Goethe en català, per partida doble

4.05.2019

Entro en qualsevol cercador o llibreria decent i demano que m’informi de tot allò que és possible trobar, avui, traduït al català, de J. W. von Goethe. La llista que he confegit entre uns i altres arriba a deu títols, alguns amb dues versions en el mercat. Exemple d’això darrer és el mític Faust, monumental obra de la qual encara circulen reedicions de la històrica traducció de Josep Lleonart (1ª edició, de 1938).

Goethe a la campagna romana, de Tischbein

Goethe a la campagna romana

A més d’aquesta, n’hi ha una de més nova, a càrrec de Jaume Ortolà, editada per la valenciana Riurau edicions. L’autor, amb la primera part d’aquesta traducció va guanyar el Premi Vidal Alcover de traducció de 2005; la segona va poder completar-la amb una beca de la ILC. Si faig cas de la llista, a més de dues versions de l’inevitable Faust (a les quals caldria afegir una adaptació per a públic jove a càrrec de Feliu Formosa), hi hauria al mercat també dues versions del Werther (a càrrec de Joan Alavedra i Manel Pla), una de Les afinitats electives (de Carme Gala), una del Viatge a Itàlia (de Rafael M. Bofill), una d’Anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister (de Josep Murgades), una de les Poesies a càrrec de diversos traductors, compilades per Miquel Desclot, i encara aquests altres títols: El mar en calma i viatge feliç (d’Ernest Weikert Garcia), Converses d’emigrants alemanys (de Raül Garrigasait) i Màximes i reflexions (de Gustau Muñoz). Aquest 2019 ens ha portat encara una nova edició de l’Egmont, que ha reproduït la històrica (de 1937) de Joaquim Pena. (Si em deixo alguna traducció, en demano disculpes.)

La realitat de la llista, que pot obtenir-se amb facilitat, amaga, però, unes quantes veritats que sembla que no es fan prou visibles. D’una banda, que la lectura en català de Goethe encara és molt deutora del gran moment de l’autor romàntic entre nosaltres, iniciada per Joan Maragall amb la seva versió de les Elegies romanes (1889), a la qual van seguir unes quantes més, i continuada, entre altres, per Jeroni Zanné, Eugeni d’Ors, Josep Lleonart, Manuel Raventós i Joan Alavedra. La segona veritat es deriva en part d’aquesta. La llista de Goethe en català que proporciona avui qualsevol llibreria no compta amb les versions de Maragall, perquè la darrera edició que va fer-se’n, de 1981 (dins les obres completes), avui es troba descatalogada. La tercera veritat amagada és l’existència d’una magnífica traducció, De la meva vida. Poesia i veritat, a càrrec de Núria Mirabet, que sembla desconeguda del públic (i de les llibreries). Aquesta traducció va merèixer (com el Faust traduït per Ortolà) el Premi Vidal Alcover de traducció, l’any 2003. Com a membre del jurat que jo era aquell any, puc donar fe de l’alt nivell de la proposta i de les passions, entre tots els membres, que va desencadenar. Diferents vicissituds del món editorial, que no detallaré per no allargar massa aquest escrit, van fer que l’obra (en dos volums i un total de més de 1100 pàgines) aparegués el 2008, en una edició que, per entendre’ns, podríem qualificar de marginal. N’és tant, de marginal, que només està disponible en tres punts del sistema de lectura pública del país (Solsona, Porqueres i la central de préstec). Perquè se’n pugui tenir una idea, de Les afinitats electives, per exemple, n’hi ha 63; d’Anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister, 61; de Viatge a Itàlia, 72, etc.

