Gotes d’Ebre al gintònic

3.06.2019

Fa onze anys que, quan l’estiu s’insinua, a Móra d’Ebre s’hi celebra la fira Litterarum. Que és un aparador d’espectacles literaris, sovint inèdits, de qualsevol disciplina de les arts de l’escena que seran, potser, exportats a d’altres indrets del territori si els programadors que hi ha entre el públic se n’enamoren. La fira, organitzada per l’Ajuntament de Móra d’Ebre i la Institució de les Lletres Catalanes, es teixeix de propostes culturals, que passaran com la flama al cap d’un llumí o que prendran volada gràcies a l’ull de l’espectador amatent que els contractarà. Això fa que cada espectacle de Litterarum tingui la màgia de la incertesa de l’esdevenidor, la bellesa innata de la fragilitat.

Dolors Miquel | © Marta Escolà

Aquesta fira professional, semioberta al públic, té, però, una particularitat venusta: els espectacles que s’hi poden veure han de ser basats en textos literaris escrits en català, que no hagin estat concebuts per a sortir de les pàgines del llibre i que provinguin de qualsevol indret de parla catalana. Aquesta condició, que evoca compromís amb la llengua i les seves fronteres, ha tingut un èxit creixent. Fins que enguany Litterarum ha rebut el Premi Nacional de Cultura. I és que Litterarum és més que un mercadeig subtil de talent, literatura i catalanitat.

Litterarum estira la literatura catalana cap endavant, cap al futur i, sobretot, cap a l’ara. Practica un exercici preuat i no prou habitual: la dessacralització dels nostres clàssics. Durant quatre dies, a la glera de l’Ebre, la literatura catalana pren el sol i es despentina i somriu tota, a través de l’espectacle, que la fa d’escenari i de focus, de cançó i de carn. I així s’esquinça, una mica més, la ferum provinciana i estrictament militant que encara, a vegades, l’embolcalla. A Móra d’Ebre, a trenc d’estiu, hi passen coses inimaginables.

En aquesta edició hem vist passar Josep Carner, vestit de camisa florejada, una mica entreoberta, ensenyant generosament un pectoral tenyit pel sol ebrenc. Hem vist la Colometa en un terrat de discoteca, amb ulleres de sol de muntura de cor, exhausta arran de bafle. Adéu als vals de punta, als enagos voladissos, a les garlandes tremoloses per la mica de mica de vent de les nits d’estiu… I això ho hem vist, per exemple, gràcies a l’espectacle Rumbesia, del grup La última y nos vamos, que ha fet de la Cançoneta incerta de Carner o de fragments de La Plaça del Diamant, rumbes de guitarra i caixó. També hem vist Ramon Llull, Anselm Turmeda, la Reina de Mallorca, el Capellà de Bolquera, Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March amb son pare Pere, dansant amb el capvespre, a recer del castell de Móra, invocats per la veu de Dolors Miquel i la viola de roda de Marc Egea, gràcies al recital de textos medievals musicats Un cor de carn. Hi eren, tots ells, sota la xiscladissa de les orenetes boges i l’enriolament de Miquel després de cada poema eròtic, rient d’aquella manera que sap riure ella. D’aquella manera que fa callar a qui la sent. D’aquella manera que fan callar les coses molt vives i molt belles. I així, les lletres catalanes com en una festa major.

També hi hem vist taules rodones a peu de plaça, a peu de migdia, on s’hi debatia, a través del treballs memorialistes d’autors ebrencs com Bladé i Desumvila, sobre el gènere del dietari. “Quan vull saber una cosa no vaig a cercar un llibre d’història, sinó un dietari”, afirmava Òscar Jané. L’agilitat literària, doncs, al servei de la història. “Com la història del futur escriurà la història?” es demanava, també, el biògraf de Bladé, Josep Sancho. Ell mateix també explicava que “El gènere de dietari està vivint un revival”. I Josep Igual, d’entre el públic, s’alçava per a demanar que “cal refer el trencadís històric que encara hi ha a les Terres de l’Ebre. Encara hi ha cartes entre Bladé i Arbó que no han estat publicades.” I així, tot un reguitzell d’incògnites i d’apreciacions eren llançades al bullici de la plaça com en un mercat mediterrani, com si fóssim al bell mig d’un regateig sonor, antic i lluent, lluny de la biblioteca i del murmuri. Érem, de fet, en una mena d’homenatge útil.

Arnau Tordera a la llibreria Bassa de Móra d’Ebre | Marta Escolà

I l’Ebre amplíssim, mentrestant, com una mà oferta, amb el fat vell de les ginestes aquí i allà, amb tot el cel i la claror abocant-se-li al damunt sense pudor, avança a poc a poc a la vora de cada espectacle, de cada xerrada. “La llum com una casa” dirà de nit entrada en Jaume Coll, amb Obeses, a la incansable llibreria Bassa. I ho diran mig ficats a la boca de l’aparador, mentre presenten Un camí. Que és, de fet, el camí del riu. “A partir de la idea del riu i de la metàfora que representa hem anat trenant el nostre espectacle que evoluciona des de les gotes fins als meandres de de la plana i fins al mar”, explica Jaume Coll, mentre el públic se l’escolta amb un gintònic a la mà. “És un treball fet a partir de poemes meus, cançons d’Obeses i cançons fetes expressament per avui”. I parla breument Arnau Tordera per a dir: “Tota paraula possible només serà demanada al poeta avui”. La gent riu fins que calla. I llavors cauen gotes, gotes de música, gotes de riu, gotes d’Ebre dintre els gintònics. Passen quaranta minuts, passen nou-cents trenta quilòmetres d’Ebre fets música. A vegades l’ombra clara de Perejaume s’intueix al caire d’algun vers prodigiós: “El bosc camina, a poc a poc, sobre la plana” o “Que ha vist tota la nit i és una platja”… I ens els donen, tots els versos, tots els gotims d’Ebre, gràcies a la quarta edició de la Residència Artística de Litterarum, que és un convit a atansar la lletra i la música, a partir de fer conviure un escriptor i un músic que potser –aquest any ha estat una excepció– sense aquesta iniciativa no s’haurien trobat mai. La fira, així, ha formulat un espai de creació ebrenca volguda, per a artistes no ebrencs.

