seva suggestiva plenitud”.

Ara es diu que el feixisme s’ha tornat a despertar, però potser s’hauria de mirar d’una altra manera: el feixisme mai s’havia adormit, potser som nosaltres que ens hem despertat i ens hem trobat davant d’un mur que ens exigeix o la indiferència o la capitulació o una resposta compromesa, en primer lloc, amb la democràcia. I quan pensem en la fortalesa i la integritat de Gramsci també pensem en tots vosaltres, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Josep Rull, Jordi Turull i Carles Puigdemont.

Etiquetes: