Goethe Institut: La poesia no té edat (i les Poetry Slams tampoc)

27.11.2015

L’Elías té 10 anys. Entra amb la seva mare a l’Institut Goethe de Barcelona, que celebra el seu 60è aniversari. Tot i que l’ambient bull i hi ha gent per tot arreu, ells dos es dirigeixen directament a la sala d’actes. Allà hi ha prevista una Poetry Slam.

 Daniel Martinez Bauzà durant la Poetry Slam del Goethe Institut | Font: Goethe Institut

Daniel Martinez Bauzà durant la Poetry Slam del Goethe Institut | Font: Goethe Institut

Són les 7 de la tarda i l’edifici de l’Institut Goethe està ple de gent i d’activitats. A la porta de la sala d’actes hi ha una noia de l’organització. Un nen i la seva mare volen entrar, però ella els explica que l’acte anterior encara no s’ha acabat i que la Poetry Slam començarà deu minuts més tard. “Si vols, a dalt hi ha moltes activitats per nens”, diu al petit. Però ell, que es diu Elías i té 10 anys, no vol anar a veure altres coses. Vol assistir al concurs de poesia.

Quan l’acte està a punt de començar, l’Elías i la seva mare s’asseuen a segona fila. El presentador explica el funcionament de la Poetry Slam: sortiran vuit poetes i el públic els avaluarà. Com ho faran? Cinc assistents innocents escriuran en pissarretes una nota de l’1 al 10. Per fer el recompte de vots, el presentador descartarà la puntuació més alta i la més baixa i sumarà la resta. El guanyador gaudirà d’un viatge per a dues persones a la ciutat alemanya de Leipzig. Quan demanen voluntaris entre el públic, l’Elías no dubta ni un segon i aixeca la mà. I allà el teniu: un noi de 10 anys puntuant poesia oral.

Els poetes comencen a desfilar per l’escenari. Són coneguts dins d’aquest món i participen un cop al mes a les Poetry Slams del CCCB. La sensació dins de la sala d’actes és la mateixa que si estiguéssim en un ring de boxa. El presentador dóna molt joc, el públic crida i anima. El primer en sortir és Iñaki Nazabal: “Quiero volar, el suelo es cosa de los pies”; seguit de Pedro Toledano, que sorprèn per la seva avançada edat i que amb una veu molt especial recita: “Aborrezco al fantasma y al tirano”. Les temàtiques de tot el concurs es poden classificar entre amor o poesia social. Molts dels artistes critiquen la situació de crisi actual, però sempre hi ha lloc per la reflexió entre el jo i l’amor: “Tú que pintaste la luna y ardió el cielo”, diu Nízar; o “Quiero ser verdad contigo”, recita Daniel M. Bauzà. Qui parla d’amor, aquest cop maternal, és Ale Oseguera: “¿Me acompañas, mamá?”.

Mentrestant, la mare de l’Elías l’ajuda a posar nota als artistes. Com que el petit acostuma a puntuar molt alt, normalment el seu número queda descartat. Però aquest cop, amb Ale Oseguera, el vot de l’Elías compta. Ell somriu: per fi el seu vot ha sumat. A l’escenari, és el torn de Dani Orviz. Ell no es limita a fer poesia. També fa percussió amb el seu cos. “No somos nada, pero con funky”, relata, mentre es va fent cops al cap per portar el ritme fins al punt que el front li queda vermell. A l’Elías li encanta: li posa ni més ni menys que un 10.

Després Isa Garcia puja a l’escenari: “Sólo la piel nos sobra”; i Amadeo Rojo fa la demostració més treballada de totes a nivell lèxic, ja que recita un poema a partir de la sonoritat de la lletra “x”; “ch” en castellà: “Y acabas con esta chorrada”. La primer part s’acaba. Toca encarar la final. Sobta veure que tots els poemes han estat en castellà, avui que se celebren els 60 anys d’un institut alemany a Catalunya.

Elías, de 10 anys, amb el guanyador del Poetry Slam del Goethe Institut, Dani Orviz | Font: Clàudia Rius

Elías, de 10 anys, amb Dani Orviz, participant del Poetry Slam del Goethe Institut | Font: Clàudia Rius

El recompte dels vots ja s’ha fet. Els quatre finalistes són Daniel M. Bauzà, Daniel Orviz, Ale Oseguera i Amadeo Rojo. “Fundirte en vagones”, diu el primer; “Se hace raro quien no pasa por el aro”, segueix el segon; “La musica es una puta desgraciada”, continua la noia, i “Lo que ayer era fuego hoy será hipotermia”, acaba l’últim, jugant amb la paraula hipo tal com abans havia jugat amb la ch. El guanyador final és Daniel Orviz: justament l’artista a qui Elías havia posat un 10. Dóna les gràcies en alemany i recita un últim poema: “Trabajo en el Día”. I és que és veritat: ell, a part de ser poeta, treballa en aquesta cadena de supermercats: “Trabajo en el Día / y soy licenciado en Filosofía / pero sin cuidado / que aquí tengo tema pa’ tres doctorados: / la pinta kantiana de aquella manzana / y la descartiana del melocotón; / la pata cordero y el trozo de mero / que apesta a caverna del mismo Platón”. La gent riu, aplaudeix i s’ho passa bé.

L’Elías també està content. “Tot va començar fa dos anys”, explica la seva mare: “Passàvem per la Plaça Felip Neri i vam veure que feien un acte com aquest. L’Elías es va voler quedar. Jo li vaig dir que només ens hi estaríem 15 minuts, però al final vam veure tota la Poetry Slam”. El petit fa que sí amb el cap. De vegades hi va amb el seu grup d’amics i a tots els agrada. Qui ha dit que als 10 anys no es pot apreciar la poesia? Ell frisa per participar, però no pot: “Haig d’esperar a ser major d’edat, però m’encantaria poder-ho fer!”. Per fer, ell fa de tot: saxo, xinès… T’agradaria aprendre alemany al Goethe Institut? “Sí! M’agradaria parlar alemany com la meva mare. Ella en sap molt”. Així que si d’aquí un temps assistiu a una Poetry Slam i surt a l’escenari un noi anomenat Elías, escolteu-lo atentament: portarà 10 anys esperant per recitar-vos algun vers.