Governs que fan de Hacker, anticapitalistes posant ordre

18.10.2017

Podem parlar de revolució sense morts, mentre la piulem des dels nostres smartphones? Esclar que sí, segons el CCCB, que en el seu cicle sobre “Revolució o resistència” ha gosat  programar una sessió dedicada a la lluita per la independència de Catalunya, fent que la mal batejada “Revolució dels somriures” comparteixi cartell amb altres processos emancipadors més habituats al llenguatge revolucionari, com ara el feminisme, les migracions o la lluita contra el racisme. Però és que, després la violència policial de l’1O i de la detenció dels primers presos polítics de l’independentisme, parlar de revolució cada dia sembla més adequat.

David Fernàndez, Xavier Antich i Vicenç Villatoro, al CCCB

L’acte consistia en una conversa entre David Fernàndez i Xavier Antich que, com sabran els habituals de Catalunya Ràdio, formen un duo de pensadors massa ben avinguts per generar xocs dialèctics. L’un amb un posat més professoral, l’altre amb indumentària anticapitalista, però tots dos són independentistes d’esquerres. És per això que Vicenç Villatoro, que es va confessar “més de dretes” que tots dos, va adoptar amb encert el rol de moderador provocatiu, obligant els ponents a respondre als seus matisos. La primera pregunta que calia respondre era ‘què vol dir la paraula revolució?’, cent anys després de LA revolució.

Fernàndez creu que la lliçó fonamental de la història de les revolucions és que Hegel estava equivocat: no hi ha final de la història i l’única revolució possible és la revolució permanent. Com a bona màquina de disparar citacions, l’exdiputat va esmentar a Omar Cabezas per recordar-nos que “la revolució sempre la fan els millors i se la queden els pitjors”. És a dir, que després de cada petit triomf toca continuar lluitant.

Xavier Antich, incapaç de rivalitzar amb la facilitat per l’eslògan contestatari de Fernàndez, va fer de filòsof professional i va començar parlant d’epistemologia. Segons el cèlebre –potser no en tots els cercles- filòsof de la ciència Thomas Kuhn, una revolució és un episodi no acumulatiu en el qual un antic paradigma és substituït per un de nou i incompatible amb l’anterior. L’exemple per antonomàsia és la Revolució Copernicana: de cop la terra gira al voltant del sol, i cal llençar tots els llibres d’astronomia antics a les escombraries.

Aquestes dues idees assenyalen la polisèmia de la idea de revolució que fan que, quan s’aplica al cas català, alguna gent la ridiculitzi i d’altra la defensi amb el cap ben alt. En el vessant teòric que explica Antich, seria molt difícil fer comptar la independència de Catalunya com a revolució, perquè la mateixa transversalitat ideològica del moviment fa impossible pensar en un canvi de paradigma radical: no és probable que l’endemà de la DI s’aboleixi la propietat privada i s’instauri la dictadura del proletariat. En canvi, la revolució pràctica de la qual parla Fernàndez s’assembla molt més a una lluita constant per guanyar terreny pam a pam, de manera que, per més revolucionaris que siguin els objectius, les conquestes tangibles arriben en forma de petites reformes i no emulant la presa de la Bastilla.

Sigui una revolució o una reforma a fons, si l’independentisme acaba triomfant, haurà d’ocupar el buit dels espanyols amb alguna cosa. Villatoro va sintetitzar l’interrogant en termes teòrics: tota revolució vol fer un poder nou? Des d’òptiques diverses, els ponents van articular una aversió compartida a les concepcions clàssiques de poder. Per al cupaire, de cultura llibertària, s’ha de poder canviar la realitat sense prendre el poder (John Holloway). La gran preocupació dels revolucionaris com David Fernàndez, que es pot interpretar sempre com una cleca per als al·ludits, és “acabar sent tot allò contra el que vam lluitar als 20 anys” (José Emilio Pacheco).

Xavier Antich, fan confés de Hannah Arendt, fa seva la idea que “el poder només apareix allí on els humans es reuneixen per realitzar alguna cosa en comú i desapareixerà quan se separin”. Així  el poder no s’hauria d’entendre com un lloc a ocupar perquè el té un altre, sinó com a empoderament. En aquest sentit, Antich va assenyalar que, encara que els llibres d’història marquin una data al calendari com a “el dia de la revolució, “El nou ordre ja està exercint el seu poder abans d’haver tallat el cap al rei”. Un poder que emana de la gent reunida i que es demostra més fort que el de les institucions? Fernàndez va rematar la centrada sense pietat: “La síntesi perfecta de tot això va ser l’1 d’Octubre”.

La darrera qüestió que s’havia de respondre és la de la transversalitat: com poden anar de la mà un militant de la CUP i un membre del públic de primera fila que duia una samarreta amb el lema “Catalunya independent i capitalista”. Fernàndez ho va resumir amb humor “No s’ha de fer fora a ningú, però la discussió que tindrem després serà sonora”, i va posar un exemple polític concret “Vull manifestar la meva solidaritat amb Josep Lluís Trapero. En condicions normals estaríem discutint d’una altra cosa”. Antich va recollir el guant per explicar com, a més de transversal, la revolució independentista és orgànica i popular. Intervé estat i intervé poble. Una imatge rotunda de l’1O: “Sectors anticapitalistes funcionant com a elements d’ordre, garantint una celebració organitzada de les votacions, i el govern actuant amb tàctiques hacker per esquivar a l’estat espanyol”.

En un entorn familiar i una majoria indepe digne de comarques, es pot dir que la xerrada del CCCB va servir per animar a la tropa en uns dies en què la kafkització del procés ha diluït la claredat de l’1O en un mar de correspondència entre mandataris. La mirada lúcida de Fernàndez i Antich va donar arguments als que pensen que l’emancipació de Catalunya s’ha d’entendre en termes revolucionaris i que, al mateix temps, cal aprendre a parlar de revolució amb un llenguatge propi del segle XXI. Aquest és, probablement, un dels reptes més colossals que té l’independentisme al davant: es podran fer escoltar els anhels de Catalunya a ulls de la comunitat internacional sense més imatges de violència que les de l’1 d’Octubre?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Va ser una sessió d’una profunditat i una intensitat enormes, d’una altura intel.lectual i d’un gran compromís amb la realitat dels dos intervinents. Pràcticament tres, atès que Villatoro no va pas fer-hi una funció de simple director del Centre sinó que hi va promoure i aportar apunts que representaven també l’ordre democràtic més elemental.
    Érem 500 persones, cal dir-ho, i no veig d’on va treure Burdeus l’ “….entorn familiar i una majoria indepe digne de comarques” que ell hi va veure i que expressa en un to com perdonavides.
    Seria fantàstic que al CCCB hi acudís -pagant- un públic tan estrany als cicles que s’hi fan com el que refereix displicentment. Però, si fos així, ostres, fantàstic,és que la revolució està fins i tot més avançada del que em pensava.

    • No ens podem riure de nosaltres mateixos una miqueta sense dir-li displicència? Crec que, si no tenim la pell tan fina, no passa res per dir que entre els assistents hi havia un percentatge de convençuts molt més alt del que et trobes a l’atzar pels carrers de Barcelona. Hi vam ser els indepes que no ens perdem ni una i no hi va haver ni una sola pregunta de no independentistes per part del públic, no passa res per dir-ho amb una mica d’ironia.