Però, de fet, he encetat aquest article per referir-me a una quarta qüestió, que és la que justifica el títol. Fa uns mesos va aparèixer el quart volum de l’Obra completa de Josep Anton Baixeras, dedicat al teatre i les traduccions. Les traduccions teatrals de Baixeras generalment obeïen a encàrrecs. En va fer tres, una de Peter Turrini (El dia més foll, estrenada el 1977 per Josep A. Codina i publicada el 2002 per Arola editors / La Gent del Llamp) i dues de Goethe. La fira de Plundersweilern no ha pujat mai a les taules, però sí que havia estat publicada el 1999, també per Arola editors / La Gent del Llamp. L’altra obra és Egmont, també encàrrec de Josep A. Codina, que va estrenar-la al Teatre Poliorama el 1983 i fins ara havia restat inèdita. Totes dues peces de Goethe ara veuen la llum, com deia, en el volum quart de l’Obra completa de l’autor, editada per Cossetània edicions, amb pròleg de Jordi Jané, coordinació editorial del col·lectiu La Gent del Llamp, al qual Baixeras pertanyia, i suport econòmic de l’ajuntament i la diputació de Tarragona, com també del mateix col·lectiu.

Baixeras va ser, en vida, un autor de qualitat (entre els seus prologuistes i defensors entusiastes quan començava hi havia noms com Joan Triadú o Josep M. Llompart) que no va acabar de trobar encaix en el món cultural català. En part, potser, pel seu caràcter poc donat a demanar favors; en part per la dedicació a altres facetes de la vida pública (activisme cultural i polític en una determinada època). La seva obra de creació pròpia, però, està impregnada de Goethe, com s’ha encarregat de repetir en articles, pròlegs i ponències de congressos el germanista Jordi Jané. Que Baixeras traduís Goethe només era el resultat d’una prèvia coneixença (el rastre de la qual Jané ha resseguit en detall). Ara, al quart volum de la seva Obra Completa, el lector interessat podrà trobar dues imprescindibles obres del geni alemany. Totes dues toquen de prop la societat i la cultura catalanes. La Fira…, en el seu moment, va moure debat sobre les possibles influències en Primera història d’Esther, de Salvador Espriu. De la tragèdia d’Egmont, darrerament la premsa no para de buscar-hi paral·lelismes amb la Catalunya d’avui. I no fa pas gaires dies, l’Orquestra Simfònica de Girona interpretava la peça amb la música que hi havia sobreposat Beethoven, tot plegat anunciat com un gran esdeveniment.

Si ara repetim l’exercici de mirar en quantes biblioteques públiques catalanes hi ha les Obres completes de J. A. Baixeras (que inclou les traduccions de Goethe esmentades), el resultat és 18. Totes són biblioteques del Camp de Tarragona, menys una de les Terres de l’Ebre. No sé si això he d’interpretar-ho en el sentit que la cultura catalana es provincianitza.

De tot això, m’agradaria acabar posant en evidència unes quantes coses. D’una banda, que un dels grans autors de la literatura universal encara té dificultats per poder ser llegit en català, i que moltes de les bones traduccions existents (Maragall, Mirabet, Baixeras, per exemple, sense desmerèixer-ne cap de les altres) s’han fet invisibles, ja sigui per la manera com han estat editades o distribuïdes, o per com el mercat les invisibilitza. Una altra qüestió que es deriva de tot el que he exposat és que, avui com ahir, determinades empreses culturals, per la seva magnitud, són difícils d’emprendre sense un decidit suport institucional. Quan tot just enllestia aquest article m’arribava, amb tot, la bona notícia que Núvol ha editat en format e-book, un fragment extens de la citada obra de Goethe, que ha titulat Gretchen. Poesia i veritat, traduïda per Núria Mirabet i amb una aclaridora introducció d’Anna Carreras. Els subscriptors de Núvol us la podeu descarregar aquí. Esperem que, per aquesta via, l’obra obtingui el ressò que mereix i pugui sortir de les catacumbes.

Respon a Antoni Malet Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Per completar aquest excel·lent comentari, és adient esmentar la traducció de _Converses amb Goethe en els darrers anys de la seva vida_ (trad. Bofill i Ferro), publicada per Columna. L’autor formal n’és J.P. Eckermann, però molts estudiosos de Goethe no dubten a considerar-la una obra escrita a quatre mans.