Gloriosa closca, general Moragues!

6.03.2018

“Hi ha fets singulars, del tot datables i datats, que esdevenen gairebé símbols d’una època i que, de vegades amb més rotunditat, d’altres més subtilment, perviuen en la memòria col·lectiva, també a través del seu ressò en les arts”. És el cas de la mort –i la vida; el periple– del general Moragues i qui en parla és Oriol Izquierdo, escriptor, exdirector de la Institució de Lletres Catalanes i organitzador del cicle Traces Literàries que té lloc els cap de setmana a la Vil·la Joana (extensió del MUHBA a Vallvidrera). “El cap del general Moragues o la mort de Gaudí  són dos fets, diguem-ho així, paradigmàtics del que pretén el cicle”. Aquest diumenge (11h), el mateix Izquierdo juntament amb l’historiador Agustí Alcoberro i l’actor Jaume Comas ens atansaran a la figura del general.

General Moragues. | Dibuix d’Adolf.

El cap de Josep Moragues i Mas va esdevenir representació i símbol. Possible al·legoria de resistència i derrota. El general –fill de Sant Hilari Sacalm– va plantar cara a les tropes franco-espanyoles de Felip V durant la Guerra de Successió. Va batallar essencialment en dos llocs (i temps): primer a Castellciutat (a tocar de La Seu d’Urgell) i després a Cardona, a les ordres del coronel Manuel Desvalls. La Guerra pren intensitat i Moragues cada vegada està més furetejat. Després d’un intent fallit de fugida a Mallorca (el patró del vaixell s’espanta en saber que porta a bord un perseguit i retorna la tripulació cap a Bacelona per lliurar-lo; el delata), Moragues és detingut, empresonat i jutjat. “Un fals judici”, sosté Alcoberro. El considera culpable d’alta traïció (“hauria intentat organitzar la resistència”) i, per tant, se’l condemna a mort. Pateix una fonda infàmia: és arrossegat per cavalls pels carrers de Barcelona, mort a garrot en una execució pública i posteriorment esquarterat (tallat en quatre parts). “La seva execució marca un dels punts àlgids de l’exèrcit d’ocupació”.

El seu cap –com un trofeu– va estar exposat al Portal de Mar (l’ara Pla de Palau) durant dotze anys dins d’una gàbia de ferro. La Diputació de Barcelona evidenciava així quin escarment rebien els patriotes. Alboberro parla de “pedagogia del terror”, exercida amb freqüència després de la Guerra de Successió. “Moragues també és una figura que explica la repressió enorme que hi va haver els anys següents”. “És una de les anècdotes posteriors a la caiguda de la ciutat l’Onze de Setembre més contundents, més brutals”, sosté Izquierdo. I si s’ha mantingut viva és “gràcies a la memòria que n’han fet els poetes”. Seria el cas d’Àngel Guimerà però, sobretot, de Pere Quart (Joan Oliver) i Les decapitacions. Els assistents a la sessió tindran el privilegi d’escoltar aquest últim poema en la veu de Comas.

Qui també va estar inspirat per la figura de Moragues va ser Ramon Muntaner. El cantautor de Novíssima Cançó va recitar la història del general en una cançó (Decapitacions XII) del disc Cròniques de 1974, inspirat en les composicions de Pere Quart i amb fragments de les de Guimerà, Josep Maria Figueres i Ignasi Roda. Izquierdo, de fet, va arribar a Moragues per aquí, per Muntaner: “Una de les veus que més va fer, si més no per a la meva generació, per despertar-nos la curiositat poètica”.

El cas és que el general Moragues ha quedat relativament ensorrat en un oblit social. No hem sabut mantenir despert, viu, el personatge. “Només ha tingut una especial reivindicació des dels sectors independentistes durant el segle XX”, explica Alcoberro. De fet, no fa tants anys que se’l recorda amb cert ímpetu. “No és fins als anys de la transició –els anys vuitanta del segle XX– que no s’aixequen monuments dedicats al general”. La gran i més recent novetat va ser la col·locació el 2014 d’un bust al Pla de Palau. Un acte vinculat al Tricentenari. Ni tan sols en el nomenclàtor de Víctor Balaguer consta una via dedicada a Moragues (havent-hi, en canvi, VillarroelCasanovas).

El cap, com dèiem, passà una dotzena d’anys exhibit al Portal de Mar. La dignificació, però, arriba finalment amb un acord entre reialeses que porta a la seva retirada. “El 1725 se signa la pau entre Felip V i el Carles VI, l’anomenat Tractat de Viena. Es pacta, aleshores, una amnistia recíproca. És en aquest context de perdó compartit que es decideix alliberar al general de la situació d’ignomínia en què va quedar el seu cos”, detalla Alcoberro. Sembla que la dona del general hauria estat aquests dotze anys demanant gairebé ininterrompudament que traguessin la gàbia de l’espai públic. Reclamació que ressona a l’esborrament aquests dies del petri Antonio López (per qüestions ben diferents, és clar). Diem que sembla perquè, en Moragues, “la història i llegenda es confonen i és difícil de precisar”. Diumenge quedaran aclarides les dosis de mite i autenticitat.