Litteratum, doncs, aboca la literatura catalana al present, i proposa una manera més generosa de viure-la. Perquè, de fet, malgrat la innovació, ens trobem a davant d’una proposta gairebé ancestral d’entendre el mot imprès. Tot d’una el fragment d’un llibre deixa de ser mut, llegit en la tebior de la cambra, en el silenci íntim de la mitjanit. Litteratum ens fa tornar a l’àgora. La literatura torna a ser social, il·legible, dita i prou, efímera.

Quan l’Ebre troba el seu Mistral

Si un vespre incert, cap a l’any 1930, una veu tremolosa hagués xiuxiuejat tot això, per exemple, a Sebastià Juan Arbó, possiblement hauria fet una ganyota d’incredulitat o un mig somriure irònic. I l’hauria fet perquè el Litterarum, com la Fira del Llibre Ebrenc, ha anat de bracet amb una altra cosa cabdal: el ressorgiment i la consolidació de la literatura ebrenca, i la situació de les terres de l’Ebre com un territori autoconscient i subratllat en el mapa literari català. I és que la literatura ebrenca, cohesionada i reconeguda sota aquesta denominació, encara no existia quan Arbó, Moncada o Bladé devien prendre l’estilogràfica per primera vegada. Perquè el concepte de literatura ebrenca que és, avui, a banda d’una marca territorial, una marca de prestigi, és un concepte novíssim.

Parlem d’una terminologia tan fresca que fins fa dos anys ebrenc ni tan sols apareixia al DIEC. La proposta d’incloure el mot al diccionari fou, de fet, una proposta que la Fira del Llibre Ebrenc va presentar l’any 2015 a l’Institut d’Estudis Catalans. El boom literari ebrenc, doncs, no s’ha d’entendre de manera local ni tampoc gremial, perquè arriba a somoure els fonaments centrals, barcelonins, percebuts erròniament com a monolítics, inamovibles. I traspassen, a més, els llindars estrictament literaris. El catedràtic morenc Josep-Sebastià Cid explicava l’any 2012 que som a davant “d’un procés d’afirmació i definició de la identitat ebrenca, que és en paral·lel a una reformulació de la catalanitat”. Tot el que passa, per tant, en un racó de llum de l’altra banda de l’Ebre bot, també, a la resta del país.

Artur Bladé i Desumvila

Amb els grinyols i les esgarrinxades que calgui, per tant, els territoris com l’ebrenc, percebut com a perifèria en l’imaginari català hereu dels pitjors tics del noucentisme, floreixen. I florir vol dir que no només es retroalimenten, sinó que s’expandeixen i s’exporten i aconsegueixen, en certes ocasions, esdevenir nucli, protagonistes. Que seria com dir, una mica matusserament, que fan agafar el cotxe al cosí barceloní clenxinat. Aquest cosí que encara no sap ben bé quina mena de vida hi ha enllà de Tarragona, o enllà del caire boirós de la Panadella, si parlem de Ponent. On aquest mateix cap de setmana s’hi ha celebrat la quarta edició del Segre Negre, el festival de novel·la negra i criminal de Lleida.

El fenomen literari ebrenc, doncs, dialoga amb d’altres territoris històricament perifèrics. Per bé que la formulació de la denominació literatura ebrenca sembla única arreu. Hi ha literatura gironina, barcelonina, osonenca o lleidatana coneguda i reconeguda com a tal? Possiblement no. Podem parlar d’autors gironins o barcelonins, que comparteixen bocins d’escena, retalls de paisatge. Però és només a les terres de l’Ebre en què hi ha una terminologia conscientment construïda, obertament reivindicada, que s’ha consolidat més enllà dels noms dels autors que hi bateguen a sota, i que és una marca de territori que no estigmatitza, sinó que caracteritza.

L’any 1971 Bladé i Desumvila va escriure: “L’Ebre no ha trobat encara el seu Mistral”. I no l’havia trobat i potser no el trobarà perquè és la veu conjunta, aixoplugada sota aquesta denominació, la que l’enalteix. I que els autors, així com els llibreters, bibliotecaris i gent de lletres, reconeixen unívocament com a pròpia. Noms com Gerard Vergés, Zoraida Burgos, Francesca Aliern, Joan Todó o Marta Rojals han contribuït, més recentment, a mineralitzar el concepte, a fer-lo atractiu i a donar-lo a conèixer. I és que els meandres de l’Ebre, tan amples, tan lents, tan savis, voregen i llimen els cantells dels llibres, en ressegueixen el llom com un dit sobre una columna vertebral. La literatura ebrenca “té una dolça i secreta remor d’aigua” que, si callem, potser sentirem fressejar.